Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Com ja vaig manifestar, amb plena convicció, al primer moment que es va donar a conèixer la notícia de la concessió d’aquest premi, que alguns qualifiquen de «premi dels premis» i que fins i tot les autoritats consideren superior als guardons atorgats per institucions oficials, crec fermament que hi ha moltes altres persones que se’l mereixen més que jo. Em sembla incomprensible, per assenyalar només algun nom, que a hores d’ara no l’hagin rebut lingüistes com Germà Colón o com Joan Veny, o historiadors com Josep Fontana. En tot cas, em correspon d’acceptar amb humilitat la decisió del jurat i agrair-li la generositat amb què ha qualificat la meva trajectòria vital, iniciada a Mallorca ara fa setanta anys, que des de petit m’ha dut al que Llorenç Riber en deia «la ciutat dels llibres» i a sentir un amor per la nostra llengua i per totes les seves manifestacions que en bona part em venia de la lectura assídua del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de mossèn Antoni M. Alcover, del qual el meu pare era un admirador entusiasta.

En un país ofegat per la dictadura franquista, vaig néixer en una família amant de la literatura i de la història, amb una casa plena de llibres, de revistes antigues i de fullets, entre els quals no mancaven fulls volanders i opuscles de propaganda política d’un catalanisme abrandat, que el meu pare havia arreplegat durant els llargs anys que va passar a Barcelona, on va estudiar el batxillerat i la carrera de medicina i on va passar la guerra civil. D’altra banda, els meus oncles Marià i Mercè havien acollit a casa seva, més o menys coincidint amb el casament dels meus pares i amb el meu naixement, una tertúlia poètica i musical, que conservava el foc sagrat de la llengua que alguns haurien volgut fer desaparèixer i que acollia els escriptors del Principat i del País Valencià que passaven per Mallorca. I encara el meu besavi i el meu avi havien estat músics coneguts i el meu avi havia recollit una important col·lecció de cançons populars de totes les Illes Balears. Per tot això, des de menut vaig conèixer –a casa meva, a casa dels meus oncles o a casa de Guillem Colom, íntim amic de la meva família– les grans patums de la literatura mallorquina del moment i els escriptors més joves que tot just començaven i que necessitaven un lloc d’aixopluc. 2

Quan vaig anar a estudiar filologia romànica a Barcelona, doncs, no partia de zero, sinó que tenia ben clares les meves opcions cíviques i lingüístiques, encara que topaven frontalment amb la ideologia oficial de l’època i no era fàcil de mantenir-les amb coherència. Vaig tenir la fortuna d’arribar a la Universitat en un moment en què hi havia grans mestres en els terrenys que m’interessaven: Martí de Riquer en la literatura medieval, José Manuel Blecua en la literatura espanyola de totes les èpoques, Joan Petit en la literatura francesa, Antoni M. Badia i Margarit en la lingüística romànica, Joan Bastardas en el llatí medieval, i encara hauria d’afegir-hi algun professor dels anys dels anomenats «estudis comuns», com ara Carlos Seco, que per primera vegada ens va ensenyar història contemporània i ens va fer llegir les obres de Jaume Vicens Vives, decisives per a nosaltres, al costat d’altres lectures clandestines que fèiem d’amagat passant-nos, en petit comitè, llibres com ara la Histoire de l’Espagne de Pierre Vilar –un magnífic historiador amb el qual més endavant vaig mantenir una amistat profunda– o la història de la guerra civil espanyola de Hugh Thomas, que aleshores llegíem en francès i que més endavant vaig conèixer en anglès i en espanyol.

