Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Les Corts republicanes, reunides per primera vegada l’1 de desembre de 1936 a l’Ajuntament de València, van atorgar la seua confiança al Govern i es van manifestar a favor del «comandament únic», és a dir, de donar tot el poder al Govern. L’objectiu d’aquesta tendència centralitzadora era, com sabem, construir un Estat fort per a poder guanyar la guerra, la qual cosa es va traduir en una progressiva dissolució del Comitè Executiu Popular de València. Finalment, al gener de 1937, el CEP va desaparèixer per a convertir-se en el Consell Provincial de València, un organisme amb les competències retallades que exercia les seues competències mitjançant diferents conselleries –estudiarem a fons la Conselleria de Sanitat en el capítol VII.

A partir del febrer de l’any 1937 va començar una fase de debilitament del govern de Largo Caballero arran de la pèrdua de Màlaga i de la divisió interna del PSOE, entre l’esquerra «largocaballerista» i el sector moderat de Prieto. Els successos de maig de Barcelona van fer caure definitivament Largo Caballero.

Les Corts republicanes es van tornar a reunir (per segona i última vegada) en una sessió celebrada a la Llotja l’1 d’octubre de 1937. En aquesta ocasió van donar suport al nou govern de Negrín, que continuaria amb el procés de refredament de la revolució, la consolidació d’un exèrcit fort i disciplinat, la centralització dels recursos i la normalització política.

L’estada del Govern a València va concloure a finals d’octubre de 1937, però el cicle polític havia acabat realment amb la caiguda de Largo Caballero, al mes de maig. El nou executiu de Negrín no tenia raons especials per a perllongar l’estada a València. Barcelona era una destinació políticament interessant, ateses les tesis del nou Govern basades en la centralització política i econòmica. La presència allí del Govern central podia servir per a retallar l’autonomia del govern de Companys, supervisar directament les indústries de guerra i, al capdavall, dedicar tots els recursos de Catalunya als esforços de la guerra espanyola.

Finalment, el dia 30 d’octubre de 1937, el govern de Negrín va començar a traslladar-se a Barcelona. Però lluny de recuperar la calma que teòricament suposava deixar de ser capital, els valencians van sentir cada volta més a prop la guerra, amb la proximitat del front que s’hi acostava, la intensificació dels bombardejos, l’arribada de més refugiats i ferits de guerra, les dificultats per a l’abastiment, el racionament i la fam.

IV. ELS CONDICIONANTS DE LA REORGANITZACIÓ SANITÀRIA A VALÈNCIA EN EL CONTEXT BÈL·LIC

Per entendre l’enfocament, l’estructura i el desenvolupament d’aquest treball resulten d’importància cabdal dos fets històrics que van esdevenir a la ciutat de València pel juliol de l’any 1936. En primer lloc, la fidelitat de la ciutat de València i de tot el País Valencià a la Segona República espanyola, que va fer que l’alçament militar no hi triomfés. I, d’altra banda, la constitució del Comitè Executiu Popular de València, un organisme independent que va exercir totes les competències a la ciutat i a la província fins al començament de l’any 1937.

L’estudi detallat de les fases de la Guerra Civil espanyola resulta apassionant des de molts punts de vista, com ara l’ajuda internacional, o des de la perspectiva de l’estratègia militar. Malgrat no constituir objectius d’aquesta monografia, considerem fonamentals una sèrie de fets militars que van condicionar l’assistència sanitària a la ciutat de València, atès que van provocar onades de refugiats i ferits de guerra. Aquests fets militars són el setge de Madrid des de les acaballes del juliol de 1936 pels generals Mola i Franco, els bombardejos de València a partir de gener de 1937, la caiguda de Màlaga (febrer del 37) i la solsida del front del Nord (octubre del 37). Finalment, el front de Terol (agost del 36-juliol del 38) va ser especialment rellevant pel nombre de refugiats i ferits de guerra que va provocar. Després del fracàs de les milícies valencianes per a conquerir Terol durant l’hivern de 1936-1937, l’exèrcit republicà va entrar en la ciutat aragonesa al gener de 1938. Un mes després va ser reconquerida per les tropes franquistes, i es va iniciar la ofensiva sobre València. El 15 d’abril de 1938 les tropes rebels van arribar a la Mediterrània per Vinaròs (el Baix Maestrat) i el 13 de juny de 1938 van entrar a Castelló (la Plana Baixa). Finalment, les tropes franquistes es van estavellar contra la línia XYZ dels republicans, i l’avanç sobre València va ser aturat.

Fig. 3. Propaganda a la porta de la clausurada església de Sant Martí, al carrer Sant Vicent. La solsida del front del Nord a l’octubre de 1937 va generar una allau de refugiats, molts d’ells asturians. Font : Joaquín Sanchis, Finezas . Biblioteca Valenciana.

Per entendre com aquests fets militars van condicionar l’assistència sanitària a València cal tenir en compte dues realitats que van afectar la ciutat: que va ser durant tota la guerra zona de rereguarda i que va allotjar la capitalitat de la Segona República durant quasi un any (del 6 de novembre de 1936 al 30 d’octubre de 1937).

Aquesta situació doblement especial va fer que la ciutat patís les conseqüències de la guerra sobretot de forma indirecta. Va rebre gran quantitat de refugiats procedents de ciutats republicanes o bé sotmeses al setge de les tropes franquistes (Madrid), o bé que quedaven sota el seu poder (Màlaga, Castelló, Astúries). Per tant, va haver d’augmentar, modificar i coordinar les institucions sanitàries i de beneficència per a atendre tots aquests evacuats-refugiats.

D’altra banda, cal destacar que la situació de rereguarda de la ciutat, unida a la proximitat geogràfica del front de Terol, va fer que València assumís la responsabilitat de coordinar-ne l’assistència sanitària. A més, també va conèixer de forma directa la cruesa de la guerra ja que, com a conseqüència d’allotjar la capitalitat de la República espanyola, es va convertir en objectiu militar i va ser bombardejada per mar i aire.

V. L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA FINS L’ANY 1936

Per poder entendre la reorganització de la sanitat a la ciutat de València durant la Guerra Civil caldrà en primer lloc realitzar-hi una breu aproximació abans de la contesa, cosa que farem tot seguit.

Des de l’edat mitjana l’assistència sanitària, la pobresa i la caritat cristiana apareixen íntimament lligades sota el concepte de beneficència . Bona mostra d’això és el fet que l’Hospital Provincial de València, encara al llarg del segle XX, proporcionava assistència sanitària als malalts pobres, acollia els dements abandonats i donava recer als xiquets que les famílies sense mitjans no podien atendre (expòsits). Ara bé, al llarg del segle XIX va tenir lloc la substitució d’un model assistencial basat en la caritat i controlat per institucions religioses, per un altre, anomenat de beneficència pública, que va tenir un progressiu procés de secularització, malgrat que en molts casos les tasques d’infermeria encara requeien sobre les monges (Barona, 2002: 173).

En línies generals, l’assistència mèdica pública a la ciutat de València durant el segle XIX i bona part del XX es va articular al voltant dels grans establiments de beneficència, però aquest model va ser incapaç d’atendre les necessitats mèdiques d’una societat en fase de creixement demogràfic i de transformació socioeconòmica, que generava atur, exclusió i pobresa, com demostren les successives epidèmies de còlera que assotaren la ciutat durant el segle XIX, i l’elevada mortalitat general, infecciosa i infantil (Barona, 2002: 174).