Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

Especialment violent va ser el succeït a Casas Viejas (Cadis), quan l’11 de gener del 1933 llauradors anarquistes de la CNT es van apoderar del poble i van ocupar una finca. La Guàrdia Civil va actuar amb contundència, va assaltar la casa i va matar sis dels ocupants. Tot seguit van ser detinguts i executats 12 jornalers més. La desproporcionada repressió del Govern va ocasionar moltes crítiques a Azaña i a la coalició de govern, tant del Parlament com de l’opinió pública. En aquest clima de confrontació es van convocar eleccions generals al novembre de 1933.

La dreta es va organitzar al voltant de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), capitanejada per Gil Robles. El seu programa electoral consistia, bàsicament, a desmuntar les reformes més importants del Govern. Quant a l’esquerra, els republicans d’Azaña i els socialistes d’Indalecio Prieto no van aconseguir presentar un programa comú. Amb aquest panorama de desprestigi del Govern, de divisió de l’esquerra i d’unió de la dreta no és estrany que la CEDA guanyés les eleccions.

Després de les eleccions, el president de la República va encarregar la formació de govern al Partit Radical de Lerroux, que hi havia quedat en segon lloc. Alcalá Zamora volia evitar com fos un govern de la CEDA, perquè en molts dels seus discursos s’entreveien actituds feixistes i totalitàries. No obstant això, Lerroux només podia formar govern amb el suport del partit de Gil Robles. El nou Govern es va caracteritzar pel seu contrareformisme, és a dir, bàsicament, es va limitar a revisar i rectificar moltes de les iniciatives de l’anterior Govern d’esquerres. Pel que fa a l’àmbit sanitari, la Direcció General de Sanitat va estar sotmesa a nombrosos canvis administratius i va patir retallades pressupostàries (Barona i Bernabeu, 2008: 244). Finalment, el 28 de setembre del 1935 va ser suprimida.

Durant l’etapa de governs dretans, molts dels col·laboradors de Marcelino Pascua van romandre en la plantilla de la Direcció General de Sanitat, ja que hi havien consolidat la plaça. Molts d’ells van mantenir una actitud crítica amb les polítiques sanitàries del Govern, i van reivindicar els èxits assolits durant el bienni reformista. Entre ells hi havia José Estellés Salarich, que continuava al capdavant de la Secretaria General Tècnica i que, a les acaballes de l’any 1935, mantenia que la salut era un valor i un dret, i no un negoci. Així mateix, el metge valencià defensava l’intervencionisme de l’Estat en matèria sanitària, i es mostrava partidari de la prevenció i promoció de la salut com a mitjà d’estalvi, tant econòmic com de patiments i de morts. Finalment, Estellés afirmava que perquè la sanitat espanyola aplegués al nivell de països com Holanda, calia seguir la línia que Pascua havia marcat durant els dos primes anys de República (Bernabeu, 2007: 88).

Un altre dels col·laboradors de Pascua que en va defensar la gestió va ser Santiago Ruesta, qui considerava que la medicina preventiva havia de ser una qüestió d’Estat i s’havia de materialitzar a través dels centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene. Així mateix, pensava que només els metges funcionaris de l’Estat i els experts en la matèria podien encarregar-se de la salut pública. De la mateixa manera que Pascua, Ruesta defensava la coordinació entre l’assistència mèdica i l’assistència social. Per tant, apostava pel desenvolupament de la medicina social (Barona i Bernabeu, 2008: 246 i 247).

L’octubre del 1934 van entrar a formar part del Govern presidit per Lerroux tres ministres de la CEDA, per la qual cosa els socialistes de Prieto i Largo Caballero van fer una crida a la vaga general i a la insurrecció armada. Encara que eren conscients que s’estaven sollevant contra un Govern democràticament elegit, van al·legar que l’entrada de tres ministres de la CEDA en el Govern suposava deixar la República en les urpes del feixisme.

