Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

La preservació de les llengües i l’adopció de polítiques favorables en aquest sentit han merescut entre politicòlegs i sociolingüistes diferents argumentations. Segons Kymlicka i Patten (2003: 44 i s.), són reduïbles a aquestes quatre:

1. La desaparició de les llengües equival al declivi de la biodiversitat.

2. Valor intrínsec de cada llengua: una llengua és un repositori d’una història cultural particular, d’unes arts i unes tradicions singulars, etc.

3. La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col·lectiva, que implica una «política de reconeixement» (Taylor, 1992).

4. Relacions de la llengua amb la mobilitat social i la igualtat d’oportunitats.

L’emergència de l’interès per la llengua en la ciència política en les dues últimes dècades deriva, segons els autors citats (2003: 16 i ss.), de la centralitat que és atorgada a la «llengua comuna» en el si de dos debats teòrics relatius, d’una banda, a la ciutadania multicultural –com construir identitats cíviques comunes tot afirmant la diversitat cultural– i, de l’altra, a la democràcia deliberativa –pas de la democràcia vote-centric a la talk-centric .

Els àmbits principals on les opcions de política lingüística tenen conseqüències d’especial rellevància segons el parer de Kymlicka i Patten (2003: 16 i s.) són: comunicació interna de les institucions (entre empleats i funcionaris), serveis públics i comunicacions públiques, administració de justícia i cambres legislatives, educació, ús en el sector privat, immigració i nacionalització, i declaracions oficials.

Convé fer notar una absència flagrant en aquesta llista d’àmbits on els dos reconeguts politicòlegs situen la rellevància de les polítiques de la llengua: es tracta òbviament dels mitjans de comunicació, públics o privats, com a institucions socioculturals úniques, requerides normativament per a l’exercici i desplegament de la democràcia i compromeses en l’ús i defensa d’una determinada llengua.

Igualtat i diferència

Segons Grin (2003), antic director del Centre Europeu per als Temes de les Minories (ECMI), a l’hora d’abordar el tema de les minories lingüístiques, el paradigma fonamental és el de la diversitat, que és també el dispositiu analític i la meta d’una política. L’autor elaborava a principis de l’anterior dècada un estat de la recerca sobre temes de la diversitat que resumia en una figura en forma de trèvol de quatre fulles: en una de les fulles s’inclou l’estudi de les llengües minoritàries i els processos de revitalització o normalització. Defensa una perspectiva integradora dels quatre àmbits sota el concepte de la «gestió de la diversitat», la qual s’ha d’examinar a tres nivells: filosòfic/normatiu, legislatiu i polític (disseny, implementació i avaluació de polítiques). Com a exemple d’aquesta evolució menciona la Carta europea de les llengües minoritàries, la qual no tracta de «drets», sinó que proposa un conjunt de mesures pràctiques per a la protecció i la promoció de les llengües minoritàries.

També planteja Grin (2003: 183) una qüestió delicada: si és acceptable des de la teoria política liberal acordar diferents drets formals als usuaris de llengües diferents. Seguint Habermas, l’autor sosté que la «política de reconeixement» pot requerir reforçar mesures d’especial protecció per als usuaris de les llengües minoritàries. I que tals mesures no haurien d’interpretar-se com a drets especials, sinó com a «condicions per a drets iguals» en aplicació del principi que les persones en una mateixa situació han de ser tractades igualment, i les persones en diferent situació han de ser-ho diferentment.

El problema general aquí suscitat es refereix a com conciliar la perspectiva universalista de la teoria política liberal amb el reconeixement de drets diferenciats de determinats grups socials o culturals. El principi universalista topa amb la defensa de la diversitat que, per definició, comprèn realitats particulars.

Una de les respostes més interessants al problema, amb atenció específica a la llengua, és la de l’escola comunitarista (MacIntyre, Sandel, Taylor i Walzer). Des d’aquesta escola de filosofia política s’han plantejat crítiques pertinents al liberalisme igualitarista i s’han proposat terceres vies per tal de conciliar democràcia liberal i diversitat cultural. Aquí resseguirem alguns elements aportats al debat pel professor canadenc del Quebec Charles Taylor.

La crítica comunitarista al liberalisme ortodox es basa en un conjunt d’arguments com: la concepció de l’individu com un jo orientat a la comunitat, el rebuig de l’individualisme asocial, la crítica a la neutralitat de l’estat, o l’afirmació de la diferència cultural contra l’homogeneïtzació liberal. Taylor defensa que les facultats de raonament moral i pràctic de les persones remeten a marcs qualitatius que només poden adquirir-se i mantenir-se gràcies a la pertinença a una comunitat lingüística. En altres paraules, no existeix un jo independent del context comunitari. La comunitat és una categoria substantiva i narrativa que actuaria com el marc referencial concret i particular de la racionalitat (Pérez Barahona, 2004). Es tracta en tot cas d’una racionalitat dialògica, no monològica –a la manera de la teoria de la justícia de Rawls–, que deriva de la comunitat de sentit o lingüística i que dota d’identitat no sols els individus, sinó sobretot els grups. La comunitat lingüística posseeix una identitat pròpia, definida i col·lectiva. Per tant, el que reclama tota comunitat és una política del reconeixement («politics of recognition»).

Polítiques del reconeixement

La tesi que explícitament resumeix Charles Taylor en l’important assaig «La política del reconeixement» (1992) 3és que la nostra identitat es determina en part a través d’un d’aquests tres procediments: pel reconeixement dels altres, o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement: «El fals reconeixement o la falta de reconeixement pot causar dany, pot ser una forma d’opressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït» (Taylor, 1993: 44). El tret decisiu de la vida humana és el seu carácter fonamentalment dialògic: «Ens transformem en agents humans complets, capaços de comprendre’ns a nosaltres mateixos i per tant de definir la nostra identitat per mitjà de l’adquisició de llenguatges humans per expressar-nos» (Taylor, 1993: 52).

Taylor constata que el discurs del reconeixement ja s’ha fet familiar tant en l’esfera íntima –el jo es forma en relació i en pugna amb l’«altre significant», citant la categoria de George H. Mead– com en l’esfera pública, on la política del reconeixement igualitari té cada dia un paper més important, i s’interessa especialment per aquesta segona accepció. Argumenta que en realitat la política del reconeixement igualitari en l’esfera pública ha arribat a significar dues coses ben distintes: d’una banda, la igualació de drets –civils, polítics i/o socioeconomics–; i de l’altra, el sorgiment del concepte de la política de la diferència, tal com ha proposat Will Kymlicka.

With the politics of equal dignity, what is established is meant to be universally the same, and identical basket of rights and immunities; with the politics of difference, what we are asked to recognize is the unique identity of this individual or group, their distinctness from everyone else (Taylor, cit. a Nic Craith, 2006: 177).

Taylor coincideix en bona part amb els plantejaments de Kymlicka –el qual defensa en circumstàncies de desavantatge per a determinades comunitats culturals la necessitat d’assignar-los recursos i drets especials–, però li retreu una llacuna important. I és que l’argument de Kymlicka no integra les demandes reals dels grups en qüestió respecte de la seva meta de supervivència. El seu raonament és vàlid només per a les persones existents, però no justifica les mesures destinades a assegurar la supervivència «a través d’indefinides generacions futures» (Taylor, 1993: 64; els subratllats són de l’autor).