Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Així doncs, era la primera volta que es creava a Espanya un ministeri dedicat exclusivament a la gestió i administració de la sanitat. A més, la posada en marxa del nou ministeri va coincidir amb el trasllat del Govern republicà a València, com veurem després. Frederica Montseny posteriorment descriuria l’èxit que suposava la creació del nou ministeri, ja que va ser constituït de novo i en plena guerra. A més, hi va tenir els problemes afegits del trasllat del Govern a la nostra ciutat, és a dir, la recerca d’un local on instal·lar el ministeri i l’oposició del personal a ser traslladat des de Madrid.

Una vegada solucionats els problemes de logística, Montseny va estructurar el Ministeri:

yo pretendía, y lo conseguí, transformar la estructura burocrática del Ministerio y darle el carácter de representación sindical y de actuación de los funcionarios como trabajadores al lado de un trabajador más que estaba con ellos y que era el Ministro. Suprimí casi todos los altos cargos. […] Aspiraba a prescindir de los cargos inútiles […] haciendo comprender a todo el mundo que se trabajaba para la guerra y para la revolución. […] la labor que empieza en el conserje y que termina en el Ministro […] sirviendo un mismo propósito. 2

Els anarquistes propugnaven una administració sanitària de tipus assembleari i desestatalitzat, basada en el model sindical. Es mostraven, per tant, molt crítics amb el model d’assegurances socials sanitàries que defensaven els socialistes (Barona i Bernabeu, 2008: 249). Des del nou Ministeri es va reformar el Consell Nacional de Sanitat i es va crear el Consell Nacional d’Assistència Social. El primer va passar a comptar amb cinc seccions: higiene i profilaxi, hospitals i sanatoris, farmàcia i subministrament, personal i organitzacions professionals, i secretaria general (Barona i Bernabeu, 2008: 249 i 250). Un dels primers decrets va suposar la creació del Comitè Nacional de Subministraments, que tenia la missió de centralitzar l’adquisició de tot tipus de medicaments, destinats tant a la sanitat civil com a la de guerra. Aquest comitè va aconseguir, finalment, omplir de medicaments el magatzem del Ministeri.

D’altra banda, el Consell Nacional d’Assistència Social constava de cinc seccions que es dedicaven a la protecció i atenció de persones minusvàlides (psíquiques i físiques), a les mares embarassades, als lactants i a la primera infància; així mateix, disposava d’una secció de guarderies o llars d’infantesa, d’escoles per a la reforma d’infants delinqüents, i finalment, d’una secretaria general. Enfront de l’eugenèsia practicada pel feixisme europeu, representava un programa de protecció social pública inèdit en la història d’Espanya (Barona i Bernabeu, 2008: 252 i 253).

La missió dels dos consells era, segons la ministra, tenir cura de la salut d’Espanya, procurar que la guerra no desencadenés epidèmies i vetlar per les víctimes que produïa. Així mateix, pel que feia a l’assistència social, la ministra es proposava ajudar totes les víctimes que la injustícia social i el desequilibri econòmic havia generat. 3 És a dir, el nou ministeri va assumir el difícil repte d’administrar la salut pública i l’assistència social en una situació bèl·lica, però va haver de deixar de banda els projectes més ambiciosos.

Així mateix, el Ministeri de Sanitat va posar en marxa un projecte per a la reinserció social de les prostitutes, i l’any 1937 va crear una oficina central d’evacuació i assistència als refugiats. Però, s’havia creat en plena guerra i la seua capacitat financera era molt limitada: «hasta para Sanidad se nos regatea el dinero, y recordaré siempre […] que se llegó a regatearnos dos libras y media para comprar glucosa». 4 A més, calia afegir les discrepàncies ideològiques entre socialistes i comunistes per una banda, i els anarquistes per una altra, que condicionaven el marge de maniobra del ministeri: «Sin dinero, con dificultades incontables, con obstaculizaciones permanentes del Ministerio de Hacienda, con una guerrilla sorda y permanente del Ministerio de Instrucción Pública». 5

Els anarquistes consideraven que havia arribat el moment de fer la revolució social, és a dir, de sotmetre moltes empreses i fàbriques sota control obrer i d’ocupar terres i organitzar col·lectivitzacions. En canvi, els socialistes i comunistes consideraven primordial guanyar primer la guerra i després fer la revolució. Calia, segons ells, un Estat fort que centralitzés tots els esforços polítics i militars amb l’únic objectiu de guanyar la guerra: era el que ells anomenaven «comandament únic».

