AAVV - Mercados del lujo, mercados del arte

Tot i això, voldria insistir a destacar la importància de les relacions establertes pels promotors, en gran mesura gràcies a les activitats navals i mercantils, per a la difusió i consolidació del gust pels retaules de tipologia italiana. Una peça que s’ha pogut reconstruir i estudiar recentment 30 contribueix a reforçar aquestes observacions.

Durant el procés de restauració del retaule de sant Antoni de Pàdua, obra del segle XVIII situada a la primera capella de l’epístola de la Seu de Mallorca, es trobaren una sèrie de taules pintades a la cornisa que separa el segon cos de l’àtic. 31 Una peça estava a l’interior, actuant com a suport vertical, i les restants havien estat acoblades damunt en posició invertida, sembla que com a elements de protecció. Aquests fragments pertanyen almenys a dues obres de ben diversa cronologia. Per a la història de la pintura gòtica interessen set taules que permeten restituir dues peces conegudes i museïtzades, que fins ara s’han considerat separadament, com a parts d’una mateixa obra: la predel·la de santa Úrsula i l’anomenat compartiment de predel·la de sant Jeroni, ambdues formen part del dipòsit de la Societat Arqueològica Lul·liana al Museu de Mallorca. 32

Les taules gòtiques fins ara amagades al retaule de sant Antoni, tot i el seu mal estat, admeten la recomposició entre si.

Els fragments més ben conservats, dues taules xapades horitzontalment i serrades a l’extrem dret, es corresponen amb un compartiment de predel·la i amb una petita part del contigu [fig. 2.5]. L’escena presenta una part del cos d’un religiós estès al llit, entorn del qual es disposa un grup compacte d’imatges de santes i, a continuació, un porxo de signe clàssic, aparentment amb volta interior, que donaria pas il·lusòriament al recinte on es desenvolupa el relat. Una redorta separa aquest compartiment del contigu, del qual només es conserva un petit fragment on apareix una altra imatge femenina nimbada que es dirigeix al centre de la composició desapareguda. El coronament superior dels fragments s’ha conservat parcialment, atès que una tercera taula remet a l’arrancada de l’arc del compartiment descrit i a la roseta en quadrilòbul que decoraria el carcanyol que el separava del contigu. Els motius d’aquestes taules, i concretament el cos del religiós, permeten fàcilment observar que els treballs de restauració han recuperat la part que ens faltava del dit compartiment de sant Jeroni [fig. 2.6].

La quarta taula mostra dos cercles amb figures sedents d’apòstols, atès que les imatges parcialment conservades duen llibres a les mans: es tracta d’una petita part del fris de la predel·la de santa Úrsula. Altres tres fragments formen també part del conjunt. Un, pràcticament perdut, mostra, això no obstant, la imatge d’un cap a terra: cal pensar que pertany al compartiment on es representa la matança de les verges. La cinquena taula, que tampoc no ha conservat més que una petita part de la pintura, permet distingir dos fragments de brocat i un paviment ceràmic decorat, sobre els quals tenim el dibuix de dos peus calçats amb borseguís. I la darrera, un segon fragment de fusteria decorada, formà part originàriament del coronament o, en tot cas, de la rematada superior del sotabanc o sòcol de la predel·la.

La total identitat entre aquestes peces i la predel·la de santa Úrsula [fig. 2.7] s’aprecia en la tipologia del bancal, els elements i decoració de la fusteria, com també en el disseny dels motius figuratius i ornamentals de la pintura. Els fragments que tractam són, per tant, la baula d’unió entre aquestes peces, i permeten donar una nova i major importància al retaule al qual varen pertànyer.

La predel·la de santa Úrsula, en el seu estat original, constava originàriament de sis compartiments, en coherència amb un retaule de tres taules al cos. Es devia tractar d’un format de tipologia italiana, atès que l’aprofitament del bancal per a la narració de les històries vinculades a la santa al·ludeix, com sabem, a sengles imatges ocupant les taules superiors. Pel que fa al bancal que ens ocupa, la Legenda aurea ens informa del contingut i explica, específicament, el darrer episodi que aquí s’ha reconstruït.

