Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

La resposta de la classe mèdica a aquestes propostes de reforma sanitària va ser variada. Va haver-hi un corrent predominant que s’hi va oposar perquè veien en aquestes mesures un excessiu intervencionisme de l’Estat, que feia perillar la concepció tradicional de la medicina com a professió liberal. Els metges més conservadors, agrupats al voltant dels col·legis de metges, veien en la implantació de l’assegurança obligatòria de malaltia una amenaça al cobrament dels seus honoraris. En l’altre extrem se situaven els metges de tendència anarquista, que eren partidaris d’aplicar el model sindical a la gestió de la sanitat, descentralitzat i desestatalitzat.

El metges d’idees socialistes es van agrupar al voltant del Sindicat Mèdic, adscrit a UGT i fundat pel mateix Pascua i per José Estellés Salarich, entre altres. Segons els estatuts, el sindicat estava format per professionals de la medicina que lluitaven per assolir millores professionals i econòmiques per als metges; així mateix, acceptaven la lluita de classes i buscaven el perfeccionament de la sanitat, particularment entre el proletariat. Aquesta federació de sindicats també va treballar en iniciatives legislatives, com ara l’assegurança social de malaltia i maternitat, que s’estava preparant un mes abans del colp militar.

És a dir, des de la Federació de Sindicats Mèdics es reivindicava el dret a la salut i a una assistència sanitària de qualitat i universal, per a la qual cosa proposaven la creació d’un ministeri que aglutinés totes les competències en matèria sanitària. Una vegada centralitzats els serveis sanitaris, plantejaven la posada en marxa de tres direccions generals: una de salut pública, una assistencial i una tercera de previsió. La Direcció General d’Assistència Sanitària s’encarregaria de la creació d’un cos de metges d’atenció primària i la reorganització de la xarxa hospitalària en dos tipus d’hospitals: els comarcals i els provincials (Bernabé, 2007: 68-70). Una altra reivindicació de la Federació era la separació del personal confessional dels establiments sanitaris per no reunir la preparació adequada, proposta que finalment va ser recollida pel programa electoral del Front Popular.

A més a més, per a millorar l’assistència mèdica de la població espanyola, Pascua va posar en marxa una sèrie d’iniciatives encaminades a pal·liar els problemes més greus que tenia el sistema sanitari espanyol: la mortalitat infantil i la salut en l’àmbit rural (Barona i Bernabeu, 2008: 236 i 237). Pel que fa a la primera, va impulsar la secció d’Higiene Infantil que, encara que en un principi depenia de la Direcció General de Sanitat, posteriorment se’n van adscriure les competències als instituts provincials d’higiene, que disposaven de consultes d’higiene prenatal, de lactants i d’higiene escolar.

Juntament amb les reformes relatives a la higiene infantil, la creació de centres rurals d’higiene va suposar l’altra gran aposta de la sanitat republicana del primer bienni. Es pretenia atendre, en col·laboració amb els ajuntaments, les principals necessitats sanitàries de la població rural: la higiene maternoinfantil, el control de les malalties infeccioses, la millora dels hàbits higiènics i el sanejament rural (gestió de l’aigua, del fem, etc.). Totes aquestes actuacions sanitàries s’havien d’enfocar des del punt de vista de la prevenció (Bernabeu, 2007: 73; Barona i Bernabeu, 2008: 237).

A banda d’intentar solucionar aquests dos problemes, la Direcció General de Sanitat dirigida per Pascua va abordar actuacions que fins aquell moment eren molt deficitàries. En primer lloc, es va crear una Comissió Permanent d’Investigacions Sanitàries, que depenia directament de la Direcció General de Sanitat i tenia la missió de suggerir els grans temes de recerca. D’altra banda, Pascua també va abordar la modernització de l’assistència psiquiàtrica i es van posar en marxa dins de l’organigrama de la Direcció General de Sanitat un Patronat d’Assistència Social Psiquiàtrica i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental (Bernabeu, 2007: 71-72).

Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions d’estupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, s’hi va aconseguir la dependència pressupostària de l’Estat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).

Amb totes aquestes iniciatives, la Direcció General de Sanitat feia seues les recomanacions del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions (Bernabeu, 2007: 74). En línies generals, es pot afirmar que el model assistencial del primer bienni republicà es va articular al voltant de tres nivells: els centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene (Barona i Bernabeu, 2008: 238), triple articulació que responia a la necessitat de desenvolupar polítiques sanitàries capaces de coordinar l’assistència mèdica i l’atenció social. Els instituts provincials d’higiene es van convertir en centres terciaris. Dotats amb un laboratori d’anàlisis clíniques i un equip de radiologia, coordinaven els altres dos nivells assistencials, i mantenien la responsabilitat de les polítiques de prevenció i assistencial. Les funcions del centres secundaris d’higiene incloïen la prevenció, l’assistència maternoinfantil, la higiene escolar, les campanyes de vacunacions i els serveis d’odontologia, oftalmologia i otorinolaringologia.

La primera baula del model sanitari de la Segona República eren els centres d’higiene primària, on es dispensava l’assistència sanitària bàsica. Per a Pascua i col·laboradors la creació d’aquests centres era el primer pas per a la implantació d’una assegurança obligatòria per malaltia. Com s’ha assenyalat abans, aquest era el motiu principal d’oposició del cos de metges i farmacèutics a les mesures reformistes de la Direcció General de Sanitat defensades per Pascua i Estellés Salarich.

Els sanitaris més conservadors trobaren recer polític en els republicans de dretes que capitanejava Alejandro Lerroux, el qual va trobar en la sanitat una matèria de desgast del Govern d’Azaña. Finalment, Marcelino Pascua va haver de dimitir l’abril del 1933 per les polèmiques derivades de les seues reformes sanitàries.

Cal assenyalar, no obstant això, que el reformisme sanitari impulsat per la Segona República no va posar fi a les deficiències que afectaven els grans establiments sanitaris de la ciutat de València. Com veurem, en el cas de l’Hospital Provincial aquestes deficiències consistien en la falta de personal i de material mèdic modern, especialment quirúrgic i radiològic. Quant al manicomi i el sanatori antituberculós, l’amuntegament de malalts hi generava unes condicions higièniques deficients. Per tant, aquests tres grans centres benefico-sanitaris presentaven serioses deficiències abans de la Guerra Civil, que el conflicte bèl·lic va agreujar notablement a causa de la sobrepoblació que hi va provocar.

2.LA CRISI DE LA REPÚBLICA D’ESQUERRES I EL BIENNI CEDISTA RADICAL (1934-1936)

Els enfrontaments entre els socialistes i els republicans radicals a propòsit de les reformes sanitàries van ser una de les moltes causes del desgast i la caiguda de la república d’esquerres. A més, el bienni reformista no havia sigut capaç de solucionar el problema agrari, és a dir, la concentració en unes poques famílies terratinents de la majoria de la superfície de terra cultivable. Aquesta realitat va fer que durant els dos anys de república d’esquerres hi hagués nombrosos alçaments de llauradors, bracers i jornalers, generalment de caire anarquista.