Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Tot i que la meva idea era treballar una temporada sobre Bernanos i tancar definitivament el tema, la veritat és que fins ara no n’he sortit, ni en sortiré mai. Des del 1974 fins ara he parlat amb centenars de testimonis, he aconseguit accedir a milers de documents d’un valor incalculable –entre els quals els papers de l’arxiu de Mussolini o els informes secrets adreçats al Foreign Office per l’astut cònsol anglès a Mallorca Alan Hillgarth– i he pogut bastir un fresc –una saga m’agrada més de dir-ne– en el qual es barregen la història política, la història militar, la història de les relacions diplomàtiques, la història cultural i la història religiosa. Em queden encara algunes baules que esperen ésser tancades, si mai tinc temps per posar-me a ordenar l’immens material que he anat acumulant i que creix cada dia.

Per a mi, la guerra civil no s’acaba a Mallorca, sinó que té connotacions diferents a Menorca i a Eivissa i Formentera, illes amb les quals he tingut des de fa anys una estreta relació, i arriba fins a Montserrat, on van ser assassinats vint-i-tres monjos demòcrates i catalanistes, que no tenien res a veure amb el cop d’estat dels militars. Això em fa plantejar les qüestions complexes derivades de la memòria històrica, imprescindible mentre es tracti amb objectivitat i amb sentit comú, sense maniqueismes fora de lloc.

I encara hauria de parlar de la relació que he tingut amb l’Institut d’Estudis Catalans, que ha passat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, per la Societat Catalana de Llengua i Literatura –que vaig fundar per encàrrec del president Enric Casassas, juntament amb la revista Llengua & Literatura – i per la Secció Històrico-Arqueològica de la qual en aquest moment sóc vicepresident. I de la relació amb l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual actualment sóc secretari. He estat relacionat amb moltes altres institucions, però només n’esmentaré una, la Societat Verdaguer, amb la qual tinc uns lligams que sobrepassen l’estudi i l’erudició i arriben al nivell de l’amistat i de l’afecte. Aquestes institucions, més l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a la qual ja m’he referit abans i els contactes amistosos amb les universitats de tots els Països Catalans, m’han dut a estudiar temes concrets de la cultura catalana dels segles XIX i XX, que en bona part he recollit als deu volums apareguts fins ara d’ Escriptors i erudits contemporanis i en altres volums anteriors o posteriors.

Tota aquesta mena d’estudis de tipus cultural, que interrelacionen sempre llengua, literatura i història, no tenen evidentment el caràcter mediàtic que poden adquirir les novel·les o fins i tot els assaigs de divulgació sobre segons quins temes. La veritat, però, és que des de sempre han tingut un públic ampli i variat i han aconseguit un impacte considerable. Els mallorquins i la llengua autòctona , per exemple, el meu primer llibre –aparegut el 1972, que va inaugurar ara fa quaranta anys Curial Edicions, juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster–, va ser llegit voluntàriament o obligatòriament a les universitats on s’estudiava català, sobretot a la Universitat de les Illes Balears i a la Universitat Autònoma de Barcelona, i més endavant va caldre publicar-ne una segona edició, que vaig aprofitar, com he mirat d’anar fent sempre, per posar-lo al dia i completar-lo d’una manera considerable. Paral·lelament a aquesta segona edició, del 1985, va aparèixer un volum en certa manera complementari, titulat Antoni M. Alcover i la llengua catalana , que va tenir una gran difusió pel fet que formava part de les publicacions promogudes pel Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit pel meu venerat mestre i estimat amic Antoni M. Badia i Margarit.

Els diversos volums sobre la guerra civil a Mallorca han entrat a totes les bibliografies especialitzades –fins i tot en obres escrites en espanyol, en italià, en alemany o en anglès–, i el dedicat a Georges Bernanos no solament ha estat utilitzat per molts especialistes –en algun cas arribant fins al plagi més o menys descarat–, sinó que n’hi ha versions en francès i en alemany, escurçades per una banda i ampliades per l’altra, que parteixen de dues adaptacions desitjades pels editors: la francesa es refereix més a la biografia de Bernanos i l’alemanya se centra més en el tema de la guerra civil. 4Una altra de les obres referents a aquest tema, Guerra civil i repressió a Mallorca , del 1997, va quedar ràpidament exhaurida i més endavant, el 2005, va ser inclosa a la Biblioteca d’Escriptors Mallorquins del Diari de Balears , amb un tiratge molt elevat.

Ha tingut igualment una gran difusió el volum, encarregat per l’aleshores conseller de Cultura Max Cahner, Els Segadors, himne nacional de Catalunya , redactat en col·laboració amb els músics Salvador Pueyo i Oriol Martorell. La meva contribució en aquest volum tornarà a sortir aviat, posada al dia i augmentada amb informació important, al volum onzè d’ Escriptors i erudits contemporanis , a fi de contrarestar algunes hipòtesis mancades de fonament objectiu que va formular l’any passat Jaume Ayats, en un llibre amb novetats en moltes de les seves pàgines, però simple resum del que ja sabíem fins ara en la majoria de punts importants.

El meu best-seller , tanmateix, és la Història de Montserrat , una síntesi publicada inicialment el 1931 per l’aleshores arxiver de Montserrat, pare Anselm M. Albareda, més endavant prefecte de la Biblioteca Vaticana i cardenal, que vaig posar al dia, com una de tantes feines d’encàrrec exigides pel que en podríem dir l’obediència monàstica, el 1972 i que d’aleshores ençà ha estat objecte de noves reelaboracions, cada cop més profundes, que han mantingut sempre el to i l’esperit del pare Albareda, però que l’han actualitzat tenint en compte la bibliografia més recent i a partir de recerques pròpies, i que han allargat la seva narració fins al 2012 mateix. A hores d’ara, en successives edicions i reedicions –normals, de butxaca, per a Caixes d’Estalvi o de luxe–, en deuen haver corregut més de trenta mil exemplars i continua essent un autèntic èxit de vendes. El complementa, pel que fa als segles XIX i XX, el llibre Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), encàrrec de l’abat Cassià M. Just, que em va obrir de bat a bat els arxius fins aleshores inaccessibles dels abats Escarré i Brasó. Ple d’informació nova i amb notes abundants, ha arribat a un públic menys ampli, però molt interessat, i ha donat lloc a controvèrsies i polèmiques abundoses, més aviat en converses personals o en intercanvis epistolars. Aviat en farem, si no hi ha res de nou, una segona edició, sense modificar-ne res.

Parlar d’un mateix és enormement incòmode. He escrit molt, massa i tot, molt sovint d’una manera anònima o amb pseudònims –sobretot en el cas de notes editorials, ressenyes, notes de lectura, cartes al director i traduccions–, i he publicat articles no solament en català, sinó també en espanyol, en basc, en anglès, en francès, en italià i en alemany. Deixeu-me dir, però, que mai no estic content del que faig i que tinc la sensació que tot plegat és de poc gruix i sovint massa circumstancial o massa condicionat per les presses i pels compromisos ineludibles. Certament, com recorda l’abat de Montserrat, Josep M. Soler, al prefaci de la Bibliografia que els meus col·laboradors de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat m’han recollit aquest mateix mes en un volum preparat en un secret absolut, 5la mateixa saviesa oriental a la qual feia al·lusió al començament, aquest cop a l’anomenat Cohèlet o Eclesiastès , sentencia amb tota la raó del món: «tingues present que fer molts llibres és mai no acabar, i que l’estudi excessiu fa malbé la salut» (Ecl 12, 12). He pogut comprovar de debò tant una cosa com l’altra.