Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Aquest procés de militarització dels hospitals civils va rebre una forta embranzida mitjançant l’Ordre del Ministeri de la Guerra de 23 de gener del 1937. El Govern va establir la militarització de tots els hospitals civils de més de 300 llits, que passaven a anomenar-se «hospitales de Sanidad Militar». Així mateix, l’ordre disposava el tancament de tots els centres sanitaris la capacitat dels quals fora inferior als 300 llits. 6 Posteriorment tindrem ocasió d’analitzar l’impacte d’aquesta ordre en la sanitat valenciana.

La descripció de la sanitat militar republicana una vegada reorganitzada ens ha arribat, en gran mesura, a través dels informes del experts internacionals. Així, el «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» (Barona i Bernabeu, 2007: 100-115) descrivia com el cos de sanitat militar estava integrat a les acaballes del 1936 per uns 600 metges, dels quals només 100 eren metges militars. Els 500 restants eren metges civils mobilitzats. Segons aquest informe, el material sanitari era escàs, especialment a partir del 1937, ja que la prolongació de la guerra amenaçava l’abastiment de material mèdic bàsic, com ara cotó, gases i benes. No obstant això, la major escassetat afectava els mitjans d’evacuació, atès que només disposaven de 60 ambulàncies. L’informe ens descriu una sanitat militar republicana organitzada al voltant dels serveis sanitaris d’avantguarda o d’evacuació i dels serveis sanitaris de rereguarda. Aquests últims estaven integrats per una xarxa d’hospitals on eren evacuats els ferits de guerra –els hospitals de sang– i que podien estar situats o bé relativament prop del front –en el cas del front de Terol, per exemple, hi havia hospitals de sang instal·lats en pobles de la província que prèviament havien pres els milicians (Cedrillas, Alfambra, Sarrión, etc.)–, o bé a ciutats i pobles republicans allunyats del front (Castelló, València, Cofrents, Alzira, etc.). 7

Pel que fa als serveis sanitaris d’avantguarda, estaven formats per la parada sanitària de batalló, la parada de classificació i l’hospital quirúrgic de primera línia. Els ferits caiguts al camp de batalla eren arreplegats pels portalliteres que acompanyaven els soldats. Tot seguit eren traslladats a la parada sanitària de batalló. Cada batalló estava atès per un metge –normalment amb el grau de capità– i per quatre practicants, un per companyia. 8 Per tant, la parada sanitària de batalló estava atesa per un metge, quatre practicants i un nombre indeterminat de portalliteres. S’hi feia la primera cura als ferits: aplicació de torniquets, immobilització de fractures, aplicació de sèrums antitetànics i antigangrenosos, etc. La parada sanitària de batalló havia d’estar situada tan a prop de la línia de foc com fóra possible, però també prop de la carretera, perquè hi tingueren accés les ambulàncies per a poder evacuar els ferits.

Quant a la parada de classificació, cal assenyalar que durant la Guerra Civil es va demostrar la utilitat d’instal·lar petits hospitals tan a prop de la línia de combat com fóra possible. A més, com ja hem comentat, existia una xarxa d’hospitals d’evacuació o de sang més o menys allunyats del front. Per tant, es va fer necessària la creació d’una infraestructura sanitària on es classificaren i distribuïren els ferits, de manera que els més greus anaren als hospitals quirúrgics de primera línia, i la resta foren evacuats als hospitals de rereguarda (Massons, 1994: 434). Aquesta infraestructura rebia el nom de «parada de classificació» i tenia una importància cabdal en l’organització de la sanitat del front. En primer lloc, perquè hi confluïen ferits procedents de diverses parades sanitàries de batalló; així mateix, hi anaven les ambulàncies que tornaven dels hospitals d’evacuació. Per tant, el metge que dirigia la parada tenia informació del nombre de baixes dels diferents sectors que abastava el seu radi d’acció, i del nombre de llits lliures dels hospitals on evacuava els ferits.

Aquest tipus de parada s’havia d’instal·lar en un punt intermedi entre la parada sanitària de batalló i els hospitals de primera línia, tenint en compte que la rapidesa en l’assistència als ferits era fonamental perquè resultés efectiva. Cada brigada de l’exèrcit republicà comptava amb una parada, l’equip de la qual estava format per un capità metge (que n’era el responsable), un tinent metge, tres practicants i un sergent, que estava al capdavant de 10 portalliteres. Malgrat que la missió fonamental de la parada de classificació era la distribució de ferits segons la gravetat, també hi tenien lloc actuacions mèdiques, que rectificaven o complementaven allò que s’havia fet a la parada sanitària de batalló. Entre aquestes actuacions destaquen la correcta immobilització de les fractures, la injecció de sèrums antitetànic i antigangrenós, i l’administració de morfina.

Una altra tasca important n’era el control de les fitxes mèdiques d’evacuació dels ferits: el personal hi emplenava les fitxes dels ferits que no en tenien, i revisava i complementava les fitxes que la parada sanitària de batalló ja havia fet als ferits. La fitxa mèdica d’avantguarda va ser introduïda en l’exèrcit republicà gràcies a les Brigades Internacionals. Eren més pràctiques i d’ús més ràpid que les que s’havien fet servir fins aleshores, ja que en una sola fitxa s’incloïa tota la informació.

Fig. 2.

Fitxa mèdica d’avantguarda. Font : ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 45.

El 70% dels ferits atesos en una parada de classificació eren evacuats als hospitals de sang, i el 20% eren derivats cap a un hospital quirúrgic de primera línia (Massons, 1994: 438), és a dir, el primer hospital que hi havia darrere del front, on aplegaven els ferits més greus procedents de la parada. Estava situat tan a prop del front com fóra possible per assegurar la rapidesa de l’atenció als ferits, però suficientment allunyat dels combats per a poder garantir la seguretat del personal i dels ferits. Els hospitalitzats no hi romanien molt de temps, ja que quan la situació clínica ho permetia eren evacuats als hospitals de rereguarda.

Els hospitals de primera línia tenien una capacitat aproximada de 20 llits, i es caracteritzaven per la mobilitat (s’havien de muntar i desmuntar en quatre-sis hores) i per la ubiqüitat, ja que s’havien de poder instal·lar en diferents llocs (convents, escoles, masos, etc.). El seu instrument base era l’anomenat autochir , que era una furgoneta amb un quiròfan ambulant, però prompte es va comprovar que era més còmode i segur instal·lar el quiròfan en qualsevol edifici, que normalment no disposava de llum (Massons, 1994: 478). L’ autochir estava dotat amb un grup electrogen i una xarxa d’enllumenat, que proveïa de llum l’hospital de primera línia. A banda de l’ autochir , l’hospital disposava de dos camions que transportaven els llits, els pijames, aliments bàsics, etc. A més, aquests hospitals comptaven amb dos o tres equips quirúrgics. Cada equip estava dirigit per un cirurgià –normalment un capità–, un metge ajudant, que era un tinent, un anestesista que solia ser una infermera, i dues infermeres per al servei de quiròfan. A més, per a atendre els 20 llits calia un mínim de sis sanitaris o infermeres. El personal es completava amb tres cuiners, el conductor de l’ autochir , un encarregat de la intendència i tres soldats, que se situaven en la cruïlla de la carretera més pròxima a l’hospital per a indicar l’accés a les ambulàncies. És a dir, el personal d’aquests hospitals estava format aproximadament per 20 persones.