Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Si tota cultura nacional ha d’aspirar a la condició de cultura societal en el sentit descrit, i per tant, també hi han d’aspirar les cultures minoritàries en el si de l’estat liberal, quina ha de ser la resposta de l’estat enfront dels drets de les minories? El nostre autor desplega àmpliament tres dels principals arguments a favor dels drets diferenciats per a minories nacionals i grups. Distingeix els arguments basats en la igualtat, en la història de la minoria i en el valor intrínsec de la diversitat cultural.

3. Centralitat dels mèdia en l’ecologia de les llengües

El vell mite de la torre de Babel sol ser aplicat avui per donar compte amb una visió altament reduccionista de la complexitat dels fenòmens de la globalització i la seva incidència en les múltiples batalles pel poder lingüístic a escala mundial i a escala local o regional. La perspectiva ecològica aplicada a la comprensió dels fenòmens i processos de contacte i/o de conflicte entre llengües té ja una important literatura científica en lingüística i sociolingüística (per exemple: Haugen, 1972; Bastardas, 1996; Calvet, 1999; etc.). També aquesta perspectiva, sorgida d’una productiva metàfora biològica, ha impregnat bona part de la investigació sobre la comunicació des del seu començament: després de precursors com Lewis Munford, Jacques Ellull, Harold Innis i Eric Havelock, en són reconeguts pares fundadors Marshall McLuhan, Neil Postman i Walter Ong (Scolari, 2010). De fet, amb la irrupció de les noves tecnologies i de l’era digital, la visió ecològica dels nous fenòmens de les comunicacions humanes, tant a escala micro com macro, s’ha fet més pertinent encara, i no sols aplicada als mitjans (Jakubowicz, 2009; Corbella, 2010; Scolari, 2012), sinó també a la nova societat i cultura digitals en xarxa (Castells, 1997 i 2001; Lévy, 2002; Latour, 2005).

El nostre interès aquí és argumentar la rellevància progressiva que han adquirit els mèdia en l’ecologia del sistema de llengües en general i de cada llengua concreta, en particular. La comunicació d’interès públic i la comunicació en l’esfera pública tenen d’entrada efectes determinants sobre la llengua. I si això és veritat des de la revolució de la impremta, ara també, amb l’adveniment de l’era digital en xarxa, l’esfera privada de les comunicacions està en procés d’assolir una rellevància igual o superior.

A part de les òbvies vinculacions entre llengua i identitat nacional i entre llengua i cultura, convé destacar aquí les funcions principals que en el món contemporani s’atribueixen al sistema de la comunicació pública en relació amb una llengua.

En efecte, la centralitat dels mitjans de comunicació en l’actual ordre lingüístic sigui a escala mundial, sigui a escala regional (per exemple, Europa) o local, recolza sobre les funcions que assumeix la comunicació d’interès públic en relació amb l’estatus i als usos de les llengües. A efectes d’exemplificació no exhaustiva d’aquestes funcions dels mèdia, en destacarem les següents.

a) Els mèdia són institucions professionalitzades en la producció i difusió de textos. En altres paraules, la funció central dels mèdia és la textualització d’una llengua. Els mèdia converteixen en textos disponibles les innombrables aplicacions discursives i narratives que produeixen. En efecte, els mitjans de comunicació treballen amb una matèria primera feta fonamentalment de textos elaborats amb el concurs de diferents codis (escrits, orals, sonors, visuals, iconografics, audiovisuals, multimèdia, hipertextuals). Cert que no tots els llenguatges utilitzats en els mèdia són reduïbles als codis lingüístics, però també és cert que només els repertoris d’una llengua (oral o escrita) permeten limitar l’enorme polisèmia de determinats llenguatges (per exemple, la imatge, la música, el gest, etc.). D’altra banda, en l’actual ecologia de la comunicació i de les llengües, els mèdia assumeixen la missió general de posar a disposició pública en forma de textos la història en present de la humanitat i de la diversitat, dels fets excepcionals i dels fets més casolans, de les frustracions i de les aspiracions dels humans i dels grups i comunitats.

