Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Status, discourse, and prestige converge in the media. The media represent a high status domain; the ways in which languages are used here convey a view of their comparative importance and relevance for a society (Hult, 2010: 161).

7. Sobre el concepte d’espai de comunicació

La introducció i formulació del concepte espai de comunicació en relació amb els imperatius de la reconstrucció nacional i de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes van sorgir de la recerca i reflexió acadèmiques, i van inspirar una part important de les polítiques de comunicació de les institucions de govern a Catalunya a partir dels anys noranta. La influència del debat internacional sobre la comunicació dels setanta, especialment les conferències de la UNESCO sobre polítiques nacionals de comunicació i la publicació de l’Informe Mac Bride (1980), esperonaven la consideració dels problemes de la comunicació des d’una perspectiva preferentment geopolítica.

La perspectiva geopolítica d’aquest concepte permetia situar i avaluar la situació i la dinàmica del sistema català de comunicació en funció d’uns paràmetres que altres aproximacions no contemplaven prou satisfactòriament. Així, per exemple, parlar d’espai de comunicació implicava automàticament la consideració d’un territori, d’una comunitat de llengua i cultura, d’una historicitat particular i d’un poder polític concret. El treball Construir l’espai català de comunicació (Gifreu & Corominas, 1991: 242 i ss.) sintetitzava un esforç de delimitació del concepte tot identificant els elements que semblaven ser més definitoris de la identitat i de la diferència. D’acord amb aquella proposta, la identitat d’un espai de comunicació (almenys a Europa) estaria definida per la presència de quatre components fonamentals: una llengua pròpia, un territori històric, uns rituals mediàtics i uns referents simbòlics propis. I la diferència derivaria de les relacions d’oposició en cada un dels quatre àmbits respecte dels altres espais de comunicació: per exemple, en el cas de la llengua, s’estableixen diferents relacions segons els espais d’altres llengües (relacions d’aprenentatge, de subordinació, de traducció, de competència, etc.). Les primeres propostes d’aplicació a la realitat dels anys noranta accentuaren dues línies d’interpretació, que responien a dues formulacions principals del seu desplegament, i que s’anomenaven amb els sintagmes «espai nacional de comunicació» i «espai català de comunicació».

La formulació «espai nacional de comunicació» pretenia idear un marc general per repensar la vertebració dels espais nacionals de comunicació a Europa en una etapa de transformació de la comunitat econòmica cap a un projecte d’unió política (Tractat de Maastrich, 1992). Els elements que es consideraven fonamentals eren aquests (Gifreu, 1990: 124):

1. Comunitat lingüística, amb una llengua viva i històricament terrtorialitzada.

2. Comunitat de cultura, amb uns referents patrimonials i simbòlics compartits i reconeguts com a propis.

3. Institucions polítiques representatives (no forçosament estatals) o voluntat de tenir-ne.

4. Institucions comunicatives en la llengua pròpia que abastin el territori de la comunitat, o voluntat de tenir-ne.

5. Autoconstitució a partir de l’exercici del dret d’autodeterminació.

Malauradament, ni el Tractat de Maastricht ni l’adopció de les primeres línies estratègiques de la política audiovisual europea (Llibre verd , 1993) prestaven una atenció específica a la problemàtica de les comunitats lingüístiques d’Europa i a la potenciació dels seus espais de comunicació (Gifreu, 1996). No obstant això, les successives ampliacions de la Unió (dels dotze membres de 1992 es passà als vint-i-set de la darrera ampliació de 2007) i la incorporació de noves llengües oficials, moltes de rang mitjà –amb demografies similars o inferiors al català–, obligaven a prendre de nou en consideració la rellevància dels espais nacionals de comunicació.

