Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Tanmateix, si ens centrem en la situació del català i de la comunitat lingüística dels catalanoparlants, la pregunta seria: la Carta, és un instrument polític i jurídic adequat per al reconeixement i la protecció d’una comunitat lingüística com la catalana, distribuÏda territorialment entre quatre estats europeus i fragmentada en quatre unitats administratives en el principal, l’Estat espanyol? Poden ser satisfactoris els compromisos previstos en la Carta en el camp dels mèdia per a l’assoliment d’un espai de comunicació en català que respongui a les necessitats actuals d’un grup lingüístic europeu de més de deu milions de parlants?

Com insistirem més endavant, el problema que suscita la confrontació del cas del català en relació a la Carta és la dificultat que implica reduir aquest cas de comunitat lingüística a la tipologia usualment definida de llengües minoritàries o regionals (Jones & Uribe-Jongbloed, 2013). Si bé és cert que formalment la definició es aplicable al català des del punt de vista de cada un de tres dels quatre estats (l’excepció és Andorra) on es troba territorialitzat (en cada un és llengua minoritària respecte a l’oficial), no és menys cert que el nombre de catalanoparlants dels quatre estats és superior en nombre a moltes de les llengües nacionals (no minoritàries i no regionals) d’Europa. A més, el potencial cultural i lingüístic del català, tant en el camp mediàtic com en el social i en el més pròpiament cultural, situa l’espai del català en una jerarquia lingüística entre les llengües de «rang mitjà», lluny de les «lesser used» o «endangered languages».

6. Els mèdia i la sociolingüística

L’atenció als mèdia com a objectes de singular interès per a l’estudi dels comportaments lingüístics és un camp científic que la sociolingüística comença a incorporar a les seves prioritats. La sociolingüística s’ocupa d’estudiar les relacions entre llengua i societat. Les diferents escoles o tendències han posat l’èmfasi en la dimensió social de la llengua (Labov), en la dimensió lingüística de la societat (Fishman) o també en la seva dimensió psicològica (Thelander). La sociolingüística comprèn avui l’estudi de tres dimensions (Boix & Vila, 1998): la social-col·lectiva, la individual-mental i la lingüística-estructural. Les tres dimensions convergeixen en l’estudi de l’objecte comú, que és el llenguatge, en les seves diverses funcions socials: com a eina de comunicació i d’interacció simbòlica, com a instrument de representació de la realitat, com a expressió d’identitats, etc. Els grups humans han articulat aquesta facultat gràcies a un sistema particular de signes que anomenem llengua. Chomsky definí la competència lingüística com a innata en cada parlant. Saussure introduí la distinció entre llengua i parla. Coseriu hi afegí la norma com a tercer component. De manera que parlar d’una comunitat lingüística equival a referir-se a la realització històrica de les actuacions lingüístiques d’un conjunt d’usuaris en un marc normatiu. Mentre la lingüística estudia el sistema de la llengua i la norma, la sociolingüística s’interessa pel conjunt de la comunitat lingüística.

El tema central aquí suscitat és el de la comunitat lingüística o, en termes més generals, de la delimitació entre llengües i grups lingüístics. Fishman (1991) proposà d’entendre la comunitat lingüística com la comunitat els membres de la qual participen almenys d’una varietat lingüística i de les normes per al seu ús adequat, i mantenen una certa consciència d’integració simbòlica entre ells. Kremnitz (2008) ha proposat els conceptes de saber lingüístic i de valor comunicatiu d’una llengua per destacar d’una banda el caràcter canviant i en construcció de les representacions dels parlants en els processos col·lectius de normalització i de l’altra, la rellevància de la interacció comunicativa del grup lingüístic contra les tendències centrífugues derivades d’accentuar el valor demarcatiu o identitari de les varietats. Com ha comentat Pradilla (2011a: 130), una definició provisional del valor comunicatiu d’una llengua en una societat (o una part) apuntaria a «la freqüència global de les interaccions dels seus membres». D’acord amb Kremnitz, la fragmentació o fusió d’espais comunicatius es pot explicar en termes de comunicaci ó (èmfasi en la interacció) i de demarcació (èmfasi en la particularitat). La dialèctica entre ambdues funcions se sol resoldre de la manera següent: «si la demarcació augmenta, la probabilitat de fragmentació d’un espai comunicatiu és més gran»; per contra, si augmenta la comunicació, «la fusió de formes lingüístiques (i de comportaments) tindrà moltes possibilitats de reeixir» (Pradilla, 2011a: 30). 6

