Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Ben aviat, em va tocar també de fer classes als meus companys –de llatí, de català, de literatura universal i literatura catalana i de metodologia–, 3que havia d’alternar amb les classes que jo mateix rebia, i ben aviat també em van demanar que em fes càrrec d’una revista internacional d’història, Studia monastica , que vaig dirigir –oficiosament o oficialment– durant molts anys i que poc o molt encara em dóna feina. Per circumstàncies internes de Montserrat, em va tocar també molt aviat d’intervenir en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat, el 1965, durant el qual vaig descobrir que tenia uns dots organitzatius que mai no hauria imaginat i que d’aleshores ençà he anat cultivant, i en l’edició dels quatre volums de les seves actes, que em va preparar, juntament amb altres feines per a l’Editorial Estela o per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, per exercir la direcció d’aquesta darrera editorial i mirar de donar-li una forta empenta, tal com em va demanar l’abat Cassià M. Just el 1971, poc abans de la meva ordenació sacerdotal. Com que a Montserrat mai no ha mancat la feina, vaig haver d’ajudar també sovint el pare Miquel Estradé en els anomenats «Col·loquis de Montserrat», que se celebraven regularment al monestir i que em van permetre de tenir contacte amb moltíssimes persones i d’aprendre a conciliar parers i a moderar intervencions dels uns i dels altres. Més endavant, sense deixar la feina al monestir –tant la de l’editorial com la referent a conferències i a l’acolliment de persones i de grups–, vaig anar assistint a congressos i reunions de diverses menes, vaig fer cursets de catalanització de monges, de professors, de jesuïtes i de capellans, vaig prendre part unes quantes vegades en les sessions de la Universitat Catalana de Prada i en les Jornades del CIEMEN que se celebraven a Cuixà, encara durant la dictadura de Franco –i que, pel seu caràcter internacional, em van permetre de conèixer moltes persones i de practicar el francès i l’italià, al costat del sard o del cors–, i, en un altre ordre de coses, vaig mantenir els lligams amb el món universitari, fent tres cursos al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, ajudant constantment persones que cercaven temes per a tesis de llicenciatura o de doctorat o que necessitaven assessorament en matèries concretes, i sobretot exercint durant vint anys la secretaria de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, fundada el 1973 a Cambridge, com a conseqüència d’un col·loqui anterior sobre català que havia tingut lloc el 1970 a Amsterdam, al qual vaig assistir de camí cap a Munic, on havia de passar un semestre fent un curs intensiu de traducció i interpretació d’alemany.

En aquell temps es va iniciar la Gran Enciclopèdia Catalana , una aventura intel·lectual extraordinària, en la qual vaig intervenir des de molts punts de vista, com a assessor –a petició del meu gran amic Jordi Carbonell, el 1970 mateix vaig fer-me càrrec oficiosament de tots els temes relacionats amb Mallorca, que teòricament coordinava Francesc Moll, i a petició de Max Cahner i Eulàlia Duran, amb els quals vaig fer aleshores una amistat que ha durat tota la vida, vaig suggerir i redactar nombroses entrades per a l’ Enciclopèdia , dels aspectes més diversos relacionats amb els Països Catalans, i vaig revisar-ne milers d’articles, alguns dels quals calia refer de cap a cap o si més no completar i harmonitzar–; en alguna avinentesa em va tocar també fer de mitjancer entre Jordi Pujol, l’home fort de Banca Catalana, i Max Cahner i la resta de la secció catalana de l’Enciclopèdia , que no se sentien ben tractats pels executius nomenats per la Banca després de la crisi d’Edicions 62. La relació amb Max Cahner es va accentuar a partir de la fundació de Curial Edicions, el 1972, i em va dur, el 1975, ja abans de la mort de Franco, a iniciar la revista Randa , dedicada a temes baleàrics, que encara perdura avui des de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i que m’ha servit per mantenir un contacte constant amb els intel·lectuals de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera.

