Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Al setembre de 1936, el president de la República va cridar Largo Caballero a formar govern. El líder socialista radical volia formar un govern de concentració i unitat capaç de fer front a als rebels, que estaven a les portes de Madrid. Així doncs, es va envoltar de ministres socialistes, comunistes, i fins i tot, va donar entrada a quatre ministres anarquistes. L’esforç del govern de Largo Caballero es va centrar a recompondre l’autoritat de l’Estat, amb mesures com la creació d’un exèrcit disciplinat, com hem comentat anteriorment, i la creació dels consells provincials, que retallaven les competències dels organismes revolucionaris.

Els esdeveniments de Barcelona de maig de 1937 van obligar Largo Caballero a la dimissió, i el president de la República va nomenar el socialista Juan Negrín nou president del Govern. Negrín va fer fora del Govern els anarquistes de la CNT i a l’octubre de 1937 es va traslladar a Barcelona. Les darreres mesures del seu govern es basaven en un programa de tres punts de per a posar fi a la guerra: absència de represàlies per als vençuts, restabliment d’un règim democràtic, i eixida de les forces estrangeres. Franco no el va acceptar. Cap al final de febrer de 1939, Manual Azaña dimitia com a president de la República i s’exiliava a França; el president del Govern ho va fer al març. Era el principi del final: les tropes de Franco entrarien victorioses a Barcelona el 26 de gener de 1939, el 28 de març ho farien a Madrid, i el dia 29 desfilarien pels carrers de València.

D’altra banda, cal assenyalar que València va viure durant quasi un any, entre novembre de 1936 i octubre de 1937, un dels episodis més importants en la seua història recent. En plena Guerra Civil, la ciutat va allotjar el Govern i es va convertir en la capital de la Segona República espanyola. Tot seguit analitzarem en quines condicions es va produir el trasllat, quines conseqüències va tenir per a la ciutat i quina va ser l’evolució de la situació política durant l’estada del Govern republicà a València.

En primer lloc, cal tenir en compte que a partir d’octubre de 1936 les forces de Franco s’encaminaven amb molta força cap a Madrid, i a començaments de novembre la caiguda de la capital semblava imminent. El president del Govern tenia un projecte de formar un govern de coalició, capaç de parar l’ofensiva franquista. Largo Caballero volia en el seu gabinet ministres de totes les tendències, inclosa la CNT. Després de dos mesos de debats interns, els anarcosindicalistes hi acceptaren, i Largo Caballero finalment va incorporar quatre ministres anarquistes al seu executiu, entre els qual hi havia Frederica Montseny, ministra de Sanitat i d’Assistència Social, com ja sabem. Serà, per tant, aquest govern remodelat de Largo Caballero, constituït el 4 de novembre de 1936, el que es traslladarà a València, a fi d’organitzar la resistència republicana en millors condicions estratègiques.

El primer Consell de Ministres celebrat a València va tenir lloc al Palau de Benicarló el dia 7. S’hi va decidir com comunicar a l’opinió pública les raons del trasllat, per tal que no semblés una fugida o un signe de feblesa. Amb el trasllat, tota la ciutat i els edificis més importants es van veure tocats per un aire d’oficialitat governamental. Les institucions republicanes, els diferents ministeris i departaments governamentals, i les seus dels principals partits i sindicats es van començar a instal·lar en diferents punts de la ciutat. Es va fer servir amb aquest objectiu mig centenar d’edificis emblemàtics, que van ser habilitats en poc de temps com a residències oficials, despatxos o dependències administratives.

Pel que fa al Ministeri de Sanitat i Assistència Social, es va instal·lar al palau del comte de Berbedel. El ministeri de Montseny va prendre diverses iniciatives durant l’estada a València. Per exemple, va considerar una prioritat l’atenció educativa i sanitària dels xiquets abandonats, molts d’ells orfes de guerra. Amb aquest objectiu va posar en marxa una sèrie de llars d’infantesa, però el programa es va haver de suspendre perquè el Ministeri d’Instrucció Pública el va considerar una intromissió.

D’altra banda, durant l’estada del Govern a València, el Ministeri de Sanitat va reorganitzar l’Escola de Puericultura i va assentar les bases per a la creació de l’Institut d’Higiene de l’Alimentació, fonamental per al racionament alimentari, que prompte faria acte de presència entre els valencians. I també va posar en marxa els programes d’evacuació de xiquets fora d’Espanya, especialment a França (Barona i Bernabeu, 2008: 260 i 261).

La capitalitat va suposar per a València una profunda reestructuració. En primer lloc, l’afluència de funcionaris i tècnics dels ministeris i ambaixades, polítics de tots els partits republicans, sindicalistes, periodistes, intel·lectuals, i diplomàtics estrangers va obligar a canviar la fisonomia de la ciutat a fi d’acomodar-hi el Govern i tot el personal que arrossegava darrere. D’altra banda, més dura, també es va haver d’adaptar la ciutat per a acollir ferits, malalts i refugiats de guerra. València es convertia així en una ciutat cosmopolita i objecte de l’atenció informativa internacional, però també en una ciutat clarament sobresaturada, víctima d’una autèntica allau demogràfica.

El Ministeri de Sanitat i Assistència Social va dedicar grans esforços a resoldre el problema dels evacuats, especialment a partir de febrer de 1937, quan es va dissoldre el Comitè Nacional de Refugiats, i les competències van ser assignades al ministeri de Montseny, el qual s’encarregava de buscar treball als refugiats (bàsicament en obres públiques, sobretot fortificacions) i que no els faltés assistència sanitària.

A la mitjania de 1937 la política sanitària del Govern republicà a València estava basada en la creació de centres primaris i secundaris d’higiene, estacions d’espollament i centralització del subministrament del medicaments i material sanitari. A més, es va intensificar la campanya de lluita antivenèria, amb propaganda i educació sexual que incloïa el repartiment de preservatius (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Poc després de rebre les competències d’assistència als refugiats, al febrer de 1937, una delegació ministerial amb Montseny al capdavant es va reunir a Ginebra amb el Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions per a tractar les condicions de salut de la població, que encara no s’havien degradat excessivament.

Pel que fa a la demanda d’aliments, València va ser una ciutat ben abastida fins al desembre de 1936. Des d’aleshores, precisament per l’augment poblacional, s’hi va fer necessària una política de control de productes bàsics com la carn, l’oli, el sucre, l’arròs i el pa. A partir de gener de 1937 les cues per a aconseguir aliments es van fer quotidianes entre els valencians. Finalment, des del març de 1937 es va fer obligatòria la cartilla de racionament. Així mateix, com no podria ser d’altra forma, els serveis sanitaris de la ciutat es van veure ressentits davant l’allau de ferits, malalts i refugiats de guerra. Aquest últim aspecte, per ser d’especial interès per a aquesta monografia, serà tractat al llarg del capítol VII.

La propaganda de les institucions republicanes insistia en la necessitat que els habitants de les superpoblades ciutats republicanes acolliren els refugiats i evacuats. Argumentaven que aquesta era la manera de contribuir a combatre el feixisme de les ciutats de la rereguarda republicana. Així doncs, un dels problemes més urgents que va tenir la València capital de la República a partir de finals de 1936 va ser l’assistència d’aquest nou sector de població: habitatges, educació (en cas de refugiats en edat escolar), alimentació i assistència sanitària. D’altra banda, l’arribada del Govern a València va suposar la fi progressiva de l’etapa revolucionària que havia viscut la ciutat des de juliol de 1936: hegemonia dels sindicats, confiscacions i col·lectivitzacions, ocupació de cases i terres, i en general, activitats dels incontrolats, inclosos els «passejos».