Xavier García Ferrandis - L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil

D’altra banda, cal assenyalar que, al desembre del 1936, a petició del Govern de la República, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar la creació d’una missió sanitària que visités Espanya, amb l’objectiu d’estudiar una possible acció internacional en cas d’aparició de malalties epidèmiques entre la població civil (Barona, 2002: 345 i Bernabeu, 2007: 144). Aquesta comissió internacional va elaborar un informe («Rapport sur la mission sanitaire en Espagna»), 7 en què es tractaven tres problemes fonamentals: l’organització sanitària republicana, la situació epidemiològica de la població i els problemes derivats de l’evacuació dels refugiats.

Pel que fa al primer punt, la missió va descriure una organització sanitària molt completa en extensió i profunditat. Es tractava d’una organització mèdica provincial consolidada molt de temps abans de la guerra, que s’articulava al voltant dels instituts provincials d’higiene i dels hospitals provincials, situats en les capitals de cadascuna de les 50 províncies espanyoles. Aquests equipaments es complementaven amb laboratoris de química i bacteriologia, dispensaris, centres per a ancians, manicomis i incluses (Barona i Bernabeu, 2007: 100). Els experts asseguraven que en la zona governamental les organitzacions sanitàries provincials havien continuant funcionant, malgrat l’esclat de la contesa. Tot i referir-s’hi a centres hospitalaris de Madrid (Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, Hospital de Tuberculosos, etc.), la missió va estudiar de manera molt especial la producció de vacunes i sèrums als laboratoris, «dada la importancia que tiene actualmente para España la cuestión de las enfermedades epidémicas» (Barona i Bernabeu, 2007: 104). De fet, en l’informe es descriu que la comissió va visitar el centre de fabricació de vacunes i sèrums de València, que estava situat a l’Institut Provincial d’Higiene, i va concloure que el centre estava perfectament dirigit i equipat: «No solamente puede bastar para las necesidades de la provincia, sino que, si Madrid fuera evacuado completamente, podría, en unión del Instituto de Cataluña, asegurar el aprovisionamiento de todas las provincias gubernamentales en sueros y vacunas» (Barona i Bernabeu, 2007: 105).

Com a resum d’aquest primer apartat, l’informe afirmava que Espanya disposava d’un excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven l’èxit dels metges espanyols en l’adaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que l’informe es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, l’informe descrivia una insuficiència de mitjans d’evacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.

Pel que fa a la situació epidemiològica, l’informe de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no s’havia produït cap brot epidèmic. L’estat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no s’havia alterat substancialment, malgrat que s’hi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, l’informe considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.

Pel que fa a la febre tifoide, els experts asseguraven que la població espanyola no havia patit des de l’inici de la guerra més casos que en altres èpoques. Consideraven que el control bacteriològic de les aigües funcionava correctament i en descartaven una epidèmia. No obstant això, aconsellaven la intensificació de la vacunació antitifoide de la població amuntegada i la persistència del control de les aigües i dels aliments. Quant al tifus exantemàtic, segons l’informe només n’hi havia hagut un cas a Espanya en tot l’any 1936. Tot i descartar, per tant, una epidèmia, recomanava una sèrie de mesures antiexantemàtiques: la instal·lació d’estacions d’espollament en tots els centres sanitaris, l’organització d’equips mòbils d’espollament al servei de la sanitat pública, la vacunació del personal sanitari i l’aprovisionament de vacunes antitífiques. En tercer lloc, quant a la pigota, la missió internacional va comprovar com els casos més agressius de la malaltia havien desaparegut a Espanya el 1927 i, llavors, la forma més freqüent era la pigota minor . Atribuïa aquesta situació a l’esforç de les autoritats sanitàries republicanes de vacunar massivament la població. A més, descrivia com la vacunació antiveròlica s’havia aplicat sistemàticament a la població i als militars des de l’inici de la contesa. Finalment, quant a la disenteria, les autoritats sanitàries internacionals manifestaven el seu temor a l’aparició d’un brot epidèmic al començament de la guerra, ja que l’estiu era el període d’auge de la malaltia. No obstant això, la missió només va poder comprovar-ne vuit casos.

A tall de resum, l’informe afirmava que la missió havia comprovat que no hi havia hagut cap epidèmia en la zona republicana des del començament de la guerra i n’aportava proves. En l’apartat de les conclusions, els experts feien als responsables sanitaris espanyols un seguit de recomanacions quant a les malalties infeccioses (Barona i Bernabeu, 2007: 114-115). En primer lloc, s’aconsellava dotar els serveis mèdics d’uns 50 vehicles sanitaris exclusivament per al transport de contagiats i d’estufes de desinfecció. A més, s’hi destacava la necessitat de instal·lar sales especials d’aïllament i tractament específic per a malalts infecciosos. D’altra banda, els salubristes insistien en la necessitat de la declaració obligatòria de la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria, i es recordava que aquesta comunicació s’havia de fer per part dels metges als inspectors provincials d’higiene. En darrer lloc, s’advocava per la formació de metges epidemiòlegs que s’encarregassen exclusivament de la prevenció i lluita contra les malalties infeccioses contagioses. Aquests metges haurien d’estar destinats en totes les col·lectivitats (presons, asils, etc.).

El tercer i darrer aspecte del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» feia referència als problemes derivats de l’evacuació dels refugiats de guerra. La política del Govern republicà consistia a traslladar els refugiats a les ciutats republicanes de rereguarda, com Barcelona o València. Ja a les acaballes del 1936 la població refugiada superava el milió de persones, la qual cosa constituïa el 14% de la població total (Barona, 2002: 354). El primer trimestre de 1937 la xifra havia augmentat fins al milió i mig (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Aquest gran moviment migratori va obligar a crear un Comitè Nacional de Refugiats, que es ramificava en comitès provincials. Els comitès provincials feien un inventari de refugiats i s’encarregaven de buscar-los recer, aliments i atenció mèdica. Amb aquesta finalitat es van habilitar a València els asils provincials, és a dir, les cases de Beneficència i Misericòrdia, i els asils municipals.

Els desplaçaments massius es feien en camions o en tren, per això, a València, es van habilitar uns locals en l’estació del Nord per a rebre els refugiats. Aquestes instal·lacions disposaven de menjador, dutxes i d’un servei mèdic, que atenia els refugiats que hi arribaven, per bé que en molts casos els derivaven als hospitals de la ciutat.