Segons el relat de Iacopo da Varazze, la història pintada hauria d’incloure dues primeres escenes d’interior: el rei de Bretanya rebent el príncep d’Anglaterra i l’ambaixada que demana la mà de la filla Úrsula; el rei quan comunica al príncep que Úrsula accepta la proposta si es compleixen una sèrie de condicions. El fragment d’interior que hem descrit –cinquena taula–formaria part, en conseqüència, del primer compartiment de l’obra, la inclusió del mateix trespol és concloent en aquest sentit, com també ho és el fet que el brocat que apareix a l’extrem dret de la taula és continuació del que vesteix santa Úrsula al segment serrat a l’inici de la predel·la. Notem que el segon episodi del relat pintat inclou un oratori, on es troba la creu sobre el altar, sens dubte una al·lusió a la conversió del príncep d’Anglaterra, una de les condicions posades per Úrsula al seu pretendent.

Les següents escenes de la predel·la són les habituals en els cicles de la santa. Per tant, simplement cal afegir que les taules trobades permeten saber que la peça no tancava amb el relat de la matança de les Verges, com així pensàvem. El penúltim compartiment correspondria a la mort d’Úrsula –avui només amb una petita part de la pintura que deixa veure precisament la seva imatge–i el darrer a un dels miracles atribuïts a les Santes Verges, el qual també conclou els retaules amb la mateixa temàtica que es conserven a Sant Llorenç de Lleida i al MNAC de Barcelona, en aquest, desplegat en dos episodis. Es tracta de la història del monjo que, a l’hora de la mort, estigué acompanyat per les Onze Mil Verges.

Aquesta predel·la té un interès afegit pels pocs exponents d’aquesta temàtica que es conserven als territoris de l’antiga corona d’Aragó, també perquè, en aquest context, l’obra mallorquina constitueix l’únic cicle sobre la santa que es desenvolupa en el marc d’un bancal. Pel que fa a la pintura gòtica de Mallorca, ha permès conèixer un altre treball de l’anònim mestre de Montision a la Seu i vincular definitivament la predel·la de santa Úrsula a la seva mà i a l’àmbit catedralici. El conjunt reconstituït interessa específicament aquí, dins la línia del discurs, pel lloc originari del retaule i per les característiques que tingué la seva promoció.

Segons interpretació dels documents coneguts, la predel·la formà part del retaule que finançà Pere Agulló per a la capella claustral que s’havia de construir al costat del llavors inacabat portal del Mirador, lloc que avui coneixem amb el nom de capella de Nostra Senyora de la Grada. El document fundacional ha estat citat des de l’estudi de Matheu Mulet, de 1956, sobre les capelles claustrals de la Seu. 33 En dates recents, també Jaume Sastre, després Joan Domenge, l’han comentat detalladament, a més de recollir altres documents significatius procedents dels llibres d’obra on s’il·lustra el procés de construcció. 34 El 12 de gener de 1397, el bisbe i el Capítol concediren a Petrus Aguyoni el patronatge d’una capella amb altar dedicada a les Onze Mil Verges al lloc indicat, el claustre primitiu, lloc on s’anirien cobrint temps després les darreres tramades de l’edifici. Agulló obtingué el dret de sepultura i el d’instal·lar les seves armes a la capella que s’havia d’edificar, mentre que es va comprometre a donar 300 lliures a l’obra, a fundar un benefici i a ocupar-se de l’aixovar necessari per al culte, comprès el retaule amb la dita advocació. Com se sap, les capelles de la catedral tenien tres altars durant l’edat mitjana, motiu pel qual el bisbe i el capítol es reservaren el dret d’instal·lar-ne altres dos, com també la concessió d’altres sepultures. Segons Matheu Mulet, el 1407 la capella es coneixia com la «capilla de las Once mil Vírgenes, ahora Nuestra Señora del Claustro», perquè allà hi instal·laren la imatge mariana primitiva de la Seu, on encara és. I, des de 1422, també rebia el nom de capella de la Passio Imaginis, atès que en una de les parets laterals hi havia la imatge del Sant Crist del Davallament, la qual fou traslladada, al segle XVIII. Les tres advocacions es mantenien el 1562, any de la visita pastoral del bisbe Diego de Arnedo a la Seu, com ho testimonia la compareixença de beneficiats. 35