AAVV - Mercados del lujo, mercados del arte

164 El verso se incluye en el Poema dels Estramps. Jordi de Sant Jordi: Poesies , M. de Riquer ed., Barcelona, Catalonia, 1935.

INICIATIVA PRIVADA I PROMOCIÓ DE L’ART. ELS RETAULES GÒTICS DE MALLORCA

Tina Sabater Universitat de les Illes Balears

Les obres conservades i la documentació coneguda demostren que la iniciativa privada, a partir d’una data que podem fixar de forma aproximada el 1360, tingué un pes important en el finançament d’obra pictòrica a Mallorca, i que des de 1370 s’incrementà notòriament aquest sector de la promoció. Les dates coincideixen, significativament, amb la recuperació del pols social que degué produir-se després dels anys que varen seguir la caiguda del regne privatiu. Aquesta recuperació no sols va significar la represa gradual de treballs i contractacions en tots els àmbits de l’art sinó que, en el camp de la pintura, estigué acompanyada per una certa desvinculació respecte a les pautes que es donaven a Catalunya, les quals havien condicionat totalment tipologies, esquemes i maneres de fer en la dècada anterior, i seguirien fent-ho en escultura fins a final de segle. Em referesc, específicament, a la formació i consolidació d’un gust per l’art italià que distingeix la pintura mallorquina respecte de la del seu immediat context polític i cultural.

Aquest article se centra en les peces degudes a la decisió individual en l’àmbit laic, per tant, es descarten les sorgides de la iniciativa eclesiàstica o monacal i també les impulsades per col·lectius com confraries, gremis o institucions locals. A partir de les obres, com també de la informació documental sobre peces que no s’han conservat, es tractarà de precisar el paper d’aquesta iniciativa privada –especialment l’adscrita a certs sectors socials– en la formació del gust pel retaule italià. Finalment, es plantejarà una qüestió, sempre centrada en l’àrea geogràfica que ens competeix: fins a quin punt el gran retaule tingué un paper en l’àmbit domèstic o, cas contrari, va ser un element d’ostentació privada o familiar, tot i que vinculat exclusivament a l’àmbit religiós.

ELS PROMOTORS

Els menestrals o artesans participaren en la promoció de retaules, és més, en tenim algun exemple significatiu en relació amb el discurs. No obstant això, cal referir-se especialment a la iniciativa presa per juristes, mercaders enriquits i cavallers o membres de la noblesa, grups socials íntimament relacionats a la Mallorca de la baixa edat mitjana, quan les línies divisòries entre uns i altres foren, pel que sembla, extremadament flexibles. En una economia en què la mercaderia tenia un paper fonamental, els cavallers i la baixa noblesa rural s’enriquiren amb aquesta activitat, especialment des de final del segle XIV i al segle XV. 1 En relació amb el col·lectiu de graduats en Dret, reunia també persones d’extracció nobiliària, algunes de les quals havien accedit a aquesta condició a partir de l’obtenció del doctorat 2 o bé a partir dels seus serveis a la corona. Cas paradigmàtic de la pluralitat d’activitats i estatus socials és el de Francesc Aixaló, qui entrà en l’administració com a notari de la governació, el 1441 com a secretari, assessor i ambaixador d’Alfons el Magnànim, mentre feia també negocis marítims, com a jurat de la ciutat en qualitat de ciutadà al seu retorn a Mallorca i el 1452 ja com a cavaller. 3 El grup mercantil, com ocorregué també en els casos català i valencià, assumí igualment un procés d’ascens en l’escala social, sobretot a partir d’inici del segle XV, que es donà en paral·lel al seu accés a la cultura. 4 Sobre aquest tema, s’ha observat també a Mallorca el freqüent enllaç de llinatges entre cavallers i mercaders a partir del matrimoni, 5 i l’adopció dels signes d’ostentació que es vinculaven a la noblesa: la propietat de cases senyorials i la construcció mateixa de la Llotja de Palma –el contracte de la qual explica suficientment la participació que va tenir el Col·legi de Mercaders en el resultat final–així ho testifiquen.

