Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

La reorganització de la sanitat civil per tal de suplir la falta d’una sanitat militar pròpia, que va tenir lloc durant les primeres setmanes de conflicte, no va estar exempta, però, d’alguns problemes derivats de la falta d’experiència en assumptes militars, com ara l’excés d’oferta sanitària. La missió internacional s’hi pronunciava en els següents termes (Barona i Bernabeu, 2007: 107):

Se ha desarrollado mucho la creación de nuevas instalaciones sanitarias utilizando conventos o edificios privados requisados. Se reconoce hoy que se ha multiplicado demasiado el número de pequeños hospitales. El proyecto es reducir su número, a fin de que el esfuerzo sanitario se ejerza de una manera más eficaz. Cualquiera que sea el conjunto de los hospitales, reúne para los heridos un total de 25.000 camas. Un gran número vacantes.

En aquest mateix sentit es va pronunciar José Estellés Salarich, secretari general tècnic de la Direcció General de Sanitat quan va esclatar la guerra:

Fundaban hospitales los partidos políticos, las sindicales y todas las organizaciones en las que había alguien con fantasía, generosidad […]. De estas instituciones, unas llegaron a funcionar bien, otras no eran más que el pretextos para que personas generosas y bien intencionadas, pero deficientemente orientadas, se entretuvieran dedicando inocentemente sus esfuerzos a los auxilios de guerra. Al cabo de unos días había muchos hospitales […] demasiados hospitales […]. 3

Un altre testimoni important és el de Guillermo Luna. Luna va ocupar la Prefectura de Sanitat de Madrid quan el Govern va abandonar la capital, i va descriure la situació sanitària que s’havia creat des del mes de juliol del 1936 i que ell va haver de reconduir, segons conta en la «xarrada» a què hem al·ludit (Barona i Bernabeu, 2007: 160):

En Madrid había una infinidad de hospitales que, por su escasa capacidad y falta de medios […] no reunían las condiciones necesarias para un buen tratamiento de nuestros heridos; además, mantenían un exceso de personal en sus plantillas […]. Había que cerrarlos, y con sus camas y efectos aumentar la capacidad de los que quedaban.

El Govern republicà va prendre consciència des de ben prompte que aquest excés d’oferta sanitària suposava una dispersió dels recursos, que tenia com a resultat final una pèrdua de l’eficàcia sanitària, al capdavall, una dificultat afegida per a guanyar la guerra. Per aquest motiu, el 22 d’agost del 1936 va emetre un decret que facultava el Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió a frenar l’excessiva proliferació d’hospitals a Madrid. 4

En l’article primer del decret apareixia la llista dels 14 hospitals on s’havien d’evacuar exclusivament els ferits de guerra, per als qual es reservava exclusivament la denominació «hospital de sang». En destaca l’especialització d’alguns, com per exemple, els hospitals dedicats a les lesions oculars o a la gangrena gasosa.

L’article tercer establia una llista de nou «hospitals de convalescència» on havien d’atendre’s els ferits lleus i malalts d’afeccions comunes; així mateix, s’especificava que per a continuar obertes aquestes instal·lacions havien de tenir un mínim de 50 hospitalitzats, i que no podien anomenar-se «hospitals de sang». Els darrers articles del decret anunciaven el tancament de tots els establiments que no s’haguessen esmentat en les llistes anteriors i la prohibició expressa d’obrir-ne de nous.

A més de l’acció legislativa del Govern republicà, cal assenyalar que la readaptació de la sanitat civil no hauria estat possible sense l’esforç de molts metges civils. Així, per exemple, Julio Bejerano, antic director general de Sanitat va assumir la màxima responsabilitat en la sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 257).

