AAVV - Els recursos territorials valencians

-denominació i topònim;

-localització i accessibilitat;

-origen i evolució de la funcionalitat;

-anàlisi urbanística segons el plantejament vigent i proposat;

-caracterització de la societat i la població en general;

-identificació de creadors d’opinió, líders locals i dinàmica sociocultural i moviment associatiu;

-catàleg empresarial, és a dir, estructura econòmica, especialització sectorial i dinàmica empresarial;

-equipaments sociocomunitaris i serveis fonamentals que s’hi presten;

-iniciatives empresarials previstes o en marxa;

-principals dificultats, problemes i demandes;

-relacions funcionals entre el sector analitzat i l’entorn;

-catàleg de recursos, i identificació del potencial endogen;

-inventari de relacions i funcions.

Per concloure, el coneixement del territori mitjançant la seua anàlisi integrada constitueix una condició per a identificar i promoure les tres modalitats de factors, i que amb això es puga aconseguir el desenvolupament territorial integrat. Ens referim a:

1. L’aprenentatge i les seues dinàmiques, que es troben associades a l’esforç innovador.

2. L’existència i la promoció de xarxes de cooperació entre empreses, institucions i associacions, a més de la capacitat de generar iniciatives capaces de crear les xarxes.

3. L’aprofitament racional dels recursos existents en cada espai, perquè en constituïsquen la base del capital territorial. Aquest està constituït pel patrimoni natural i cultural heretat, els recursos humans qualificats i amb iniciatives, la cohesió social, la identitat cultural, etc. (Caravaca, 2005).

(I) LES DINÀMIQUES D’APRENENTATGE, EL CONEIXEMENT I LA INNOVACIÓ

El coneixement és el recurs estratègic més important, per la qual cosa les dinàmiques d’aprenentatge que s’hi associen es converteixen en processos fonamentals. En aquest sentit, la innovacióés la capacitat de generar i incorporar coneixements en el sistema econòmic i social, de manera que maximitza les potencialitats productives i contribueix a un ús més racional, més sostenible, dels recursos. Sens dubte la innovació és un factor central de competitivitat.

És de tots sabut que la innovació és motiu de diferències territorials, perquè la incorporació de coneixements és desigual segons la naturalesa i les qualitats dels espais geogràfics. De fet, es diferencien aquelles àrees innovadores, capaces de donar resposta d’èxit a les dificultats i als nous problemes, d’aquelles altres que no s’adapten als canvis i, en conseqüència, romanen excloses, marginades dels processos de desenvolupament.

La relació entre innovació, activitats econòmiques i territori es pot entendre almenys des de tres plantejaments. En primer lloc, quan la innovació es considera un fenomen individual fonamentat en la iniciativa empresarial. Com assenyala Méndez (2002), és comú entre el col·lectiu empresarial, mitjançant la transmissió de coneixements fàcilment reproduïbles (codificats). En segon lloc, quan la innovació es contempla com un fenomen col·lectiu, perquè és l’entorn allò que suggereix i incita a incorporar-la. Segons Maillat (1995), és una modalitat que facilita la transmissió de coneixements tàcits, no codificats, mitjançant relacions interpersonals. Rullani (2000) apunta que els àmbits territorials posseeixen diferents capacitats per a produir i utilitzar determinats coneixements, en crear un ambient favorable a l’experimentació de noves idees i la seua propagació. Finalment, la innovació pot concebre’s com un fenomen territorial. Són els territoris capaços de generar o d’incorporar els coneixements necessaris per a valorar eficientment i racionalment els seus propis recursos, i contribuir així a millorar les condicions mediambientals i la qualitat de vida de la societat local (Méndez, 2002). Ens referim als territoris intel·ligents (Martínez, 2002).

Perquè un territori siga innovador necessita diversos factors o condicionaments: la component empresarial; la innovació social i institucional, entesa com una xarxa interactiva de factors econòmics, polítics, socials i culturals que permet combinar i maximitzar tant els recursos econòmics com els extraeconòmics (Camagni i Gordillo, 2000); els sistemes regionals i locals d’innovació, que faciliten la valoració i l’ús racional dels béns patrimonials (Dupy i Burmeister, 2003); l’existència d’un govern relacional, caracteritzat per la cooperació entre les distintes institucions amb competències al territori; i la pràctica habitual de la governança, mitjançant la participació activa de la població en la determinació del seu futur.

Com es pot identificar la innovació en un territori? Quins són els indicadors més habituals per a mesurar-la? Es poden diferenciar dues modalitats d’indicadors, segons la naturalesa de qui les lidere i els processos impulsors: la innovació empresarial i la social.

a) La innovació empresarial

1. Augment de les inversions

2. Dinamització del teixit empresarial

3. Creació de llocs de treball

4. Presència en mercats externs

5. Creixement de la població

6. Millores significatives d’infraestructura i d’equipaments

b) La innovació social: un cert caràcter intangible

1. Cohesió social i territorial

2. Desenvolupament de sinergies

3. Reforçament de la identitat local

4. Implicacions de les institucions locals en projectes col·lectius

5. Reivindicació dels béns patrimonials

6. Augment de l’equitat i del benestar social

Els mecanismes metodològics que ens permeten l’estudi de la innovació s’articulen habitualment al voltant de la realització d’enquestes i entrevistes, dirigides a empreses, agents, organismes i institucions locals. Segons les qüestions que s’hi aborden, es tractaran de dos apartats (Manual d’Oslo, OCDE, 2000): l’activitat interna que desenvolupa l’empresa i les relacions que mantenen amb el seu entorn.

Qüestions d’empresa:

-Motius per a innovar.

-Raons i agents de la innovació (tècniques, econòmiques, recursos humans, etc.).

-Valoració i avaluació dels efectes de la innovació.

-Relació amb les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i), que poden ser permanents, programes, ocasionals, temporals, etc.

-Relació entre innovació i processos de cooperació (empresarial, centres d’investigació, etc.)

Qüestions de l’entorn econòmic-social-institucional:

-Identificació dels actors existents i de les modalitats.

-Localització i distribució dels agents participants.

-Freqüència i intensitat de les relacions desenvolupades.

-Valoració de les relacions de cooperació.

-Dedicació i activitat dels actors.

-Capacitat per a interactuar i per a creació de xarxes.

-Relació amb els recursos propis, les seues potencialitats i les limitacions.

Els sistemes territorials locals que han experimentat èxit econòmic són aquells en què millor interactuen aquestes dues formes de coneixement, la component empresarial i l’entorn econòmic-social institucional (Brusco, 1996).

(II) LES DINÀMIQUES D’INTERACCIÓ AL TERRITORI. LES XARXES

La constitució de xarxes ha sigut objecte d’estudi per part de diverses disciplines. Es tracta d’una temàtica que, abordada des de l’economia, la sociologia, les ciències polítiques o la geografia, de manera que analitza les xarxes empresarials, les dinàmiques d’interacció social i les xarxes socioinstitucionals, les xarxes polítiques o les xarxes territorials.

En el context del desenvolupament territorial, les xarxes adquireixen un especial significat, un notable valor. Com indica Sforzi (1999), les xarxes territorialsfan referència a les relacions socials de cooperació i la compenetració de les empreses en les xarxes de relacions socioeconòmiques que constitueixen el sistema local, entés com a versàtil integrador de coneixements i organització. Per a la incorporació d’innovacions i la dinamització dels territoris, resulten imprescindibles les xarxes desenvolupades entre els diferents actors. Aquestes xarxes es materialitzen en els acords, formals o informals, que s’estableixen entre agents socioeconòmics públics o privats amb objectius que responen a interessos comuns.