Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Seguint en l’esfera de la sanitat municipal, cal afegir que el 1911 es va fundar l’Institut Municipal d’Higiene com a conseqüència de la fusió dels laboratoris Químic i Bacteriològic. Es va instal·lar en un palau que l’Ajuntament havia construït amb motiu de l’Exposició Regional de 1909. 6 L’Institut Municipal d’Higiene tenia cinc àrees d’actuació: investigacions biològiques i bacteriològiques, anàlisi d’aigües, veterinària, seroteràpia i vacunació, i desinfecció. Cada secció tenia un nombre determinat d’alumnes (metges, farmacèutics, etc.) que aprenien durant un període de pràctiques amb l’objectiu de formar especialistes en higiene pública i prevenció. El 1917 es va fundar al carrer de Colom l’Institut Policlínic Municipal, que atenia la consulta de les principals especialitats medicoquirúrgiques; juntament amb la Casa de Socors del Port i la secció d’oftalmologia de l’Hospital Provincial, el dispensari oftalmològic de l’Institut Policlínic Municipal constituïa la base de la lluita antitracomatosa de la València dels anys 30.

A més, atès l’interès que el càncer havia despertat en la societat mèdica valenciana, el 1929 es va fundar la Liga Valenciana contra el Cáncer. La creixent importància social i científica de la malaltia va fer que l’Ajuntament creés el 1930 l’Institut Municipal d’Oncologia, que va desenvolupar activitats terapèutiques, estadístiques, docents i d’investigació (Barona, 2002: 230-236).

D’altra banda, des de l’àmbit provincial, cal assenyalar que l’any 1922 es va crear la Direcció General de Sanitat, amb seu al Ministeri de la Governació, a Madrid. Una de les funcions d’aquesta nova Direcció General era el control de la sanitat provincial, per a la qual cosa comptava amb 49 metges inspectors repartits per cadascuna de les províncies. Els metges inspectors desenvolupaven la seua tasca als instituts provincials d’higiene, que depenien de les diputacions i que van suposar la distribució de la sanitat estatal per totes les províncies. De fet, juntament amb els hospitals provincials, constituïen la base de l’organització sanitària provincial. Aquesta organització sanitària al voltant dels instituts provincials d’higiene i dels hospitals provincials va ser la que va heretar el règim republicà, que va impulsar i modernitzar, com hem assenyalat anteriorment.

Malgrat que els instituts provincials d’higiene van ser creats pel Reial Decret de 24 d’octubre de 1925, el de València va començar a funcionar uns anys abans. Així, el 1916, la Diputació de València va acceptar la proposta de creació de l’institut provincial per part de dos metges –Juan Torres Balbí i Juan Peset Aleixandre–i els hi va cedir uns terrenys (Barona, 2006: 120-121). Finalment, l’Institut Provincial d’Higiene de València es va inaugurar l’agost de 1916. 7 Encara que no tenien una funció merament assistencial, les funcions dels instituts provincials d’higiene certament tenien molt a veure amb la salut: prevenció de malalties infectocontagioses (tracoma, diftèria, paludisme, tuberculosi, malalties de transmissió sexual, etc.) i vacunacions, demografia sanitària i estudis epidemiològics, campanyes de desinfecció, lluita contra les malalties endèmiques de l’època (febre tifoide, ràbia i verola), anàlisis clíniques, químiques i bacteriològiques, divulgació i propaganda higiènica i formació de personal sanitari auxiliar. Totes aquestes funcions es podien dur a terme gràcies a la creació dels instituts de puericultura i els diferents dispensaris (antitracomatosos, antituberculosos, etc.) (Barona, 2002: 235).

Tot seguit, farem un breu comentari sobre el dispensari antituberculós de València, atesa la seua importància. De fet, durant la primera meitat del segle XX la tuberculosi constituïa el problema epidemiològic més greu de la societat valenciana. Les condicions mediambientals i socials afavorien la presència i transmissió de la malaltia: habitatges insalubres, amuntegament, alimentació deficient, existència de tuberculosi bovina, etc.

