Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

En el quadre conceptual del principi arxipropagat de la unitat en la diversitat (Craith, 2006: 168 i ss.) i gràcies a l’atenció pionera d’alguns estudis (Alcock & O’Brien, 1980; Thomas, 1989), la Unió Europea començà a prestar una primera atenció a les minories lingüístiques europees a la primeria dels 80 (Jacoby, 1992; Craith, 2006: 74 i s.; Marí, 1996): de 1981 a 1994 el Parlament Europeu aprovà quatre resolucions relatives a les llengües i cultures «regionals» (Comissió Arfé, 1981 i 1983; Comissió Kuijpers, 1987; Comissió Killilea, 1994), i entremig la Comissió Reding (1991) aprovà una resolució sobre les llengües de la Comunitat i el català. Aquesta resolució incloïa unes recomanacions favorables a l’ús del català en alguns serveis de la Comunitat, en resposta a sengles peticions en aquest sentit del Parlament de Catalunya (113/88) i del Parlament de les Illes Balears (161/89). A proposta de la resolució Arfé de 1983 es creà l’European Bureau for Lesser Used Languages (EBLUL) 5i a proposta de la de 1987, que remarcava la importància del suport econòmic a les llengües minoritàries, el Parlament Europeu creà l’intergrup anomenat Intergroup on Lesser Used Languages.

Una de les línies innovadores que la Comunitat emprengué a finals dels 80 i primers 90 sobre el desplegament d’un espai audiovisual europeu, podia haver considerat la rellevància de les llengües i dels espais lingüístics en un àmbit tan decisiu de la comunicació. I no obstant, aquesta preocupació fou absent dels debats, de les directives sobre «Televisió sense fronteres» i dels successius programes MEDIA de suport a l’audiovisual (Gifreu, 1996; Gambier, 1996). El professor finès Yves Gambier, per exemple, constatava:

Dans la multiplication des débats sur le futur de l’audiovisuel, sur la diversification des programmes (généralistes, thématiques, interactifs, de proximité, etc.), on doit noter cependant une absence: celle des langues. L’explosion des industries de programmes, des multimédias, apparaît curieusement «aphone». Quand on tient compte des langues, c’est souvent sous un angle limité, plutôt négatif, comme un obstacle à la communication! (Gambier, 1996: 8).

Ara bé, on el plantejament i tractament de la diversitat lingüística a Europa foren abordats amb més llibertat i clarividència fou al si del Consell d’Europa (CoE). En efecte, el 25 de juny de 1992 el Comitè de ministres del CoE adoptava com a conveni internacional la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (en endavant, Carta), la qual, definint amb precisió aquesta tipologia de llengües, havia de tenir una influència significativa en el debat sobre la qüestió a Europa. Posteriorment, la Framework Convention on the Protection of National Minorities, tot i no tractar directament de les minories lingüístiques, les pressuposa i inclou la protecció dels seus drets.

De fet, la resolució Killilea de 1994 de la UE instava els estats membres a ratificar la Carta i a adequar la respectiva legislació per tal d’afavorir l’ús de les llengües minoritàries en els àmbits identificats en el document, com l’educació, la justícia, l’administració i els mèdia. La Carta entrà en vigor el 1998 (després de ser ratificada pels primers cinc estats membres): però alguns dels estats multilingües més significats d’Europa –com França, Itàlia o Rússia–, el 2012 encara no l’havien ratificat (Espanya ho féu el 2001). A més, la Carta aconseguí ressonància a la UE quan el 2000 aprovà la Charter of Fundamental Rights for the European Union, en què prohibia tota discriminació basada en raons, entre altres, de llengua o de pertinença a una minoria nacional (art. 21) i establia que «la Unió respectarà la diversitat cultural, religiosa i lingüística» (art. 22).