En aquest context, el nomenament de Frederica Montseny com a titular de Sanitat va generar certes polèmiques. La crítica més rotunda a la política sanitària de la ministra la va realitzar José Estellés Salarich que ocupava, l’any 1937, els càrrecs de secretari general de la Federació de Sindicats Mèdics (UGT) i d’inspector general de Sanitat, ja que Montseny havia suprimit la Secretaria Tècnica del Ministeri, que Estellés havia ocupat fins aleshores (Bernabeu, 2007: 96). Discrepava del Ministeri quant a l’organització de la sanitat en funció de l’estat de guerra perquè, segons ell, en temps de pau les funcions de la sanitat militar tornarien a ser molt limitades (bàsicament, control sanitari de mobilitzacions i reemplaçaments). No obstant això, reconeixia que al començament de la guerra havia estat prioritari atendre les necessitats sanitàries que se’n derivaven: evacuació dels ferits de guerra i organització i abastiment d’hospitals. Resoltes aquestes prioritats, Estellés defensava que calia tornar a atendre el que ell considerava «problemes peculiarment sanitaris», i proposava un programa alternatiu al del Ministeri basat en la progressiva col·lectivització de l’assistència sanitària. Aquest programa se centrava en nou punts: la lluita contra les malalties infeccioses, l’estadística sanitària, la maternologia, puericultura i eugenèsia, la higiene alimentària, el sanejament rural, l’urbanisme, l’educació sanitària, l’educació física i la implantació d’assegurances socials.

Pel que fa a aquest darrer punt, Estellés, malgrat ser-ne un ferm defensor, reconeixia que l’Estat no podia assumir la responsabilitat en solitari, i reclamava la col·laboració de diputacions, ajuntaments i caixes d’assegurances. També feia una aferrissada defensa de la sanitat civil, fins al punt de considerar que havia assumit la responsabilitat de reorganitzar la sanitat militar:

Cuando comenzó la guerra no existía la Sanidad Militar, y fue Sanidad Civil la que, sin descuidar ninguno de sus probemas específicos, atendió y resolvió las necesidades inaplazables […] llegando a suplir a la Sanidad Militar en parte de sus funciones […]. Organizó hospitales, suministros, personal. 6

Així mateix, defensava una estreta coordinació entre els serveis sanitaris militars i civils, perquè considerava que era tan important la curació i evacuació dels ferits en primera línia (sanitat de guerra) com la tasca sanitària de la rereguarda (sanitat civil).

Estellés es mostrava partidari, doncs, d’un comandament únic que dirigís i coordinés les dues branques, però, feta aquesta consideració, afirmava que la sanitat civil no podia perdre aquelles característiques particulars que, superada la contesa, permetrien el pas a la vida civil. El metge valencià opinava que la «sanitat ministerial» de Montseny, plena de burocràcia, poc eficaç i malbaratadora, era incapaç d’organitzar i coordinar les necessitats sanitàries de guerra i les civils. Com a bon socialista, advocava per un Estat fort capaç de coordinar-les; en concret, proposava la creació d’una prefectura adscrita al Ministeri de Sanitat que agrupés la sanitat civil i la militar, i com a alternativa oferia la possibilitat de crear en el ministeri dues subsecretaries. Fins i tot plantejava la possibilitat que, mentre durés la guerra, tots els serveis sanitaris foren competència d’alguna autoritat militar, com per exemple una comissaria sanitària de guerra.