b) Els mèdia posen permanentment en valor el capital lingüíistic i cultural d’una comunitat de llengua. Els mèdia doten una llengua del valor més important d’ús i de canvi en els mercats lingüístics, especialment en l’era digital en xarxa. Gràcies als mèdia una llengua pot crear i preservar les condicions del patrimoni cultural, específic i únic, que la comunitat de llengua aporta a la cultura humana. El conjunt dels mèdia, en la seva activitat rutinària i contínua, revalora el patrimoni cultural particular en les diverses dimensions i manifestacions de la llengua. Sense el concurs d’uns mitjans de comunicació aptes per expressar i recrear la llengua a través dels seus múltiples gèneres, formats i registres, una llengua es veuria abocada a l’empobriment i a la pèrdua de vigor i d’utilitat com a llengua de comunicació i cultura.

c) L’ús de la llengua en els mèdia és el factor discriminant més perceptible en les relacions entre l’ecosistema de les llengües i l’ecosistema de la comunicació, sigui a nivell mundial o local. Els mèdia solen incorporar i mostrar la seva dimensió identitària adoptant una llengua com a pròpia. En efecte, fora d’algunes excepcions, els mèdia adopten una sola llengua com a llengua pròpia, que passa a ser la llengua «institucional» del mitjà, la llengua que s’aplica «per defecte» en la producció de textos. Les grans llengües solen disposar de mitjans de prestigi en la llengua pròpia i no solen preocupar-se de facilitar els seus textos en altres llengües (si no és per motivacions polítiques comercials). En tot cas, són els mèdia de llengües febles o minoritàries les que, tot i mantenir la llengua pròpia, procuren fer-se visibles a través d’alguna altra llengua. A partir de la irrupció d’Internet i la transformació radical de l’ecosistema mediàtic, amb nous mèdia i nous actors, la necessitat de fer presents els textos dels mèdia en la llengua pròpia al ciberespai es fa més urgent a efectes de visibilitat de la comunitat de llengua en la Babel digital.

d) En correspondència amb la funció anterior, els mèdia són avui els instruments més eficaços per assegurar la intercomunicació a través de la traducció entre una comunitat de llengua i cultura i la resta de comunitats lingüístiques i culturals del món, tant en una perspectiva sincrònica com diacrònica. Si la llengua d’uns textos mediàtics és la marca de la diferència cultural, la gestió de la traducció s’ha d’entendre avui com el procediment a normalitzar amb vista al coneixement, al reconeixement i a l’intercanvi cultural. La traducció afirma alhora la necessitat de la diferència, l’existència de fronteres lingüístiques i la necessitat d’un règim equitatiu de cooperació i d’intercanvi permanents. Si això és vàlid per a la literatura o la ciència, per exemple, ho és igualment per als textos audiovisuals o per als hipertextos.

e) Els mèdia constitueixen la principal «escola oberta» per a l’ aprenentatge no reglat de la llengua. La riquesa, amplitud i varietat dels textos que de forma periòdica o continuada posen a disposició dels seus públics, permeten l’accés i el contacte amb la llengua de tots els interessats. Per als mateixos parlants i coneixedors de la llengua, la facilitat d’accés i ús dels textos mediàtics, en forma oral, escrita, audiovisual o multimèdia, els permet una constant actualització de les seves competències lingüístiques bàsiques, així com del coneixement de nous termes i expressions o de noves propostes expressives i creatives, per exemple, en literatura, en arts escèniques, en ficció audiovisual, etc. I per als usuaris procedents d’altres llengües, els mèdia representen una font única d’oportunitats de contacte i de familiarització amb la llengua d’acollida, ja sigui per a una millor integració (immigrants) o per facilitar el procés d’aprenentatge (estudiants) o per ajudar a la comprensió de la cultura particular (turisme).