L’any 1899 es va fundar la Liga Valenciana contra la Tuberculosis, l’objectiu de la qual era la creació de sanatoris antituberculosos gratuïts per a poder atendre els tuberculosos pobres. Així, amb l’ajuda econòmica de la reina María Cristina i d’una subscripció popular, el metge valencià Francisco Moliner va poder inaugurar el 15 de juliol del 1899 el Sanatori Antituberculós de Portaceli. A banda dels sanatoris, a començaments del segle XX van crear-se els dispensaris antituberculosos, que constituïen un segon eix en la lluita contra la malaltia. El primer dispensari d’aquestes característiques de València es va inaugurar el 1912 i fou instal·lat provisionalment a l’antiga Casa de Socors del carrer Serrans, ja que aquesta infraestructura s’havia traslladat l’any anterior al costat del pont de Sant Josep. 8 Posteriorment, el dispensari va ser traslladat a la Casa de Socors de la Glorieta. Els objectius dels dispensaris antituberculosos eren la planificació de campanyes de divulgació científica i educació de la població, la investigació dels possibles focus de contagi i de transmissió de la malaltia i el diagnòstic precoç de la malaltia. També tenien una funció assistencial de tractament de malalts, ja que es decidia si el malalt podia seguir un tractament ambulatori en el mateix dispensari, o en calia l’ingrés en un sanatori (Barona, 2002: 278). El dispensari central antituberculós de València estava situat al xamfrà del camí del Grau (actual avinguda del Port) i del camí Vell del Grau (actual carrer de les Illes Canàries).

El tractament de la tuberculosi, doncs, girava al voltant dels dispensaris i dels sanatoris antituberculosos, on tenia lloc l’assistència hospitalària. Es van construir dos tipus de sanatoris: el sanatoris de muntanya, on s’ingressaven el malalts de tuberculosi pulmonar, i els sanatoris marítims, on es donava cobertura als pacients afectats de tuberculosi òssia, especialment als xiquets. La idea de construir aquest tipus d’instal·lació es fonamentava en el tractament que es considerava idoni per a la tuberculosi: sol abundant, aire pur, tranquil·litat i repòs i una correcta alimentació (Barona, 2002: 278). A València, a banda del sanatori de muntanya de Portaceli que hem comentat abans, durant la dècada de 1920 es va construir el marítim a la Malva-rosa.

1Ordre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l’1 d’octubre de 1934, sobre assistència gratuïta als pobres, Gaceta de Madrid , 12 d’octubre de 1934 (num. 283), pp. 285-286.

2ADPV, D. 6.1, c. 31, Hospital Neurológico .

3AHM (Arxiu Històric Municipal), I-D-II-E, Cuerpo Municipal de Sanidad y Médicos Titulares , c. 1, art. 49 del capítol X del Reglamento del Cuerpo Municipal de Sanidad de Valencia (1890).

4AHM, I-D-II-H, Casas de Socorro , c. 1, «Adquisición de 8 almohadas de pluma, dos para cada Casa de Socorro».

5ADPV, I 2.4, c. 2, llig. 9, Postas de Urgencia Sanitarias .

6AHM, I-D-II-E, Cuerpo Municipal de Sanidad y Médicos Titulares , c. 2, «Proposición del Sr. Inspector Municipal de Sanidad, pidiendo que terminada la Exposición Regional se traslade, segun esta acordado, los laboratorios Químico y Bacteriológico al palacio municipal en ella edificado, á cuyos centros se agregan los Veterinarios que fueran necesarios, formando una sección del Cuerpo de Sanidad que se denominará “Instituto de Higiene de Valencia”».

7Per a més informació sobre l’Institut Provincial d’Higiene de València, consulteu Carmen Barona (2006: 120-151).

8AHM, I-D-II-H, Casas de Socorro , c. 2, «Traslado de la Casa de Socorro de Serranos a la nueva construida junto al puente de San José, que pasa a llamarse Casa de Socorro del distrito del Museo por estar enclavada en el mismo».