Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Un cert tipus de liberalisme, continua al·legant el nostre autor, no tolera la diferència perqué insisteix en l’aplicació uniforme de les regles que defineixen els drets individuals i desconfia de les metes collectives. Afegeix que hi ha un altre tipus de liberalisme o de societat liberal que entén que l’acció política «no és neutral, com per exemple al Quebec, entre els que volen continuar fidels a la cultura dels nostres avantpassats i els que desitjarien separar-se’n en nom d’algun objectiu individual d’autorealització» (Taylor, 1993: 87). La llengua francesa en el cas del Quebec, per exemple, podria considerar-se com «una riquesa col·lectiva» que les persones voldrien conservar «com ho fem amb l’aire pur i els espais verds». Ara bé, afegeix, no es tracta només que la llengua francesa estigui a l’abast dels que la preferirien, sinó d’assegurar que «aquí hi haurà en el futur una comunitat de persones que desitjaran aprofitar l’oportunitat de parlar la llengua francesa» (Taylor, 1993: 88).

En continuïtat amb els raonaments de Taylor, Michael Walzer suggereix que es poden identificar dos tipus de societats democràtiques liberals: un model 1 on el principi universalista «tracteu a tothom com a éssers lliures i iguals» es pot entendre des de la neutralitat de l’estat (és el cas, per exemple, de la separació entre església i estat als Estats Units d’Amèrica i a altres països occidentals); o un model 2, on aquell principi s’entén des de la implicació en determinats valors culturals particulars, per bé que amb algunes condicions, com la protecció dels drets bàsics de tots els ciutadans o la tolerància de l’adhesió a altres valors.

Aquesta distinció entre dos liberalismes ens situa en les propostes que des de la ciència política han afrontat el problema del reconeixement dels drets dels grups particulars en l’estat nacional democràtic i, més específicament, dels drets de les minories lingüístiques. Com ha examinat Stephen May (2001: 111), els dos principals intents de conciliar els dos pols del problema són el d’Iris Young (1990), que ha centrat la discussió en la «política de la diferència» que l’estat liberal ha d’arbitrar envers tots els grups socials «oprimits», i el de Will Kymlicka amb la seva distinció central entre minories nacionals i minories ètniques. Per a la nostra argumentació, ens interessa especialment l’aportació del politicòleg quebequès.

Will Kymlicka és un dels pocs teòrics de la política que s’ha preocupat, des de la teoria liberal i sovint en oposició a l’escola comunitarista, d’incloure els drets de les minories nacionals i ètniques en el marc de la nova «ciutadania multicultural». L’obra que resumeix les seves aportacions seminals és ben explícita des del mateix títol: Multicultural Citizenship. A Liberal Theory of Minority Rights (1995). Sense poder entrar aquí en una anàlisi aprofundida de l’obra, val la pena de comentar per als nostres propòsits algunes de les seves aportacions crucials al debat general de les minories nacionals, culturals i lingüístiques.

D’entrada, l’autor constata que la immensa majoria dels estats són avui culturalment diversos: els 184 estats independents de 1995 contenien més de 600 grups de llengües vives i 5.000 grups ètnics. Recorda que els liberals de la postguerra van oposar-se de forma reiterada a la idea que s’hauria de concedir als grups ètnics o nacionals específics una identitat política permanent o un estatus constitucional. Però cada dia és fa més evident que els drets de les minories no es poden subsumir sota la categoria dels drets humans. Els estàndards tradicionals vinculats als drets humans són simplement incapaços de resoldre importants i controvertides qüestions relatives a les minories culturals. Qüestions com: quines llengües s’haurien d’acceptar en els parlaments, burocràcies i tribunals? S’haurien de dedicar fons públics per a escolaritzar en la seva llengua materna tots els grups ètnics o nacionals? Quin grau d’integració caldria exigir als immigrants?

El problema no és que les doctrines tradicionals sobre els drets humans donin una resposta errònia a aquestes qüestions, sinó que sovint no en donen cap. El dret a la llibertat d’expressió no ens diu quina és la política lingüística adequada (Kymlicka, 1995: 5).

No és estrany, doncs, que els drets de les minories hagin aconseguit una posició preponderant en les relacions internacionals (com examinarem en detall més endavant per a les minories lingüístiques). Allò que ara la comunitat internacional considera ineludible és la necessitat de complementar els drets humans tradicionals amb els drets de les minories. Com definir aquests drets?

La innovadora proposta de Kymlicka parteix d’una doble distinció crucial. Després de constatar que el pluralisme cultural és un fet generalitzable a la gran majoria dels estats actuals, proposa en primer lloc de distingir entre «estats multinacionals» i «estats poliètnics». Aquesta distinció requereix una segona distinció clara i nítida entre minories nacionals i minories ètniques.

L’existència de minories nacionals i ètniques en els estats multiculturals es deu bàsicament i respectiva a dos fenòmens històrics: la incorporació, voluntària o forçosa, de grups nacionals minoritaris en la formació de l’estat; i l’acceptació de grups de la immigració procedents d’altres cultures als quals se’ls permet de mantenir algunes particularitats ètniques. El concepte de minoria nacional requereix precisar què s’entén per nació. Kymlicka no té cap dubte a considerar equivalents el concepte de nació i el de cultura :

Com he dit, utilitzo cultura com a sinònim de nació o poble : és a dir, com una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment, que ocupa un territori o una pàtria determinada i comparteix una llengua i una història específiques (Kymlicka 1995: 18).

Per tant, en la seva concepció de minoria nacional, el fet de compartir una llengua específica constitueix un tret diferencial al costat dels altres quatre: comunitat intergeneracional, institucions pròpies, un territori viscut i una història específica. Quins drets poden reclamar les minories nacionals o ètniques? El nostre autor defensa la següent tipologia de drets col·lectius: drets d’autogovern, drets poliètnics (suport financer i legal a certes prêctiques del grup) i drets especials de representació en les institucions estatals.

Són d’especial interès els capítols de l’obra mencionada dedicats a les relacions entre llibertat i cultura des de la renovada teoria liberal i entre justícia i drets de les minories. Introdueix el concepte de cultura societal, un procés íntimament vinculat als fenòmens de modernització, com han analitzat per exemple Gellner i Dworkin. Entén per cultura societal

una cultura que proporciona als seus membres unes formes de vida significatives a través de tot el ventall d’activitats humanes, incloent la vida social, educativa, religiosa, recreativa i econòmica, tant en l’esfera pública com privada. Aquestes cultures tendeixen a concentrar-se territorialment, i es basen en una llengua compartida (Kymlicka, 2005: 76).

La modernització comporta la difusió en tota la societat d’una cultura comuna, que implica disposar d’una llengua normativitzada que és la llengua d’ús de les institucions econòmiques, polítiques i educatives comunes. Això passa per tres raons principals, segons l’autor (1995: 76 i s.): és una exigència funcional de l’economia moderna, que requereix una força de treball mòbil, educada i culta; reflecteix d’altra banda un alt nivell de solidaritat dintre els estats democràtics moderns: la solidaritat típica de l’estat del benestar exigeix que els ciutadans tinguin un fort sentiment d’identitat i pertinença comuns, cosa que facilita el fet de compartir una llengua i una història comunes; i en tercer lloc, la difusió d’una cultura comuna sembla imprescindible per raó del compromís modern amb la igualtat d’oportunitats (que es basa d’entrada en una educació pública estandarditzada).