El moviment revolucionari, al qual s’uniren comunistes i anarquistes, va constituir una autèntica revolució social a Astúries, on uns 20.000 treballadors armats van prendre les principals ciutats asturianes i van proclamar l’abolició del règim burgès. El Govern va reaccionar amb duresa i hi va enviar l’exèrcit d’Àfrica sota el comandament de Franco. Les conseqüències de la revolució d’Astúries van ser demolidores: 1.335 morts, 200 execucions sense judici i 30.000 empresonats, entre els quals Azaña i Largo Caballero. Els successos d’Astúries van ser utilitzats per l’esquerra i l’opinió pública per a desgastar progressivament el Govern de Lerroux. Finalment, un cas de corrupció («l’escàndol de l’estraperlo») va esguitar el president del Govern i el seu partit, el Partit Radical: alguns dels seus dirigents havien acceptat suborns per a introduir ruletes trucades als casinos espanyols, i Lerroux va haver de dimitir.

El president de la República va tornar a negar-li la presidència del Govern a Gil Robles, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals.

3.EL GOVERN DEL FRONT POPULAR I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

Després de l’experiència de les eleccions del 1933, Azaña era conscient que la unió de l’esquerra era fonamental per al triomf. Ell va ser l’artífex del Front Popular, la marca electoral que unia els partits i sindicats d’esquerra: PSOE, UGT, PCE, Esquerra Republicana i Unió Republicana. Els anarquistes de la CNT-FAI en quedaren al marge, però aquesta vegada no recomanaren l’abstenció.

Les eleccions del 16 de febrer del 1936 es van desenvolupar en relativa calma. La no-abstenció dels anarquistes va suposar que votés un 72% del cens. Els resultats van confirmar l’enorme polarització de la societat espanyola: el centre de Lerroux havia desaparegut i havia irromput amb força un perillós bipartidisme. Hi va guanyar el Front Popular, però la diferència entre l’esquerra i la dreta era només de 150.000 vots. Malgrat això, la llei electoral afavoria les majories i el Front Popular va obtenir la majoria absoluta amb 278 escons. Les dretes n’obtingueren 124. El nou Parlament de la República va destituir el president Alcalà Zamora i en el seu lloc va ser nomenat Manuel Azaña.

El triomf del Front Popular va obrir de nou les expectatives d’avançar en les reformes sanitàries. Per exemple, durant el govern del Front Popular es va arribar a un projecte de llei per a la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia, però el colp d’estat i l’esclat de la guerra van suposar la fi de la iniciativa parlamentària. (Bernabeu, 2007: 64). D’altra banda, el 19 d’abril de 1936 es va restablir la Direcció General de Sanitat, que havia estat suprimida durant el bienni cedista radical (Bernabeu, 2007: 85).

La polarització de la societat espanyola es va manifestar des del febrer al juliol del 1936 amb tota mena de desordres públics: atemptats, assassinats, incendis de seus sindicals i edificis religiosos, enfrontaments entre llauradors, ocupadors de finques i la força pública. El Govern no va ser capaç de controlar aquesta situació, i finalment una part de l’exèrcit es va revoltar sota el comandament del general Franco. Aquest alçament militar, i la guerra civil que se’n derivà, van aturar la major part dels projectes de reforma sanitària que el Govern del Front Popular havia reactivat.

Al novembre de 1936 el Front Popular materialitzava la proposta del Sindicat Mèdic (UGT) de crear un Ministeri de Sanitat i Assistència, tot adjudicant-li competències que tradicionalment havien assumit els ministeris de Governació i de Treball. No només això, sinó que Largo Caballero hi va posar al capdavant una dona anarquista, Frederica Montseny, qui posteriorment afirmaria: «El Ministerio se constituyó el cuatro de noviembre; un Ministerio que no existía, pues fue hecho de retazos: un trozo de Trabajo, otro poco de Gobernación […]. La cuestión es que se hizo un Ministerio de Sanidad y Asistencia social que no existía». 1