Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Després del colp d’estat, gran part dels serveis de sanitat militar quedaren en mans dels rebels, per la qual cosa la sanitat de l’exèrcit republicà es va haver de crear de novo . Aquesta reconstrucció dels serveis sanitaris republicans va ser iniciada per partits polítics i sindicats antifeixistes. Posteriorment, la sanitat militar republicana es va basar en el reciclatge de metges civils, que van haver d’aprendre sanitat de guerra sobre el terreny. A més, els serveis sanitaris de les Brigades Internacionals hi aportaren idees i experiències. Amb molt d’esforç i progressivament, l’Exèrcit republicà va aconseguir organitzar uns nous serveis sanitaris a les acaballes del 1936, que van estar plenament operatius al llarg del 1937.

Podem concloure, doncs, que la sanitat militar en territori republicà durant la Guerra Civil va travessar dues etapes clarament diferenciades. En primer lloc, una etapa de desorganització i improvisació on la sanitat civil en mans d’organitzacions polítiques i sindicals va substituir l’absència d’una autèntica sanitat militar, raó per la qual durant aquesta etapa, entre juliol i desembre del 1936 aproximadament, ens hi referim com a «sanitat de guerra». Posteriorment, al caliu de l’Ordre del Ministeri de la Guerra del 23 de gener del 1937, es va articular gradualment la sanitat militar republicana fins a constituir un cos militar organitzat i efectiu.

Per a finalitzar aquest apartat, cal remarcar que al llarg de tot el desenvolupament de la monografia anirem comprovant si allò que succeïa a València i al front de Terol es reflectia en els informes que van redactar els experts internacionals sobre qüestions sanitàries. En concret ens referim als ja anomenats «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», i al Bulletin d’Information de la Centrale Sanitaire Internationale d’aide à l’Espagne Républicaine , editat a París al novembre de 1937.

1«Contemplaciones sobre nuestra Sanidad», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra (octubre de 1938) (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 153).

2«7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra , 20 de novembre de 1938 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 157).

3J. Estellés Salarich, «La Sanidad del Ejército republicano del Centro » , en Los médicos y la medicina en la guerra civil española , 1986, pp. 37-59, 41.

4Decret, del 22 d’agost de 1936, sobre el control de la proliferació d’hospitals a Madrid, Gaceta de Madrid , núm. 236 (23 d’agost de 1936), pp. 1430-1431.

5Gil Barber, La tranfusión de sangre en la guerra actual , 1937 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 165).

6Ordre del Ministeri de la Guerra, de 23 de gener de 1937, sobre la militarització dels hospitals civils, Gaceta de la República , 26 de gener de 1937 (núm. 26), p. 510.

7Dedicarem un capítol a l’estudi dels hospitals de sang, un dels exemples més clars, sens dubte, de reorganització sanitària davant la situació bèl·lica.

8Un batalló estava format per quatre companyies de 100 homes cadascuna. Per tant, la parada sanitària de batalló donava cobertura sanitària a 400 efectius.

III. LA CREACIÓ DEL COMITÈ EXECUTIU POPULAR DE VALÈNCIA

La rebel·lió dels militars va desencadenar, a la zona republicana, una autèntica revolució social de tipus col·lectivista que atemptava contra la propietat privada. Aleshores, partits polítics i sindicats van plantejar una qüestió que els enfrontaria entre ells, cosa que a la llarga afavoriria els rebels: què era més important, primer guanyar la guerra i després fer la revolució, o al contrari? Ja hem vist com aquesta qüestió era la base dels enfrontaments entre els socialistes i comunistes amb els anarquistes, i com aquestes discrepàncies acabarien esguitant la política sanitària de Frederica Montseny.

Els conflictes es van prolongar fins als successos de Barcelona de maig de 1937, quan va haver-hi un fort enfrontament armat entre comunistes i anarquistes pels carrers de la capital catalana. El resultat, a banda de nombroses baixes i detinguts, va ser l’hegemonia del PCE i l’anul·lació política de la CNT. Aquest prestigi creixent del partit comunista estava reforçat per l’URSS, única potència estrangera que donava suport a la República, i va anar acompanyat de la pèrdua d’influència dels sindicats.