Com tants altres estudiants del meu temps, vaig poder completar la formació rebuda a la Universitat gràcies als Estudis Universitaris Catalans semiclandestins, sostinguts en aquell moment per l’Institut d’Estudis Catalans. Hi vaig seguir cursos de literatura catalana d’un jove Joaquim Molas, amb el qual he continuat sempre amb una relació excel·lent i que considero un dels meus mestres més importants –que ens va transmetre el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, complementat per Vicens Vives i per Arnold Hauser–, i hi vaig fer amistat amb el secretari general de l’Institut, Ramon Aramon i Serra –d’una sòlida formació germànica–, que tenia fama de sorrut, però que en realitat era tot cor i es delia per ajudar les persones que veia amb interès per l’estudi del català. Gràcies a ell, vaig perfeccionar els meus coneixements lingüístics, iniciats sota el mestratge inoblidable de Francesc de B. Moll –a través dels seus manuals i en casos concrets amb entrevistes personals o amb intercanvis epistolars–, i vaig tenir la possibilitat de publicar els meus primers articles en català a la revista que Aramon dirigia, Estudis Romànics . Ell mateix em va demanar nombroses ressenyes per a la revista, que em van servir per a aprendre l’ofici al costat d’un mestre incomparable, i la nostra col·laboració i la nostra amistat ja no es van estroncar mai i em van permetre de conèixer catalanòfils de tot arreu i d’intervenir sistemàticament en els cursos d’estiu per a estrangers dels Estudis Universitaris Catalans. Encara durant aquests anys vaig tenir una altra gran oportunitat, decisiva en la meva vida intel·lectual: Martí de Riquer em va posar en contacte amb l’editor Josep M. de Casacuberta, propietari i director de l’Editorial Barcino, amb el qual vam fer molts plans que la meva decisió posterior d’entrar a Montserrat va tirar enlaire. Però l’amistat que vam establir, i que va durar també fins a la seva mort, em va permetre de tenir accés als immensos materials que conservava procedents de l’arxiu de Marià Aguiló i de començar a engrescar-me en l’estudi de Jacint Verdaguer, del qual coneixia les obres des de ben jove. Casacuberta em va donar un exemple impagable de com havia d’actuar un bon editor, dins la línia de l’«obra ben feta» que propugnava el Noucentisme i sense mirar els aspectes crematístics de la feina que un feia, ni plànyer esforços perquè sortís bé, encara que fos a base de passar-s’hi moltes hores i de refer de cap a cap treballs que després signarien uns altres.

Mentre estudiava a Barcelona, vaig tenir l’avinentesa d’anar unes quantes vegades, amb alguns companys del col·legi major o tot sol, a l’hostatgeria de Montserrat i aviat vaig pensar que m’agradaria de quedar-m’hi i de compartir la vida dels monjos. Aquesta decisió, en certa manera, va canviar radicalment el rumb de la meva trajectòria, ja que vaig haver de tornar a començar un cursus acadèmic, aquest cop d’humanitats, de filosofia i de teologia, que no s’acabaria fins al 1970. De tota manera, el trencament no fou total. El primer curs que vaig passar a Montserrat –el mes de setembre farà cinquanta anys que hi vaig entrar!– vaig enllestir els estudis de la Universitat i vaig anar a Barcelona a examinar-me i més endavant, perquè l’abat Gabriel M. Brasó m’ho va manar, per aconseguir el premi extraordinari de llicenciatura. I al cap de pocs mesos ja em va tocar de treballar en la traducció i la revisió d’un missal català-llatí, al qual vaig dedicar moltíssimes hores –no prou reflectides als crèdits corresponents– i tot seguit en la revisió dels quatre volums de l’Antic Testament, de l’anomenada Bíblia petita de Montserrat, en la d’una nova edició del Nou Testament i en la de la Bíblia en un volum, tot això publicat per l’Editorial Casal i Vall d’Andorra. Mentrestant, dins els nous estudis que havia d’emprendre hi tenia també un lloc important la patrologia, la història de l’Església i molt en concret la història monàstica, unes matèries en les quals vaig tenir mestres de gran categoria, com ara Alexandre Olivar, Anscari M. Mundó, Cebrià Baraut, Garcia M. Colombàs, Evangelista Vilanova o Hilari Raguer, i fins i tot un jove Lluís Duch ens va fer un curs sobre història de les religions. Més endavant, vaig tenir el privilegi de passar moltes hores al costat d’un altre mestre extraordinari, el pare Miquel Batllori, que em coneixia de quan residia al col·legi de Monti-sion de Palma i amb qui ja havia tingut relació durant els meus anys universitaris a Barcelona. Com és prou sabut, Batllori, durant una colla d’anys, va venir regularment un mes i mig o dos a Montserrat, on preparava l’edició de l’immens Arxiu Vidal i Barraquer, en la part referent a la Segona República espanyola, i li agradava de parlar llargament de omni re scibili i de comentar, a vegades molt críticament, els corrents historiogràfics en voga i els treballs de tota mena que li arribaven a les mans.