Josep Gifreu - La gramàtica del virus

Sinopsi

El periodisme no havia hagut d’enfrontar-se mai, en tota la seva història, a una crisi humana tan universal i alhora tan local com la de la Covid-19. El periodisme de qualitat, per sort, ha estat capaç d’oferir al món i de llegar a la posteritat una crònica detallada i en directe d’un any llarg de pandèmia, ha pogut explicar el gran conflicte de salut a cada comunitat del planeta.

La gramàtica del virus és un assaig necessari sobre el paper fonamental que els mitjans han tingut en la narració de l’enorme trauma sanitari i social provocat pel coronavirus. Josep Gifreu aporta una panoràmica analítica i crítica sobre la intervenció del periodisme i els mitjans de comunicació de referència mundials en la construcció simultània dels microrelats locals i del macrorelat global sobre la primera gran epidèmia de la nostra època.

Codi QR

Codi QR

Escanegeu aquest codi

o cliqueu aquíper accedir directament a tot el material complementari que es referencia al llarg del llibre.

Taula

Sinopsi

Un entre tants: una crònica de l’angoixa periodística pel coronavirus

Vicent Partal

Obertura. La comprensió del virus

A la recerca del mètode

A la recerca de les fonts

Disposició dels continguts

Els relats de la pandèmia

Com informar de la crisi

Alteració d’una professió

Iniciatives en obert

Innovació i creativitat

Observatoris dels canvis

Cap al tot digital

Per una ètica de la informació en pandèmia

Balanç de l’impacte

Principals fonts d’informació

El problema de les fonts

Administracions governamentals

L’Organització Mundial de la Salut

ONG implicades

Les fonts científiques

Reinventant la professió

Crisi sobre crisi

L’estrès dels professionals

Acomiadaments i «permisos»

Reestructuració de programacions

Per un periodisme de qualitat

La cooperació internacional

Actualització i presentació de dades

Selecció mundial de capçaleres

Dos diaris singulars

Tres models d’agències de notícies

Wikipedia, el repositori mundial

La visualització de la crisi

Conversació audiovisual mundial

Recursos infogràfics i interactius

Els mapes, recurs habitual

Fotoperiodisme, testimoni viu

Documentar el drama

Una mirada a les imatges del món

L’any del virus en imatges

L’entrevista reveladora

La facultat de preguntar

El dret a saber

Un breu mostrari

Científics versus polítics

L’humor gràfic

Els grans temes

L’origen del nou virus

Consens sobre els ratpenats?

Wuhan, el sentinella de la Xina… i del món

Origen natural o artificial?

La informació sobre el brot de Wuhan

Com es va propagar el virus

Ni transparència ni diligència

L’origen, un misteri?

La gestió dels governs

Una setmana crucial

Mala gestió?

Les revistes científiques no perdonen

La salut pública

Les residències de gent gran

El personal sanitari

Confinament i controvèrsia entre científics

Salut pública i vacunació

La memòria de les víctimes

Acompanyar el dol

Memorials en portades

Recuperació de vides perdudes

Una història tràgica

Milions d’anys de vida perduts

Del ‘Rèquiem’ a la ‘Novena’

L’impacte social

La nova (a)normalitat

Les celebracions, a casa

Asimetria de l’impacte

Vacunes i vacunació

La vacuna i la bala de plata

Acceleració de proves

L’esprint final

La Xina es posiciona

A qui tocarà primer?

El «nacionalisme de la vacuna»

Un projecte de tota la humanitat?

Comencen les vacunacions massives

Immunització de grup?

Geopolítica de la vacunació

L’economia

Una matriu d’anàlisi

Impacte empresarial desigual

Un segon trimestre molt negre

L’impacte en el treball

Perspectives de recuperació ràpida?

La política

Afectació dels processos electorals

Els Estats Units: les presidencials de la Covid-19

Polarització política

Impacte en les dinàmiques polítiques

Un nou ordre internacional?

L’educació

Una agenda absent?

Fracàs de l’educació virtual?

A l’escola, amb mascareta

El teletreball

El teletreball a Europa

Treballar des de casa?

Els valors del periodisme

La informació de proximitat

Què podem fer?

Sentir la veu de la comunitat

La ràdio, sempre pròxima

Fulgor del periodisme científic

La difícil ‘accuracy’

El virus, en cada història

La divulgació científica necessària

La batalla contra la desinformació

De ‘Plandemic’ a ‘Hold-Up’

De Donald Trump a Jair Bolsonaro

Institucions versus desinformació

Emergència de verificadors

Caos informatiu?

El periodisme d’investigació

El preu de la llibertat

La Xina «castiga» els informadors

L’Observatori 19

Crespons negres en portada

La promoció del debat mundial

Qüestionament general

Alguns temes a debat

Cloenda. La responsabilitat del narrador

Notes

Selecció bibliogràfica i videogràfica

Annex 1

Primer any del virus: cronologia mínima

Annex 2

Fonts i referències sobre la Covid-19

Annex 3

Glossari, acrònims i abreviacions

Un entre tants: una crònica de l’angoixa periodística pel coronavirus

Vicent Partal

El dilluns 9 de març de 2020, al migdia, una dotzena de periodistes de VilaWeb estàvem asseguts en la sala de reunions del diari, disposats a fer l’habitual sessió de repàs de la setmana que entra. Aquella sala no té ventilació directa i al voltant de la taula que la presideix estàvem tots sense mascaretes ni distància de seguretat. La pandèmia ja era el tema de la conversa, però ningú de nosaltres no la veia com la cosa que només unes hores després havia d’alterar la nostra vida, la de la nostra societat i la del diari. Fins i tot hi havia encara qui defensava que allò no passaria de ser una grip, cosa que cal dir que en aquell moment també deien algunes autoritats i fins i tot alguns experts.

Jo acabava de tornar de Xipre, sense saber que aquell avió que havia agafat seria el darrer que agafaria en més d’un any i mig. Aquell inici d’any havia estat intens en viatges i ja tenia molts compromisos aparaulats, que em feien pensar que acabaria sent un altre any de fer molts quilòmetres. L’havia començat a París pel Cap d’Any, després havia volat a San Francisco per a fer una xerrada a la Universitat de Stanford i més tard havia anat a Xipre. Poc que em podria imaginar aleshores que allà s’acabaria tot, abruptament, que no tornaria a trepitjar l’aeroport del Prat i que restaria tancat al país, a Barcelona i fins i tot a casa meua, durant mesos i mesos. La frontera es va reduir tant, es va fer tan estreta, que durant molt de temps no vam ni tan sols poder eixir del nostre municipi.

La meua preocupació per la pandèmia era, per motius familiars, tan alta com inconcreta, però vaga. Pocs dies abans, la meua menuda havia tornat de Taiwan, on vivia des del setembre anterior, i els seus darrers dies a Àsia els havíem viscut amb molta angoixa per si tancaven les fronteres i no podia tornar. Però ho vèiem encara tot com una cosa que «passava allà». La nit que ella va arribar, en un dels darrers vols que van eixir de Hong Kong, ens va estar traduint històries dels mitjans xinesos, inclòs aquell famós vídeo en què els ciutadans de Wuhan cridaven des dels balcons, confinats. Quantes vegades, durant el nostre confinament posterior, vaig recordar que en veure allò la meua resposta va ser comentar com d’agressives eren les autoritats xineses i com d’impossible em semblava que això passés a Europa. Santa innocència o santa ignorància!