La rellevància política de la Carta ha estat subratllada amb raó pels sociolingüistes (Marí, 1996; May, 2001; Craith, 2006). En primer lloc, per les tres definicions que estableix (art. 1) i que es refereixen a:

a) Llengües regionals o minoritàries: són les llengües «usades tradicionalment en un territori d’un estat per naturals d’aquest estat que constitueixin un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’estat; i diferents de la llengua o de les llengües oficials d’aquest estat; no s’hi inclouen ni els dialectes de la llengua o de les llengües oficials de l’estat ni les llengües dels migrants».

b) «Territori en què és usada una llengua regional o minoritària»: es refereix a «l’area geografica en la qual aquesta llengua és el mode d’expressió d’un nombre de persones que justifiqui l’adopció de les diferents mesures de protecció i de promoció previstes per aquesta Carta».

c) «Llengües desproveïdes de territori»: es refereix a «les llengües usades per naturals de l’estat que són diferents de la llengua o de les llengües usades per la resta de la població de l’estat, però que, encara que usades tradicionalment en el territori de l’estat, no poden ser adscrites a una àrea particular d’aquest».

Són dignes de notar i destacar en aquestes definicions tres precisions de gran interès a efectes de regulació de la diversitat i de les polítiques lingüístiques. En primer lloc, l’oposició entre llengua minoritària i llengua majoritària en el quadre d’institucionalització de la llengua o llengües oficials de l’estat. Segonament, la vinculació de la llengua regional o minoritària a un territori o àrea geogràfica dins l’estat. I en tercer lloc, la clara distinció entre les llengües regionals o minoritàries d’un estat i les llengües presents a l’estat, però no territorialitzades, resultants de processos migratoris.

Pel que fa als compromisos que prenen els estats membres en ratificar la Carta, queden recollits sota la consideració dels objectius i principis (art. 7) que han d’inspirar als estats «la seva política, la seva legislació i la seva pràctica». Objectius i principis que parteixen del reconeixement d’aquestes llengües «com a expressió de la riquesa cultural», respectant l’àrea geogràfica de cada llengua i actuant de manera que «les divisions administratives ja existents o noves no constitueixin cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària», que se’n garanteixi la promoció, com també l’ús oral i escrit en la vida privada i pública, el manteniment i el desenvolupament de relacions «entre els grups del mateix estat que parlin una llengua usada sota una forma idèntica o pròxima», etc.

Entre els diferents àmbits on la Carta estableix les mesures a favor de l’ús de les llengües minoritàries o regionals, destaquen per als nostres propòsits –al costat de l’ensenyament, la justícia, l’administració (autoritats i serveis públics) i la vida econòmica i social– el sector dels mitjans de comunicació (art. 11) i el cultural (art. 12), així com els intercanvis transfronterers en la mateixa llengua (art. 14).

És indubtable l’interès del conjunt sistemàtic de mesures de la Carta per afavorir la disponibilitat de mitjans de comunicació en les llengües minoritàries o regionals d’Europa «en els territoris on aquestes llengües són usades». Era i és de gran interès per a la gran majoria de les minories lingüístiques, que no disposaven fins llavors d’un reconeixement polític supraestatal i d’un instrument jurídic internacional per protegir el seu espai cultural i lingüístic en el camp dels mèdia. La Carta detalla els compromisos dels estats signants en relació a la creació i/o promoció d’almenys una estació de ràdio i una cadena de televisió en la llengua en qüestió, a l’emissió de programes de manera regular, a la producció i difusió d’obres d’àudio i audiovisuals, a l’assistència financera a les produccions audiovisuals, a la formació de periodistes i altres professionals dels mitjans, etc. Les parts també es comprometen a garantir «la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada sota una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària», i a «no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una tal llengua». El fet que estats com França, Itàlia o Rússia no hagin ratificat (almenys fins al 2013) aquest Conveni era una demostració que les polítiques de reconeixement i de respecte per als drets dels grups lingüístics minoritaris que estableix la Carta representa un compromís efectiu en aquest sentit i, alhora, que alguns estats democràtics continuen discriminant desfavorablement els drets de les minories lingüístiques territorialitzades dintre les seves fronteres.