AAVV - Mercados del lujo, mercados del arte

En el retaule perdut de Felanitx, trobam també una primera al·lusió al retaule de tipologia italiana, atès que es preveu un cos ocupat per imatges úniques, tipologia que donà també nombrosos exemples i de la qual es conserven obres rellevants. Tanmateix, notem que hi persisteix el bancal que sembla que es va difondre des de l’escola de Barcelona a partir del taller dels Serra. El contractant, Berenguer Font, era un dels prohoms de Felanitx, una vila amb economia dependent de l’agricultura i la ramaderia, amb sectors significatius de la població dedicats a les activitats vinculades a la construcció i al comerç de la pedra, per raó de les pedreres existents a l’entorn. Batlle reial els anys 1353, 1357 i 1362, apareix citat aquest any a la relació dels prohoms de la vila perquè complia el manament fet pel governador i els jurats de Mallorca a les persones més riques de la ciutat i les viles, amb motiu de la guerra amb Castella, de tenir un cavall o rossí en defensa del regne. 14

Un retaule similar al de Felanitx és el de Santa Margalida, antic retaule major de la parròquia del poble d’aquest nom, tot i que ha perdut la predel·la i una de les dues taules laterals [fig. 2.2]. Es tracta d’una obra de final del segle XIV sense documentar, encara que Gabriel Llabrés, a principi del segle XX, anomenava un escut que contenia un arbre en camp d’or a la fusteria del retaule, actualment no conservat, que identificà com el blasó de la família Sureda. 15 Podria ser la branca d’Artà qui finançà la peça, atesa la proximitat amb el poble de Santa Margalida, encara que totes les línies de la família Sureda tingueren terres al nord-est de Mallorca. Un tal Gabriel Sureda es dedicava a la mercaderia durant l’època de datació del retaule, segons consta a l’inventari post mortem de 1406 que publicà Jocelyn Hillgarth. 16

Altres exemples d’obres conservades de la mateixa tipologia interessen també per la procedència econòmica i social dels promotors.

És el cas del retaule de sant Bernat, sant Antoni Abat i sant Nicolau, el qual procedeix de la capella que tenien els Olesa al claustre de l’església conventual de Sant Domènec. 17 Com a material procedent de la desamortització, passà al fons del Museu Provincial de Belles Arts, actualment del Museu de Mallorca. Aquesta peça, anònima, figura adscrita al catàleg del Mestre de Santa Eulàlia i està datada en el segon decenni del segle XV. En relació amb els promotors, els Olesa de Mallorca destacaren des de final del segle XIV i al llarg del segle XV per la seva influència en el món social i cultural de l’illa com a família vinculada al món del Dret, amb una notòria abundor de juristes, amb importants aportacions als estudis literaris. La datació del retaule i, per tant, de la capella familiar, el connecta directament amb l’etapa de Bernat d’Olesa, de qui es coneix que es doctorà en lleis i fou després professor de la Universitat de Bolonya, ocupà també diversos càrrecs a Mallorca, fins al 1432. El seu fill, Jaume d’Olesa, estudià també Dret civil a Florència, on apareix documentat el 1421. 18

Esmentem també el retaule de la Resurrecció, sant Bartomeu i sant Antoni [fig. 2.3], una peça propietat del monestir de Santa Clara de Palma en l’actualitat conservada a l’antecambra del cor. Estudiada per Gabriel Llompart a la seva tesi doctoral, publicada entre 1978-1980, 19 l’autor la documentà anys després a partir de dues informacions extretes de l’arxiu conventual: l’octubre de 1416 consta que Bartolomeo de Baseis , mercader i ciutadà de Mallorca, construeix la capella gentilícia; el gener de 1417, en una relació de l’aixovar de la capella, s’esmenta el retaule i la seva advocació. 20 Els Bassers eren patrons de nau i mercaders molt actius que viatjaven per tota la Mediterrània. Precisament a l’arxiu del convent hi anaren a parar els documents familiars i professionals generats entre 1345 i 1417. 21

El retaule es distingeix perquè mostra un coneixement dels fets per valencians de forma molt transparent, sense cap mena d’acomodació a les pautes i tradicions locals en l’elecció i el tractament de la iconografia. Tal vegada ho hem d’atribuir al gust del comitent –el mercader Bartomeu de Bassers, fill del patró de naus del mateix nom–i, en aquest sentit, a la possible voluntat d’emulació d’obres valencianes que estigué en grau de conèixer a través del seu treball i relacions. Com a segona alternativa podríem pensar que es tracta d’una obra importada, opció per la qual em vaig decantar en el seu dia. 22 Ara bé, ens interessa aquí per la tipologia del promotor i perquè és mostra d’un tipus de format del qual la pintura valenciana en conserva pocs exemples.

