Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

L’objectiu general d’aquest treball, doncs, és descriure i analitzar aquest complex procés de reorganització, per a la qual cosa estudiarem els següents aspectes: les infraestructures sanitàries de la ciutat abans de la contesa i la successiva conformació de l’organització i el funcionament de les institucions assistencials des de la insurrecció militar del juliol del 36 fins a la fi de la guerra.

I. LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)

Després de la breu experiència de la Primera República (1873-1874), la monarquia borbònica va ser restaurada en la figura d’Alfons XII. El sistema polític de la Restauració es va basar en l’alternança en el poder de dos partits burgesos (el conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta) i en la Constitució del 1876. Aquest sistema bipartidista era corrupte, ja que es fonamentava en l’oligarquia i el caciquisme; la massa del poble, analfabeta, despolititzada i conformista es mantenia al marge. La crisi del 98, arran de la pèrdua de les últimes colònies, havia trencat l’estabilitat (corrupta, però estabilitat) del sistema polític de la Restauració, i els polítics antidinàstics van assenyalar la necessitat d’una reforma. A tot això cal afegir l’entrada en l’escena política dels sindicats obrers, que havien romàs pràcticament al marge fins aleshores.

L’any 1902 Alfons XIII va heretar la crisi del sistema polític bipartidista. El seu regnat es va caracteritzar pels intents de regenerar el sistema polític des de dalt per a evitar la revolució des de baix. Però els dos grans partits es van dividir en diverses tendències i va resultar difícil crear governs estables.

Davant del fracàs regeneracionista des de dalt, els partits i moviments no dinàstics (els sindicalistes de la Unió General de Treballadors i la Confederació Nacional del Treball, els republicans i els socialistes) van protagonitzar nombroses manifestacions i vagues. Aquest enteniment entre republicans i socialistes serà cabdal per a la proclamació de la Segona República espanyola, com veurem més avant. La fallida del regeneracionisme democràtic d’Alfons XIII va propiciar el colp militar del general Primo de Rivera l’any 1923. La incapacitat dels partits polítics per a resoldre la crisi politicosocial va fer que la monarquia donés el vistiplau a aquest intent de regeneracionisme autoritari.

L’any 1925 Primo de Rivera havia resolt els problemes més urgents d’Espanya (ordre públic, autoritat i respecte a la propietat privada) i, per tant, hauria estat un bon moment per a restablir l’ordre constitucional. No obstant això, el dictador va pretendre promulgar una nova Constitució que restablís la monarquia autoritària. Però aquesta proposta no va trobar el suport del rei, que havia manifestat que no sancionaria cap Constitució si no hi havia algun tipus de consulta popular, i tampoc els partits polítics –ni dinàstics ni republicans– van donar suport a aquesta iniciativa. En aquest estat de coses, va créixer l’oposició dels partits republicans i del Partit Socialista Obrer Espanyol, que van crear una aliança republicanosocialista molt estable, mentre que els partits dinàstics apareixien dividits.

L’única finalitat de l’últim Govern de la monarquia va ser la convocatòria immediata d’eleccions. Es va pensar a convocar primer eleccions municipals i després eleccions generals amb caràcter constituent; no obstant això, només es van aplegar a convocar les primeres, el 12 d’abril de 1931, atès que el resultat de les municipals va donar un triomf tan aclaparador a la conjunció republicanosocialista que els ciutadans van proclamar als carrers la implantació de la Segona República. Dos dies després, Alfons XIII abandonava Espanya. Amb l’exili, acceptava el fracàs de la monarquia i reconeixia la Segona República.

El 14 d’abril de 1931 es va formar un govern provisional republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora, la missió principal del qual va ser convocar eleccions a Corts constituents perquè elaboraren una nova Constitució. Aquest govern provisional va escometre, els dos mesos que va durar, importants reformes de caràcter immediat. En educació, la reforma anava dirigida a l’extensió de l’ensenyament primari i a la supressió de l’ensenyament obligatori de religió. Així mateix, Azaña –aleshores ministre de la Guerra–va modernitzar l’exèrcit i, conscient del paper colpista que havia tingut en la història recent d’Espanya, el va sotmetre al poder civil.

Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en l’intervencionisme de l’Estat. Així, la Llei d’instrucció general de sanitat de l’any 1904 va organitzar l’administració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i s’encarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).

La susdita llei establia un model de gestió sanitària de tipus provincial, que a partir dels anys vint es va materialitzar en els instituts provincials d’higiene, dirigits pels inspectors provincials i la missió dels quals era la lluita contra les malalties infeccioses, la millora de la higiene pública, les campanyes de vacunació i l’estadística sanitària. Tot i que algunes d’aquestes tasques es duien a terme en col·laboració amb els dispensaris (contra la tuberculosi, el tracoma, les malalties venèries, entre d’altres), es pot afirmar que la sanitat republicana es va articular al voltant dels instituts provincials d’higiene.

1.EL BIENNI REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933): LA POLÍTICA REFORMISTA DE MARCELINO PASCUA

Les eleccions que va convocar el govern provisional per a crear les noves Corts de la República es van celebrar el 28 de juny de 1931, amb una àmplia participació popular masculina (el 70% del cens). Va obtenir el triomf la coalició republicanosocialista de Manuel Azaña, l’objectiu fonamental de la qual era redactar una nova Constitució que substituís la monàrquica de 1876. Després de l’aprovació de la Constitució pel Parlament, va ser designats Niceto Alcalá Zamora com a president de la Segona República espanyola, i Manuel Azaña Díaz com a president del Govern, que es va caracteritzar per fer una política reformista. Com no podia ser d’altra forma, les reformes també afectaren el sistema sanitari espanyol que, així, va continuar el procés de modernització iniciat durant el primer terç del segle XX.

Aquests canvis, malgrat que s’havien iniciat durant l’etapa del govern provisional, es van consolidar durant el bienni reformista (1931-1933), especialment després de l’arribada de Marcelino Pascua a la Direcció General de Sanitat (Barona i Bernabeu, 2008: 234). Socialista i partidari de la collectivització de l’assistència sanitària, Pascua considerava que la gran majoria de la població espanyola rebia una assistència mèdica molt deficient. Des d’un primer moment, va modernitzar l’estructura de la Direcció General, per a la qual cosa va dotar les inspeccions generals de més autonomia i va crear una Secretaria General Tècnica, al capdavant de la qual va situar el metge valencià José Estellés Salarich (Bernabeu, 2007: 61). Defensava que la prevenció era la base de l’assistència sanitària i es mostrava partidari de la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia. Malgrat això, durant el bienni reformista no es va dur a terme aquesta iniciativa, tot i que el 1932 es va crear una comissió per ordre ministerial encarregada d’estudiar-ne la implantació (Bernabeu, 2007: 64).