Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

f) Finalment, els mèdia ofereixen una plataforma immillorable per a la revitalització de la mateixa llengua, sobretot des de dos punts de vista. D’una banda, obligats a seguir i relatar les novetats de l’actualitat del món, els mèdia presten una atenció gairebé malaltissa a la innovació, no sols respecte dels continguts de cada àmbit d’interès, sinó també de les formes dels llenguatges que usen en la confecció dels seus textos. Així, és fàcil observar com periodistes, escriptors, locutors, guionistes o publicistes, exerceixen un clar lideratge en la renovació de l’escriptura, de la locució i de les diverses narratives difoses a través dels mèdia. D’altra banda, els textos dels mèdia –tradicionals o new media –afavoreixen igualment la revisió i actualització dels repertoris normatius aplicables a la llengua: en aquest sentit, l’actualització dels diccionaris i dels vocabularis d’especialitat, així com les polítiques d’estandardització i d’atenció a la variació d’una llengua prenen els textos dels mèdia com a font bàsica de consulta i contrast.

Així, doncs, l’opció d’un mitjà de comunicació per una llengua o una altra no és gens banal. Què determina en últim terme que un mitjà de comunicació adopti com a pròpia una determinada llengua i, per tant, que es comprometi en l’assumpció i desplegament de les funcions lingüístiques esmentades? Tal com hem argumentat en altres ocasions (Gifreu, 2002), els factors tradicionals determinants en l’elecció d’una llengua per part d’un mitjà de comunicació són dos: el mercat i l’estat. Són dos factors que no s’exclouen, sinó que més aviat tendeixen a reforçar-se. En el cas dels mitjans privats, el pes de la llengua com a mercat lingüístic s’imposa per damunt d’altres consideracions. Ara bé, aquest criteri no és suficient per donar raó de les opcions lingüístiques dels mèdia, entre altres coses perquè els mercats han estat i estan fortament regulats. I ja se sap que qui regula és l’estat. En aquest sentit, la capacitat dels estats (nacionals) d’incidir de múltiples maneres en la decisió per una llengua, s’ha de considerar encara plenament decisiva. Els estats actuen en aquest punt com a estats nacionals, és a dir, com a protectors de la nació (hegemònica dintre l’estat) i de la seva llengua.

En efecte, els estats actuen també «per defecte» a favor de la llengua del grup nacional hegemònic. Solen actuar amb polítiques lingüístiques anomenades etnocides per activa o per passiva. A Espanya, el règim franquista actuava a través de mesures actives a favor del genocidi lingüístic de les llengües altres que el castellà. El nou règim monàrquic i democràtic sorgit de la Transició ha actuat en el mateix sentit a través d’algunes mesures actives (per exemple: el «deure» de tots a conèixer l’espanyol) i sobretot de mesures passives (per exemple: no exigir unes quotes de català o de basc o de gallec a les televisions privades, obligant en canvi a una «cobertura nacional» de les noves cadenes). La ideologia lingüística liberal, la més estesa, només considera reprovables les polítiques etnocides actives; les «passives», considera que formen part de l’ordre «natural» de les coses. Un ordre lingüístic que a escala mundial i en l’era digital global es veu reforçat per la presència i els interessos de grans corporacions multinacionals que tenen en la llengua un model o factor de negoci.

4. Les institucions i els drets lingüístics

En l’escenari de la globalització, la definició i adopció de les regles de joc en un món considerat ja com a mercat únic són determinants per al futur de les llengües i cultures, sobretot les de rang mitjà i minoritàries. Més que en altres àmbits, en el de la cultura el dilema que es planteja es pot resumir així: voluntat de desregulació de tots els mercats (OMC, Ronda de Doha) versus consideració de la cultura com a àmbit específic, susceptible de polítiques de protecció i promoció per part dels estats.

És, òbviament, el sistema de Nacions Unides, en especial a través de les seves filials UNESCO i UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions), l’organisme governamental internacional més important i més universal –tot i que no deixa de ser una agrupació d’estats nacionals– també pel que fa a l’adopció de declaracions i recomanacions sobre la cultura i les llengües. Entre les resolutions de l’Assemblea General de Nacions Unides relatives a l’àmbit que ens ocupa, cal citar la Declaració sobre els drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques (Resolució 47/135) de 1992, que insta els estats membres a protegir sense discriminació els membres de les minories lingüístiques. L’ONU estableix en aquest sentit:

Els estats han de protegir l’existència i la identitat de les minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques dins els territoris respectius, i han de fomentar les condicions per a la promoció d’aquesta identitat (art. 1.1).

Les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques (a partir d’ara anomenades persones que pertanyen a minories) tenen el dret de gaudir de llur cultura, professar i practicar llur pròpia religió i utilitzar llur llengua, tant en públic com en privat, lliurement i sense la interferència de cap mena de discriminació (art. 2).

A les institucions de dret internacional s’afegia el 1995 l’ OMC (Organització Mundial del Comerç), responsable de la regulació multilateral del comerç internacional, que integra els acord GATT (General Agreements on Tariffs and Trade), GATS (General Agreement on Trade in Services) i TRIPS (Trade-Related Aspects of Intellectual Propriety Rights).

Ara bé, la institució internacional que ha liderat últimament el debat sobre la diversitat cultural és la UNESCO. Després d’uns anys de cert ostracisme, la UNESCO tornà a centrar a principis del nou segle l’interès mundial en el camp de la cultura sota el paradigma de la diversitat cultural. La raó està en el rol que se li ha adjudicat per part de determinats estats i per alguns moviments internacionals no governamentals en la proposta de definició d’unes polítiques i estratègies per a la defensa, promoció i protecció de la diversitat cultural (Frau-Meigs, 2002; Gifreu, 2006). Aquesta missió, la desplegà a través de dos instruments de gran rellevància moral i possiblement política: la Declaració universal sobre la diversitat cultural (adoptada el 2 de novembre de 2001) i el Conveni sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals (adoptat el 20 de desembre de 2005, però sense la firma dels EUA, i en vigor des de març de 2007).

La Declaració pretén exercir una força moral i exemplar en el reconeixement de la diversitat i la creativitat culturals com a valors essencials, tal com la tingué la Declaració universal dels drets humans sobre el reconeixement i protecció dels drets i les llibertats fonamentals. I el Conveni volia convertir les bones intencions de la Declaració en un instrument jurídic internacional capaç d’alliberar els béns i serveis culturals de la subjecció als imperatius de la desregulació i la mercantilització. L’aprovació del Conveni per la Conferència General de la UNESCO a París el 2005 significà una rotunda victòria de l’estratègia –liderada per França, el Canadà i la Unió Europea– que apostava pel reconeixement de la cultura com un sector específic d’interès públic, no reduïble a mercaderia i susceptible de polítiques públiques «proteccionistes». I alhora, la negativa dels EUA (sota l’Administració del president George Bush) de reconèixer el nou marc jurídic internacional per a la protecció dels béns i serveis culturals, especialment el cinema i l’audiovisual.