D’aquestes observacions s’extreuen dues consideracions preliminars. En primer lloc, que els àmbits d’actuació que poden ser d’interès foren els mateixos per als grups socials esmentats, com demostra l’origen de les capelles familiars a la catedral, les esglésies o els claustres conventuals i a les esglésies parroquials. També es dedueix dels inventaris, i així ho han constatat els estudis fets sobre aquestes fonts, en el sentit que els béns que posseïa aquesta variada elit social diferia molt poc. En efecte, retaulons i tríptics foren objectes comuns sobre el tinell de la sala, tal vegada amb una major abundància de draps de pinzell –entre argenteria, teixits i altres objectes importats–entre els qui treballaven en els diversos oficis de la mercaderia. Respecte als llibres que consten als inventaris, l’única diferència significativa rau en els exemplars de contingut jurídic que posseïen els qui exercien aquesta activitat. 6 I, en relació amb manuscrits il·luminats, els esments a llibres de contingut religiós on figura la referència a imatges o decoració miniada –d’altra banda sorprenentment escasses–apareixen indistintament en inventaris de ciutadans mercaders des de 1362 i al llarg del segle XV –llibres d’hores de Joan Sacosta, Nicolau Quint, Francesc de Mora, Francesc de Comelles, com també del donzell Lluís Çanglada i del cavaller Joan de Sant Johan. 7

La segona consideració que s’ha de tenir en compte és referida a la possibilitat d’accés a coneixements similars. A través de les activitats mercantils que unien el comerç mallorquí amb Pisa, Gènova i Venècia –suficientment estudiades per insistir en la qüestió–i també a través dels estudis que els futurs juristes cursaven a Bolonya, Pisa, Florència i Pàdua, 8 aquests sectors tingueren accés directe al que es feia en l’àmbit italià. Cal recordar, d’altra banda, que la font italiana havia estat fonamental durant el segle XIV per a la pintura local a partir de les promocions de Jaume III, del bisbe Berenguer Batle i també, amb tota probabilitat, dels vincles matrimonials establerts per la monarquia del regne privatiu amb el regne dels Anjou a Nàpols, relacions que pogueren projectar-se en importacions artístiques molt significatives en el patrimoni de pintura gòtica de Mallorca. 9

Aquest gust per l’art italià es perllongà en el temps a l’àrea de la retaulística. Cal dir, a més, encara que queda fora dels objectius d’aquest estudi, que també actuà en el camp dels llibres miniats i més tard en el llibre imprès. Sobre aquest tema, des de mitjan segle XV destaca l’especial freqüència amb què apareixen referències a Itàlia en els conjunts pertanyents a llibreries privades: disset procedents de Toscana, dotze llibres romans, dos pisans i dos venecians. En total, trenta-quatre referències a llibres italians enfront de sis de flamencs, quatre de castellans i altres quatre esments a llibres d’origen francès. 10

LES OBRES

La primera referència a components italians als retaules mallorquins està documentada el 1362, 11 concerneix elements iconogràfics i la distribució de les taules. Segons el contracte signat entre Berengario Fontis , habitant de la parròquia de Felanitx, i el pintor Ramon Gilabert, aquest es compromet a fer un retaule de fusta amb la imatge central de sant Esteve i amb els quatre evangelistes a les dues taules laterals; a les cimeres extremes, sant Gabriel i santa Maria; al bancal, medias imagines amb una Imago Pietatis .

És la primera indicació que tenim sobre la inclusió de la salutació angèlica a les cimeres laterals dels retaules de Mallorca, iconografia que es generalitzà amb excepcions molt puntuals. Com a primera peça conservada, tenim el retaule pel qual, el 1377, la viuda del mercader Joan Artús demanava llicència a la seu [fig. 2.1]. 12 El retaule de Sant Mateu i Sant Francesc, destinat a l’altar de sant Mateu de la capella absidal del Corpus Christi, es conserva quasi íntegrament al museu de la catedral, atès que sols ha perdut el bancal. Interessa constatar, per tant, que la iniciativa d’un grup social amb contactes freqüents amb Itàlia –tant pel comerç directe com a través del comerç de redistribució–degué ser sens dubte determinant per a la introducció d’un esquema que trobam pocs anys després en altres vessants de la promoció. El retaule de la capella del palau episcopal (Museu Diocesà), fet entorn de 1385 per complir el testament del bisbe Antoni de Galiana, és un primer exemple de la consolidació d’aquest gust. 13