Pel que fa a l’exèrcit, la República va tenir un clar desavantatge des del principi. El Govern, a fi d’intentar tallar l’alçament, havia ordenat als soldats que no obeïren els seus comandaments; l’ordre no va ser seguida en zona rebel i sí que ho va ser en la republicana, on els soldats abandonaven les casernes. La República va haver d’improvisar un nou exèrcit fent tornar els soldats i hi va incloure les milícies populars. Aquesta va ser una de les primeres mesures del nou president del Govern, Largo Caballero, ja que a partir del setembre de 1936 va militaritzar les milícies i les va incloure al costat de les Brigades Internacionals. Es tracta de les anomenades Brigades Mixtes, que van constituir el pilar de l’Exèrcit Popular de la República. Era un exèrcit regular sotmès a una fèrria disciplina de guerra que substituïa unitats militars espontànies amb poca disciplina i menys preparació. Més problemes va tenir el Govern a l’hora de militaritzar, uniformar i obligar a la instrucció a les milícies anarquistes. N’és bon exemple la Columna de Ferro, formada per valencians que lluitaven al front de Terol, que no va acceptar la militarització fins a la primavera de 1937.

D’altra banda, durant les primeres setmanes de guerra en la zona republicana es va produir una revolució política, amb un clar debilitament del poder central. En els primers mesos, els governs es van succeir ràpidament (Casares Quiroga, Martínez Barrio i Giral) perquè cap no tenia la solució per a vèncer els rebels. S’hi va generar un buit de poder que va fer que el poder central fóra substituït per un seguit d’organismes locals. Efectivament, la resposta popular a l’alçament s’havia materialitzat, des del mateix dia 19, en una vaga general i en la constitució del Comitè de Vaga, integrat pel partits del Front Popular. Eren, però, els sindicats (UGT i CNT) els que controlaven la situació i els que havien posat en marxa les primeres milícies armades, després d’haver assaltat les armeries de la ciutat.

El dia 22 de juliol, el Comitè de Vaga va decidir la creació del Comitè Executiu Popular (CEP) de València, nou poder de facto que prenia les regnes de la situació, davant del poder de iure que representava la Junta Delegada enviada pel Govern a València. Al llarg de les dues setmanes que va tardar a aclarir-se la situació política, València va viure els moments més ombrívols de la guerra: crema d’esglésies i convents, i assassinat de persones sospitoses de donar suport a l’alçament, de persones dretanes o simplement religioses (els tristament coneguts com a paseos ).

En el context de formació del CEP ja es podia entreveure la confrontació entre les diverses forces polítiques quant a la disjuntiva guerra o revolució. En aquest sentit, la composició del CEP va reflectir el protagonisme que els sindicats havien assolit en les primeres setmanes de guerra; l’UGT i la CNT hi tenien dos representants cadascun, i els partits del Front Popular només en tenien un.

Els objectius del CEP eren el control polític i l’organització militar en la rereguarda valenciana, per a la qual cosa es va organitzar en 12 delegacions amb competències, entre d’altres, en milícies, guerra, agricultura, treball, premsa i propaganda, i sanitat, com comprovarem després. Per a assolir aquests objectius, es van confiscar o col·lectivitzar moltes indústries, negocis i serveis. Aquestes formes d’intervenció també van afectar les empreses de subministrament de material farmacèutic i sanitari. Per tant, el CEP era un autèntic organisme independent i revolucionari, amb totes les competències administratives, la qual cosa va convertir València i la seua província en un estat de facto . No obstant això, el CEP de València es va estavellar contra els esforços del Govern per retallar-ne els marges d’actuació i, d’altra banda, contra la pròpia incapacitat per a exercir la seua autoritat davant els múltiples comitès existents, amb tota la burocràcia que això suposava.