Com podeu suposar, aquestes activitats es menjaven totes les hores de què disposava i per això el meu treball personal sempre ha estat fet en circumstàncies precàries i aprofitant hores perdudes: traient temps al descans, utilitzant tots els minuts possibles del dia i de la nit, i fent servir les escasses setmanes de vacances per estudiar i per redactar el que no podia fer durant el curs. D’altra banda, les necessitats de la casa em dugueren a treballar sobre temes que mai no havia tractat: la història religiosa i la història monàstica es van afegir a la història de la literatura i a la història de la llengua que inicialment m’havien ocupat i de moment representaren un parèntesi per als estudis sobre literatura popular amb els quals m’havia estrenat com a estudiós. Més endavant, però, vaig recuperar àmpliament aquest camp, quan la família Patxot va cedir al monestir de Montserrat l’enorme arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i em va tocar d’ordenar-lo de dalt a baix, de fer-ne el catàleg i de continuar els volums de Materials d’abans de la guerra que contenien les memòries de les missions fetes entre el 1921 i el 1936 i una selecció de les cançons que hi havien estat recollides. Tot plegat n’ha resultat un corpus que consta de dinou grans volums, que cal afegir als tres ja apareguts abans de 1936, útil no solament per als etnomusicòlegs i per als historiadors de la literatura, sinó també per als estudiosos de la història de Catalunya i sobretot per als que tracten de l’anomenada microhistòria, essent que l’Obra del Cançoner i les seves vicissituds permeten de conèixer múltiples aspectes de la vida de tots els Països Catalans –especialment del Principat i de les Illes Balears– durant els anys 1921-1936 i contenen un gran nombre de fotografies de persones, de pobles i d’edificis concrets que en molts casos tenen un valor incalculable.

La meva pertinença a la comunitat de Montserrat va determinar també un altre dels meus nous temes d’estudi: la guerra civil. Quan vaig parlar per primera vegada amb el mestre de novicis de la casa, que aleshores era el pare Cassià M. Just, futur abat, em va preguntar què pensava de la visió de Mallorca que donava Bernanos a Les Grands Cimetières sous la lune . Li vaig haver de dir que es tractava d’un llibre prohibit i que mai no havia tingut ocasió de llegir-lo. Es trobava, però, a la biblioteca de Montserrat, en diverses edicions, i tan aviat com el vaig devorar em va voltar dins el cap quina resposta caldria donar a la pregunta del pare Cassià. Al cap d’uns quants anys, quan, per iniciativa de Max Cahner, vaig pensar i tirar endavant la revista Randa , m’acabava de caure a les mans un número corresponent a l’any 1938 de la revista dels jesuïtes francesos Études en el qual hi havia un article polèmic de Bernanos, desconegut en aquell moment pels seus biògrafs i oblidat a les seves obres completes. S’hi defensava amb energia de la crítica que li havien fet des d’aquella revista sobre aspectes relacionats amb la guerra civil i sobre Mallorca. Vaig pensar que seria útil de donar a conèixer aquest article i, aprofitant que a Montserrat hi havia una biblioteca especialitzada en guerra civil, procedent de Francesc Cambó, vaig proposar-me de situar-lo des d’un punt de vista històric i historiogràfic. En van sortir quatre articles de Randa –els primers dels quals van aparèixer encara en vida de Franco–, que es convertiren després, el 1976, en el llibre La guerra civil a Mallorca , que va tenir un gran èxit de vendes i va suscitar nombrosos comentaris i algunes inevitables polèmiques. Un any més tard vaig publicar, finalment, l’article de Bernanos, dins el llibre Església i societat a la Mallorca contemporània , que per primera vegada estudiava críticament la positura dels eclesiàstics mallorquins davant la pròpia cultura, matisava la seva intervenció en el moviment anomenat Renaixença i començava a traçar les grans línies de l’Església mallorquina durant la Segona República i durant la guerra civil, amb el bisbe Josep Miralles i Georges Bernanos com a protagonistes principals.