Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

La Llei de Beneficència de 1849 va crear les juntes provincials de Beneficència, que van passar a administrar els tres grans establiments de beneficència de la ciutat: l’Hospital Provincial, la Casa de la Beneficència i la Casa de la Misericòrdia. La llei, juntament amb la demarcació provincial de 1833, buscava la centralització administrativa –característica de l’Estat liberal– del model sanitari des de les diputacions provincials.

L’Estat va decretar el 1868 la supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència, la qual cosa va fer que els establiments de beneficència valencians passassen a dependre administrativament i econòmica de la Diputació Provincial de València i dels ajuntaments.

Quant a l’Hospital Provincial de València –paradigma d’hospital de beneficència–es va fundar el 1512 com a resultat de la unificació de diferents hospitals d’origen medieval. Construït en el cantó dels carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, la reunificació obeïa a les directrius imperants en l’Europa de l’època: la creació de grans centres assistencials en substitució dels petits hospitals medievals, on l’accés i l’assistència eren molt restringits.

La Llei de Beneficència de 1821 establia que les institucions benèfiques havien de dependre de la Junta Municipal de Beneficència, raó per la qual l’Hospital General va passar a estar sota control municipal. D’altra banda, la creació de les juntes provincials de Beneficència l’any 1849 va fer que l’Hospital passés a tenir un abast provincial, i així va prendre el nom d’Hospital Provincial. L’any 1868 l’hospital va passar a ser gestionat per la Diputació Provincial de València.

Fins al final del segle XIX, l’Hospital Provincial constituïa l’únic centre d’assistència sanitària pública a la ciutat de València (Barona, 2002: 174), atenia els pobres de solemnitat de la ciutat i de tota la província, per a la qual cosa, a partir de 1934, se’ls exigia un certificat de pobresa que era expedit normalment pel metge del poble d’on eren naturals. Es tractava de complir l’Ordre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l’1 d’octubre de 1934, que considerava que els pobres havien de rebre assistència sanitària gratuïta. 1

L’ordre recordava que tots els establiments de beneficència de l’Estat i els provincials havien d’exigir la condició de pobresa de tots aquells que hi sol·licitassen assistència, excepte els casos d’urgència i els malalts infecciosos. Per tal d’acreditar la condició de pobresa, l’ordre proposava la creació d’un model de carnet d’assistència mèdica gratuïta. No obstant això, la documentació consultada ens ha demostrat que aquest carnet mai no es va crear, i que els malalts pobres justificaven la seua condició de pobresa mitjançant un certificat, normalment expedit per un metge. Així ho hem pogut comprovar, per exemple, en un certificat emès pel metge forense del partit judicial d’Alberic:

CERTIFICO: que A.S.E. vecino pobre de esta villa padece desde hace unos 10 meses de crisis epileptiformes […], siendo preciso su ingreso en un Centro benéfico-sanitario adecuado, por no reunir las debidas condiciones el domicilio del afecto y carecer además este y sus familiares de medios con que sufragar los gastos que originan el tratamiento y régimen dietético indicados. Lo que hago constar a los efectos de obtención de ingreso en el mencionado Centro benéfico-sanitario. 2

L’Hospital Provincial també prestava cobertura mèdica a aquells que podien pagar-se les despeses. Es tractava de malalts que necessitaven un tractament que no podien rebre a casa (per exemple, una intervenció de cirurgia major). Però es pot afirmar en línies generals que qui es podia pagar un metge i un tractament no anava a l’Hospital, sinó que rebia l’assistència al seu domicili, com ha fet palès el certificat del metge d’Alberic.

L’Hospital Provincial, igualment, acollia els xiquets expòsits o abandonats i també atenia un altre col·lectiu, el de bojos i dements. Per tant, va tenir funció de manicomi fins l’any 1878, en què els dements van ser traslladats al desamortitzat convent de la Mare de Déu de Jesús (Patraix). El trasllat va ser conseqüència del caràcter crònic d’aquest tipus de malalts, amb llargs períodes d’ingrés, i dels nous corrents de la psiquiatria de l’època, que advocaven per un tractament especialitzat i la reinserció en la societat sempre que fóra possible. Allí estigueren els malalts mentals fins el 1973, en què van ser traslladats als afores de Bétera (el Camp de Túria).

Per acabar, cal assenyalar que l’Hospital Provincial també va tenir funcions d’hospital militar fins a mitjan segle XIX (Barona, 2002: 177).

La supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència el 1868 va fer que la Beneficència fóra administrada per diputacions i municipis. En aquest context, a partir del 1882, la sanitat municipal es va estructurar sota la direcció d’un inspector del Cos, del qual depenien els serveis mèdics i veterinaris i el laboratori químic.

Immediatament després de la seua creació, el Cos Municipal de Sanitat va tenir una primera gran actuació: la primera vacunació anticolèrica aplicada experimentalment per Jaume Ferrán durant la devastadora epidèmia de còlera del 1885 (Barona, 2002: 218 i 219). Altres tasques en van ser l’anàlisi i la potabilització de les aigües del riu Túria per a l’abastiment de la ciutat, el desenvolupament de la seroteràpia antidiftèrica, i l’establiment d’una política higiènica i sanitària que afectava mercats, escorxadors, cementeris, etc. de la ciutat (Barona, 2002: 219).

També en l’àmbit municipal cal situar les cases de socors. La primera va ser fundada el 1879 i prompte es va incorporar al model d’organització sanitària municipal (Barona, 2002: 220). Les cases de socors estaven destinades «a prestar los primeros auxilios medicoquirúrgicos en todos los accidentes fortuitos, establecer una consulta gratuita para los pobres de solemnidad y recoger a los niños abandonados hasta su conducción a la inclusa». 3

A començament del segle XX hi havia a València quatre cases de socors: a la Glorieta, a Russafa, al carrer Serrans i al Port. 4 Quan va esclatar la Guerra Civil n’hi havia cinc, i estaven situades al districte del Museu, a Russafa, al carrer de Colom, al principi del carrer del Dr. Lluch (Casa de Socors del Port) i al costat de la Comandància de Marina (Casa de Socors de Llevant). 5 Cal destacar que la Casa de Socors del Port comptava amb un dispensari oftalmològic, integrat en la xarxa de lluita antitracomatosa de la ciutat.

Fig. 4. Casa de Socors del carrer Colom (anys trenta). Font : ADPV, fotografia 2229.

Fig. 5. Quiròfan. Font : ADPV, fotografia 2230.

D’altra banda, el 1881 es va crear a València el Laboratori Químic municipal, que tenia les funcions d’analitzar els aliments i l’aigua per a comprovar-ne l’adequació al consum humà. El 1894 s’hi va crear el Laboratori Bacteriològic, les funcions del qual eren la identificació dels microorganismes de l’aire, de l’aigua i dels aliments; la preparació de desinfectants; l’anàlisi de líquids orgànics remesos pels metges de la beneficència (llet, orina, esputs, etc.), i la preparació de vacunes i sèrums. Es pretenia així acabar amb la dependència de l’Institut Pasteur i del Laboratori Municipal de Barcelona, en una època en què creixia la importància de la microbiologia i la serologia com a pilars clau en la lluita contra les malalties infeccioses (Barona, 2002: 226).