Per precisar els processos fonamentals que hauria d’afrontar la constitució d’un espai de comunicació, sobretot des del punt de vista nacional-cultural, un model de comprensió plausible seria l’inspirat en la geografia política i formulat amb aquests tres processos complementaris (Gifreu, 2005):

– La constitució de l’espai interior. Equival a la constitució d’un «nosaltres» en sentit fundacional, que es manifesta sovint de forma explícita, però sobretot de forma implícita (a la manera del «nacionalisme banal» de Billig). És un «nosaltres» vinculat a un temps (la història del grup) i a un espai físic (el territori viscut). El procés de constitució (o de destrucció) del «nosaltres» és permanent, i es fa de múltiples maneres i amb tota mena d’instruments, sobretot polítics (partits, eleccions, referèndums…), econòmics, socials, culturals i comunicatius.

– La constitució de l’espai exterior. Equival al fet del reconeixement d’un «nosaltres» per part dels «altres» ja constituïts i reconeguts com a altres «nosaltres». Aquest conjunt ecodinàmic de processos mutus de reconeixement és un dels més complexos i que més impacte causa del món contemporani. Les lluites dels grups pel reconeixement exterior de llurs diferències esdevenen titàniques. Són lluites obertes o latents a tots els àmbits: des del local i comarcal, al central dels estats nacionals i fins als grans moviments per l’hegemonia de les regions mundials i de les grans cultures i llengües.

– La negociació de l’espai de frontera. La frontera marca en el mapa polític i també en el mental i cultural la zona de tensió i de relació entre un «interior» i un «exterior». La metàfora –i la teoria!– de la frontera és productiva en el sentit que fa patent la seva radical ambigüitat com a «terra de ningú», com a espai de transició i de transacció entre un «nosaltres» i uns «altres». En el món actual, la tendència és abolir les fronteres justament per l’impacte de la comunicació. Però, les fronteres no s’acaben de liquidar, es transformen: són mòbils, inestables, difuses. I, paradoxalment, també continuen existint gràcies als mitjans de comunicació. Un exemple paradigmàtic d’aquesta paradoxa és la centralitat de la traducció com a lloc privilegiat de la frontera i de la intercomunicació.

La segona formulació del concepte, entès com a «espai català de comunicació» (ECC) pretenia fonamentar i proposar a tots els agents implicats o interessats, un quadre coherent de propostes estratègiques (polítiques, lingüístiques, econòmiques, culturals, tecnològiques, etc.) sota el propòsit general de la (re)construcció d’un espai propi de comunicació en i entre els territoris històrics de la llengua catalana. El balanç del 2007 de vint anys de desplegament d’aquesta proposta seminal, era resumit amb aquestes paraules (Gifreu, 2007):

L’ECC es proposa com una estratègia general d’acció, no partidista (és a dir, que ha d’interessar i implicar tots els partits) i no regionalista (no limitada a alguna àrea del domini lingüístic), en ordre a vertebrar i potenciar l’espai cultural català.

La proposta conceptual i estratègica comprenia un doble front d’anàlisi i d’acció: el front o espai «interior» i el front «exterior» (Gifreu & Corominas, 1991: 244-251). Des del punt de vista de l’«interior», l’ECC plantejava l’objectiu global de normalitzar els instruments definidors de la seva identitat (llengua, territori, rituals i referents simbòlics) i argumentava els principis més significatius que n’haurien d’inspirar la construcció, com: la cooperació, la no-confrontació partidista, el respecte a la diferència interna, un espai d’encontre i d’integració entre vells i nous ciutadans dels Països Catalans, la no adopció de cap model polític d’unió, ja que no pretenia ser un «programa polític», sinó «una via política a la reconstrucció de la llengua i cultura catalanes en el quadre d’unes condicions noves i difícils per a la seva supervivència futura». I des del punt de vista de l’espai «exterior», l’objectiu global era l’establiment d’un seguit de relacions amb altres espais de comunicació «d’acord amb el caràcter i el grau d’afectació (dependència, llunyania, “simpatia”, indiferència, etc.) que mantinguin amb l’espai català». En aquest sentit, els marcs exteriors més decisius eren òbviament els marcats per la regulació europea i per la de l’Estat espanyol.