Des dels inicis, la sociolingüística catalana s’ha interessat especialment pels fenòmens de convivència lingüística a partir de les aportacions conceptuals d’Uriel Weinreich ([1953] 1996) sobre llengües en contacte i lleialtat lingüística. La secular dinàmica de minorització de la llengua catalana, agreujada per l’intent de genocidi durant el franquisme a l’Estat espanyol, va ajudat a centrar l’anàlisi en la categoria de conflicte lingüístic (Aracil, [1965] 1982), que ha estat àmpliament argumentat pels pioners de la sociolingüística catalana (Badia i Margarit, Fuster, Ninyoles, Vallverdú, Pitarch). Més enllà de les disputes sobre la pertinença d’aplicar a la realitat catalana els conceptes de bilingüisme i de diglòssia, encunyats per Fishman i represos per Ferguson, la consideració de la situació de la llengua catalana en el seu espai històric com a resultat d’una acció planificada en favor de les altres llengües en presència (espanyol, francès o italià) situava la dimensió social i política del conflicte en el centre de l’atenció de la recerca i de l’acció planificadora. Així, a partir de la Transició a Espanya, el concepte de normalització lingüística introduït per Aracil féu fortuna. Aquesta fórmula tingué una notable acceptació entre els estudiosos i la classe política, fins al punt de donar nom a les primeres lleis de planificació lingüística (de 1983 a Catalunya i de 1986 a les Illes Balears), i també d’inspirar el 1986 la celebració del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Fou un concepte àmpliament acceptat en la literatura sociolingüística de l’època i va originar una considerable producció d’obres i línies de recerca que intentaven conceptualitzar les diferents iniciatives de desplegament dels processos de normalització en el camp de la llengua. Posteriorment, algunes veus significatives (Ninyoles, 2001; Pradilla, 2006) discrepaven de la nova línia funcionalista i consensualista que s’havia imposat en l’enfocament de l’acció planificadora i en la recerca acadèmica sota el «paradigma d’equilibri» (Ninyoles), i bandejaven la teoria del conflicte per a explicar la dinàmica del català en cada territori. En canvi, acceptar i proposar la teoria del conflicte com a marc explicatiu de la situació i la dinàmica de la comunitat lingüística catalana, obligava a identificar les causes del conflicte, les seves manifestacions i les vies de resolució.

Com hem suggerit, la recerca sobre el paper dels mèdia en relació amb els processos de normalització no tenia precedents. A escala internacional és conegut l’escepticisme, per exemple de Fishman, sobre la influència dels mitjans a l’hora d’evitar la substitució lingüística en el cas de llengües amenaçades (Fishman, 2001). 7Referint-se al paper dels mass media en relació a la salvaguarda de les llengües minoritàries, Cormak (2007) alertava contra una excessiva simplificació de la relació. I hi adduïa cinc raons: primer, tot i la convergència digital, cada un dels mitjans té unes qualitats específiques que cal atendre; segon, els mitjans no estan fets ni orientats a la conservació d’una llengua; tercer, no resulta fàcil tenir proves de l’èxit dels mèdia en relació a un comportament lingüístic; quart, els públics dels activistes d’una llengua solen ser més reduïts que les audiències dels mitjans; i finalment, els usos dels mèdia depenen de molts factors de la vida social i no sols de criteris lingüístics. El professor suec Francis M. Hult resumia el poder dels mèdia en la conformació de les llengües en aquests termes: