AAVV - Els recursos territorials valencians

Els criteris bàsics de classificació de xarxes

Els estudis sobre les xarxes territorials, condicionats per la seua complexitat temàtica, han donat lloc a una extensa producció científica que aborda les xarxes des de posicionaments teòrics. Si seguim els criteris de classificació anteriors, es poden diferenciar les xarxes empresarials i les socioinstitucionals (Salom, 2003).

a ) Xarxes empresarials

Quan els empresaris decideixen establir relacions amb altres empreses, persegueixen una sèrie d’avantatges. Entre aquests, podem destacar: la reducció de costos de transacció empresarial, l’accés a experiències i coneixements, el desenvolupament de processos d’aprenentatge col·lectiu, la consecució de noves solucions als problemes i la reducció dels riscos de la innovació.

Aquesta modalitat de xarxes està condicionada per la predisposició i les habilitats desenvolupades per cada empresa, i per les modalitats de relacions entre les empreses. En aquest sentit, poden ser transaccionals (subcontractació, provisió d’algun servei, etc.) o de cooperació (més interessants, que aborden processos d’aprenentatge col·lectiu, intercanvi de tecnologies, projectes comuns d’R+D, etc.). Tots aquests constitueixen factors que condicionen l’èxit de les relacions entre els agents empresarials. Kischatzky (2002) identifica dues modalitats de xarxes empresarials: les verticals (amb proveïdors i clients) i les horitzontals (amb altres empreses del sector).

b) Xarxes socioinstitucionals

El rol dels actors socials, econòmics i institucionals resulta determinant per a la consolidació i l’enfortiment de les oportunitats de desenvolupament local. Aquestes modalitats de xarxes, públiques o privades, permeten el suport d’actuacions empresarials col·lectives. En aquests casos, les xarxes es caracteritzen per una estructura horitzontal entre empreses, organitzacions i institucions.

Elements d’anàlisi en les xarxes socioinstitucionals

En primer lloc, s’ha de procedir a la identificació dels agents en un territori concret. És necessari el coneixement de la tipologia dels diversos actors locals. Cal destacar les institucions i els organismes públics, amb competències sobre el territori; i les organitzacions socioeconòmiques, amb capacitat per a dinamitzar l’economia i promoure projectes de caràcter col·lectiu.

En segon lloc, s’aborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, s’analitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:

•Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).

•Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.

•Xarxes amb major o menor capacitat de mobilització col·lectiva, en funció del grau d’implicació efectiva dels actors.

En tercer lloc, s’identifiquen les modalitats de vincles que els connecten i relacionen amb el territori. Almenys es distingeixen dos processos, que interactuen: d’una banda, les arrels territorials, la proximitat geogràfica; d’altra, la participació en xarxes externes.

Finalment, és aconsellable conéixer l’evolució temporal experimentada per les xarxes. Aquestes es caracteritzen pel seu dinamisme, que es posa de manifest a través dels factors, la naturalesa i els efectes de l’evolució de les xarxes socioinstitucionals. Veltz (2000) fa referència al significat que adquireixen els períodes cada vegada més llargs perquè la competència de les xarxes siga eficaç, ja que aquestes depenen de la formació de la competència, de la construcció d’interaccions entre actors i de la creació de xarxes de relació.

Igual que s’esdevé amb els estudis que s’aproximen a la innovació, els mètodes d’anàlisi de les xarxes territorials suposen la realització d’enquestes i les entrevistes. Les variables temàtiques habituals inclouen la identificació del tipus d’actors que hi interactuen, l’anàlisi de la localització dels agents, la definició de la freqüència i la intensitat de les relacions desenvolupades, la valoració de les relacions de cooperació, i la consulta de les pàgines web de les institucions, les organitzacions i les associacions del teixit socioinstitucional.

(III) ELS RECURSOS PATRIMONIALS COM A BASE PER AL DESENVOLUPAMENT

Més amunt, s’ha assenyalat que el desenvolupament territorial integrat necessita tres factors constituents, definits per la seua complexitat, que quan interactuen donen lloc a processos de creixement econòmic i desenvolupament social. Ens referim a la innovació i la capacitat d’aprenentatge, la configuració de xarxes territorials, i els recursos patrimonials.

S’entén per recursaquell element utilitzable per una col·lectivitat per tal d’acudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa. Aquesta definició està estretament vinculada a la pluralitat de possibilitats de cara a la valoració del potencial endogen d’un territori.

El potencial endogen engloba els elements que poden contribuir al desenvolupament local, com ara els recursos materials i els de l’entorn, els econòmics i financers, les infraestructures de transport i comunicacions, les estructures urbanes i rurals ja creades, i el capital humà (nivell d’instrucció, qualificació professional, capacitat d’emprenedoria i enginy de la població de qualsevol lloc, etc.) (Zapata, 2007).

Per la seua part, Mitchell (1979) indicava que el fet de treballar sobre el concepte de recurs i els fenòmens i els agents associats implica avançar en el coneixement dels processos naturals i socials, i les seues relacions. En aquest sentit, J. Reés (1989) assenyalava que el concepte de recurs parteix del medi fisiconatural i del territori, però no de manera independent sinó en relació amb les societats que ocupen aquell medi i el posen al servei de les persones.

Martínez Pentinat i Vidal Vila (1995) subratllen que l’aspecte essencial dels elements de la naturalesa que acaben considerant-se recursos és l’establiment de la relació societat-naturalesa. Per tant, els recursos naturals són les cristal·litzacions de la relació societat-naturalesa en determinats elements naturals.

Quan tractem dels recursos ens referim a necessitats, la qual cosa implica entrar en una vessant subjectiva, atés que tant si aquelles són biològiques com si són socioculturals estaran definides per la cultura. En funció d’aquesta, els desitjos i les possibilitats de satisfer els elements neutres del medi són interpretats recursos o no. La seua potencialitat no depén de la naturalesa, sinó de la capacitat per a explotar o de la rendibilitat de l’explotació; és a dir, no és una qüestió de valor d’ús del recurs sinó del valor de canvi.

S’entén per valor d’ús quan avaluem el bé en tant que serveix per a satisfer alguna necessitat concreta, individual o col·lectiva, o donar resposta a algun repte o oportunitat. Per contra, el valor de canvi fa referència a la capacitat de compra d’un bé, de manera que està condicionat per la quantitat d’un altre bé que pot ser adquirida a canvi d’aquest bé. S’usa com a sinònim de mercaderia.

Johnston (2000) destaca que els recursos experimenten importants alteracions en el temps i l’espai en funció del coneixement, la tecnologia, les estructures socials, les condicions econòmiques i els sistemes polítics. El concepte de recurs és històric i dinàmic. De la mateixa manera, els recursos són discontinus en l’espai, per la qual cosa hi ha determinats elements amb una valoració irregular al llarg del territori.