D’altra banda, cal destacar el cas de Gil Barber. Amb el grau de comandant, Gil Barber era cap dels serveis de transfusió de sang de l’exèrcit republicà. Com en el cas del metges civils que havien aprés sanitat de guerra en els fronts, Gil Barber considerava que el desenvolupament d’un servei de transfusió de sang era també fruit de l’experiència bèl·lica: «En España, hasta el momento presente, no se había concedido a la transfusión de sangre la atención que ésta merecía, sin duda debido a no habernos visto obligados por las necesidades que crean los conflictos bélicos». 5 El Servei de Transfusió de Sang disposava de quatre centres instal·lats a Madrid, Barcelona, València i Jaén. En l’article, Gil Barber descrivia el de València, perquè estava en contacte amb les autoritats sanitàries superiors i era l’encarregat de coordinar l’organització general dels serveis de transfusió de sang.

Segons Gil Barber, en primer lloc els donants eren enregistrats en la secció administrativa. Tot seguit, anaven al laboratori, on se’ls feia una història clínica i se’ls prenia una mostra de sang per a determinar-ne el grup sanguini i les determinacions serològiques. Coneguts els resultats del laboratori, en els casos favorables, els donants dels grups II i IV passaven als fitxers. La sang del grup IV era utilitzada per a cobrir les necessitats del front, ja que la urgència vital del moment recomanava fer servir sang de donant universal. Pel que fa a la sang del grup II, era utilitzada en hospitals de la zona, on les situacions clíniques no eren tan urgents i permetien la comprovació prèvia del grup del receptor.

La quantitat de sang que s’obtenia era de 300 a 500 cc. una volta al mes. Però si la demanda de sang era elevada es procedia a una segona extracció durant el mateix mes. La sang, una volta extreta, era emmagatzemada en uns armaris frigorífics a una temperatura de dos a cinc graus, tenint en compte que se n’havia de fer ús durant els 15 dies següents a l’extracció. Cada centre de transfusió estava en contacte permanent amb els hospitals d’avantguarda que en depenien, els quals disposaven d’una càmera frigorífica per a mantenir la sang. Per al servei d’aquests hospitals cada centre comptava amb una ambulància dotada de dues neveres que funcionaven mitjançant un grup electrogen. Aquestes ambulàncies tenien la missió de recórrer tota la xarxa d’hospitals del seu sector a fi d’abastir-los de sang. També disposaven d’un equip de personal tècnic ambulant, que eren els encarregats d’instruir un facultatiu en cada hospital d’avantguarda en la tècnica de transfusió sanguínia i de contactar amb els directors dels hospitals a fi d’elaborar una estadística per a seguir l’evolució dels ferits que havien rebut una transfusió. Quant als hospitals de rereguarda, tenien equips de facultatius que es desplaçaven des dels centres portant personalment la sang per a realitzar les transfusions, després de comprovar el grup dels receptors. Tenien ordre d’emprar sang del grup II sempre que fóra possible, a fi de destinar als fronts la del grup IV.

Per tant, atenent a la informació exposada, podem concloure que la resposta sanitària més primerenca de la República a la guerra es va basar en la reorganització de la sanitat civil a causa de la falta d’una autèntica sanitat militar. En aquest procés van tenir una gran importància els metges civils que van haver de reciclar-se per a afrontar el nou context bèl·lic, com ara el valencià José Estellés Salarich, Julio Bejerano i Gil Barber.

La readaptació, però, va tenir dos problemes. En primer lloc, la sanitat civil no podia desatendre la població civil. A més, l’excés d’oferta sanitària que se’n va derivar suposava una pèrdua d’eficàcia, atesa la dispersió de material i personal sanitaris. Aquesta primera etapa d’improvisació va estar seguida per una altra d’organització i disciplina; concretament, va ser durant el període que València va ser capital de la República quan va començar a funcionar una autèntica sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 256). L’embrió de la nova sanitat militar va ser la sanitat del 5è Regiment, que era l’únic que tenia un esbós d’organització sanitària. A poc a poc, aquest embrió va anar englobant els mitjans sanitaris de les diferents organitzacions polítiques i sindicals, per a la qual cosa «sometimos a la dirección y disciplina militar todos los hospitales de las organizaciones, aumentamos su capacidad hospitalaria, mejoramos sus servicios y disminuimos las nóminas del personal» (Barona i Bernabeu, 2007: 160).