El retaule de Sant Bernadí, Santa Caterina i Sant Onofre [fig. 2.4], tot i que més tardà, és també significatiu del gust que s’imposà a Mallorca durant la primera meitat del segle XV. La peça, datada documentalment entorn de 1455-1456, fou finançada pel mercader Jaume Pardo per ser destinada a la capella familiar del claustre conventual de Sant Francesc de la ciutat de Mallorca. 23 Els Pardo eren una família de conversos que es dedicava a les assegurances marítimes i al comerç, amb important capital i relacions amb tota la Mediterrània. De fet, també són coneguts a València. Segons els estudis d’Onofre Vaquer, disposaven de naus pròpies i en noliejaven d’altres, i són els que amb major freqüència apareixen com a asseguradors en els protocols notarials. 24 Pel que fa a les relacions establertes, convé destacar aquelles que mantingueren amb Nàpols. Concretament, sabem que un dels membres de la família, Lluís, hi residí des de 1450 fins a –almenys–1457 i hi duia els negocis familiars, com també que estava molt relacionat amb els ambients de la cort del Magnànim. L’activitat mercantil de la família amb el port de Nàpols apareix documentada entre 1448 i 1467. 25

Cal incidir en aquests aspectes per un tercer element de procedència italiana, en relació amb els ja comentats, que conté l’obra. Aquesta peça, com també una segona que es comentarà més endavant, demostra que les activitats mercantils –i en sentit més ampli les connexions amb Nàpols–foren cabdals per a la incorporació precoç de la iconografia de sant Bernadí de Siena als retaules gòtics de Mallorca. 26 En aquest cas, ocupa la taula central la imatge del frare predicador que morí a L’Aquila l’any 1444 i que, des de llavors, fou exaltat per la cort del Magnànim com a sant local, sis anys abans de la seva canonització.

La pintura mallorquina conserva obres d’aquestes característiques –com també documentació puntual que al·ludeix a altres de desaparegudes–que estigueren relacionades amb altres membres de l’estructura social. No es pretén plantejar, per tant, errònies exclusivitats en l’ús d’una determinada tipologia de retaule. De fet, la peça contractada el 1362 per a la parròquia de Felanitx, comentada prèviament, fou finançada per Berenguer Font, presumiblement un propietari de terres ennoblit. En aquest cas, per ventura cal interpretar el retaule a partir dels coneixements del seu pintor, Ramon Gilabert, documentat posteriorment com a vitraller de la seu de Girona el 1374 i el 1375, 27 qui pogué fer també el retaule de Santa Margalida finançat pels Sureda, per raó de l’ús del mateix format en dates similars i àmbits propers. 28 També durant el segle XV es repetí la situació. A títol d’exemple, el conegut retaule de Nostra Senyora de Montision –pagat pel canvista Antoni Salom–, el qual, per raó del format i dels esquemes iconogràfics i formals utilitzats, com també en atenció a la font de finançament, troba millor explicació a partir dels coneixements del pintor sobre la pintura italiana del segle XIV. Esmentem també els retaules dels Sants Arcàngels (Museu Municipal de Pollença) i de la Mare de Déu de la Mercè, santa Bàrbara i santa Tecla (convent de la Concepció de Palma), ambdós procedents de l’antic monestir del Puig de Pollença, dels quals desconeixem la font de finançament. Així mateix, tenim un exemple fruit de la promoció col·lectiva: el retaule de la Mare de Déu, sant Antoni –única taula conservada–i sant Miquel, que Gabriel Mòger contractà amb la Confraria de la Verge de Campos a principi de la dècada dels trenta del segle XV. 29