Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Fig. 1. El Comitè Nacional de Refugiats a València, situat al carrer Salvador Seguí (actual carrer del Comte de Salvatierra), va instal·lar un servei mèdic a l’Estació del Nord. Font : Arxiu de la Diputació Provincial de València (ADPV), I 2.4, c. 14, llig. 50, Partes de ingreso 1936-1937 .

El contingent més nombrós entre els refugiats era el dels xiquets, que, quan arribaven malalts, eren atesos en establiments sanitaris públics. A València, per exemple, es va habilitar una sala especial per a xiquets tuberculosos al sanatori de la Malva-rosa.

L’informe dels experts internacionals xifrava en 250.000 els refugiats acollits per les províncies valencianes a finals de l’any 1936 (Barona, 2002: 354). Altres fonts calculen l’augment de la població de València en els moments de màxima recepció de refugiats en un terç de la seua població. Així, si València era una ciutat d’uns 300.000 habitants en la dècada dels trenta, pel 1936 la població calculada era d’uns 386.427 habitants, i l’any següent era de 399.355. El 1939 València comptava amb una població de 413.969 habitants (Navarro, 2006: 46).

GRÀFIC 1

Augment poblacional de València atribuïble a l’arribada de refugiats

Nota: Al començament de 1937 la província de València acollia uns 160.000 refugiats, quan només disposava d’unes 20.000 places d’allotjament.

En qualsevol cas, el problema dels refugiats i la situació sanitària es va degradar progressivament al llarg del conflicte. La situació, encara acceptable, descrita pels experts de la Societat de Nacions va ser corregida per altres informes posteriors (Barona, 2002: 354). L’empitjorament sanitari de la població es va iniciar durant la segona meitat de l’any 1937 i es va reflectir en l’augment de morts per tuberculosi i febre tifoide (Barona i Bernabeu, 2008: 262). En concret, a València durant l’estiu del 1938, va tenir lloc una epidèmia d’aquesta darrera malaltia que va afectar tant a militars com a civils i que va col·lapsar l’Hospital d’Infecciosos. 8 A les acaballes del 1937 la ciutat de València presentava un aspecte empobrit. En aquest sentit, un diputat «se condolió del espectáculo lamentable que ofrecen las calles de Valencia, dado el número de desgraciados que se dedican a la mendicidad». 9 La desesperada situació de començaments de l’any 1938 va fer que les autoritats valencianes haguessen d’instal·lar els refugiats de Madrid i d’altres poblacions en les casetes de peons caminers abandonades.

D’altra banda, al juliol de 1937 es va celebrar a París una reunió internacional de la Centrale Sanitaire Internationale d’aide à l’Espagne Républicaine, organisme que agrupava una sèrie de països que volien ajudar Espanya. Arran d’aquesta conferència es va crear un Secretariat Internacional que s’encarregava de coordinar l’ajuda sanitària a l’Espanya republicana de la següent forma (Barona, 2002: 355): en primer lloc, va organitzar un servei de transport de material sanitari que permetia als països donadors l’enviament sense impostos des de qualsevol punt fins a València. A més a més, va crear una delegació mèdica permanent a València encarregada de gestionar les peticions de material sanitari a París. L’ajuda estrangera canalitzada a través d’aquest secretariat va contribuir a l’abastiment de la Sanitat Militar de material mèdic, com ara instrumental quirúrgic, llits i lliteres.

L’ouvre de la République dans les services de la Santé Publique és un altre informe internacional publicat el 1938. Es tracta d’una memòria del èxits assolits pel governs republicans en la millora de la salut de la població espanyola. Segons aquest informe, un dels objectius bàsics de la República havia estat modernitzar l’administració de Sanitat, per a la qual cosa el pressupost s’havia triplicat en tres anys: de quasi 10 milions a més de 30. Gran part d’aquest pressupost es va destinar a l’obertura de centres primaris, secundaris i terciaris de salut (Barona, 2002: 358).

L’informe descrivia com el model sanitari republicà estava centralitzat a partir d’un organisme a Madrid, que disposava de seccions tècniques dedicades, entre d’altres, a la lluita antituberculosa, anticancerígena, antipalúdica, antivenèria, antitracomatosa, contra la mortalitat infantil, epidemiologia i estadística sanitàries i higiene industrial, per a la qual cosa es van obrir diferents tipus de dispensaris (contra la tuberculosi, contra les malalties venèries, etc.).

1«Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social», conferència pronunciada per Frederica Montseny el 6 de juny de 1937 al Teatre Apolo de València (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 119-125).

2Ibídem.

3Ibídem.

4Ibídem.

5Ibídem.

6Estellés Salarich (1937), Críticas y orientaciones sanitarias (cit. en Barona i Bernabeu, 2007: 126-134).

7«Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», Bulletin de l’Organisation d’Hygiène , Societat de Nacions, Ginebra, 1937. Citem la versió en castellà reproduïda a Barona i Bernabeu (2007: 99-115).

8ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 46, Correspondencia 1936-1939 [oficis de diferents institucions demanant a l’Hospital d’Infecciosos l’ingrés d’afectats pel tifus].

9ADPV, A 1.3, vol. 24, p. 563.

II. LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA

La primera resposta sanitària republicana a l’estat de guerra va estar marcada per la inexperiència i la improvisació (Barona i Bernabeu, 2008: 257); els experts internacionals definien així la situació dels primers moments en el rapport que van redactar (Barona i Bernabeu, 2007: 101):

Cuando ha estallado la sublevación, la República española se ha encontrado bruscamente privada de una parte importante de sus recursos médicos. Ha perdido de una manera casi completa su Servicio de sanidad Militar […]. Le han quedado aproximadamente, 10.000 médicos civiles, los cuales han realizado, en condiciones más difíciles, una obra de reorganización y de adaptación.

L’octubre i novembre del 1938 van aparèixer en la revista militar La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra una sèrie d’articles que, de forma retrospectiva, analitzaven l’evolució de la sanitat militar entre el 1936 i el 1938. Un d’ells en confirmava dos aspectes fonamentals: la creació a partir de la sanitat civil i la improvisació inicial:

Acaso habrá alguien que ponga en duda el que nuestra Sanidad sea un producto de esta guerra, que sea casi exclusivamente una creación de médicos civiles con uniforme militar. Los tiempos en que cada cual […] improvisaba según sus experiencias […] han pasado. Las experiencias de la guerra en más de dos años se plasmaron en […] normas de organización. 1

Un altre article publicat un mes després s’expressava en el mateix sentit:

Las masas populares […] viendo que los medios con que contaba la Sanidad Militar oficial iban a ser insuficientes, se dedicaron a crear un aparato sanitario, que en los primeros meses suplió la falta de una Sanidad Militar bien organizada. 2

Per tant, en aquesta fase inicial de la guerra no podem parlar de «sanitat militar» republicana, i hem de referir-nos-hi com a «sanitat de guerra». Però, per què l’exèrcit republicà no disposava de serveis sanitaris propis? Després del colp d’estat, els serveis de sanitat militar van quedar en mans del rebels, bé perquè les unitats sanitàries quedaren en zones on va triomfar l’alçament, bé perquè els metges militars se’n passaren a les files franquistes. Les següents afirmacions ens ho confirmen: «El antiguo Ejército quizás no nos ha dado otra herencia más insignificante que la dejada en el terreno de la Sanidad Militar. Fuimos a la guerra con unas migajas de conocimientos y los desperdicios de una traición» (Barona i Bernabeu, 2007: 157).