Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Tanmateix, el Conveni no abordava en cap moment de forma directa (fora de l’ambigua referència a l’article 6.b) la qüestió de la llengua i les seves vinculacions amb les «expressions culturals», fórmula sibil·lina amb què les parts assoliren un cert consens per referir-se a les expressions «resultants de la creativitat de persones, grups i societats, que posseeixen un contingut cultural». Aquest contingut és definit com «el sentit simbòlic, la dimensió artística i els valors culturals que emanen de les identitats culturals o les expressen». Mai no es fa menció de les llengües com a eines fonamentals i imprescindibles de les expressions culturals i de les identitats diferenciades, ni de les mesures de protecció que puguin requerir les llengües minoritàries o amenaçades justament per la sobreprotecció que troben les expressions culturals en les llengües hegemòniques gràcies als estats i als mercats. Tampoc no es fa cap menció al paper dels mèdia en la imprescindible mediació cultural. Per contra, el Conveni deixa ben clara la plena sobirania dels estats per adoptar les polítiques proteccionistes que creguin necessàries, cosa que no pot deixar de suscitar interrogants com els següents: a quins grups lingüístics afavoriran les polítiques «nacionals» en els estats plurinacionals i plurilingüístics? I especialment en estats no democràtics, quines garanties tindran les diverses expressions culturals, incloses òbviament les lingüístiques, de ser respectades, protegides i promocionades?

Si de la diversitat cultural passem a considerar la preocupació específica de la UNESCO per la diversitat lingüística, el balanç de les seves actuacions recents a través dels programes i recursos és més aviat decebedor, i encara centrades en àmbits com l’educació, el multilingüisme i l’accés al ciberespai (Marí, 2006 b : 66 i ss.).

Un punt de partida de l’interès de la UNESCO per les llengües fou sens dubte l’adopció per part de l’assemblea general, el 1993, del Projecte de llengües amenaçades, que incloïa l’elaboració del Llibre vermell de les llengües amenaçades . Aquesta línia de treball ha donat peu posteriorment a diferents projectes i estudis sobre el tema, entre els quals destaca l’ Atlas of the World Languages in Danger , promogut per la UNESCO i amb tres edicions fins a la publicada el 2009.

És en aquest marc d’interès per la diversitat lingüística, que tingué lloc a Barcelona el 1996, amb el suport de la UNESCO, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, com a iniciativa del PEN Club Internacional i d’una ONG catalana, el CIEMEN. 4La Conferència aprovà una Declaració universal de drets lingüístics -coneguda com a Declaració de Barcelona–, pionera en molts aspectes. Per exemple, parteix de la base que els drets lingüístic són alhora individuals i col·lectius, i adopta com a referent de la plenitud dels drets «el cas d’una comunitat lingüística històrica en el seu espai territorial, entès aquest no solament com a àrea geogràfica on viu aquesta comunitat, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua» (art. 1.2). Declara també partir del principi que «els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració jurídica o política de llengües oficials, regionals o minoritàries» (art. 5). La innovació que creiem més destacable per als nostres propòsits és la secció específica (secció IV) dedicada als mitjans de comunicació i noves tecnologies, amb un tractament similar al dedicat a la cultura (secció V). El plantejament general, que podria inspirar tot un programa de polítiques de la llengua per a l’espai de comunicació, queda ben resumit en el primer article de la secció (art. 35) en aquests termes:

Tota comunitat lingüística té el dret de decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua als mitjans de comunicació del seu territori, tant els locals i tradicionals com els de major abast i de tecnologia més avançada, independentment del sistema de difusió o transmissió emprat (Declaració de Barcelona, art. 35).

En definitiva, la Declaració tenia el mèrit de superar l’atenció paternalista a les llengües minoritàries o amenaçades i plantejar i definir un nou ordre lingüístic aplicable a qualsevol comunitat lingüística del món (Marí, 2006 b : 217; Nic Craith, 2006: 174 i ss.).

Un dels primers textos oficials en què la UNESCO aborda la diversitat lingüística es redacta en ocasió de la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (2003), en què edita un opuscle on reconeix tímidament la importància de les llengües en l’accés al ciberespai:

Language is the foundation of communication between people and is also part of their cultural heritage. For many, language has far-reaching emotive and cultural associations and values rooted in their literary, historical, philosophical and educational heritage.

For this reason the users’ language should not be an obstacle to accessing the multicultural heritage available in cyberspace. The harmonious development of the information society is therefore only possible if the availability of multilingual and multicultural information is encouraged (UNESCO, 2003: 19).

En la citada Cimera, l’article 9 de la Charter on the Preservation of the Digital Heritage, adoptada per la Conferència General, recomanava sobre la preservació de l’herència cultural:

The digital heritage is inherently unlimited by time, geography, culture or format. It is culture-specific, but potentially accessible to every person in the world. Minorities may speak to majorities, the individual to a global audience.

The digital heritage of all regions, countries and communities should be preserved and made accessible, so as to assure over time representation of all peoples, nations, cultures and languages (UNESCO, 2003: 70 i s.).

El 2005, en resposta a una demanda del Comitè Executiu sobre les actuacions de la UNESCO amb relació a la salvaguarda i promoció de les llengües, el director general invocava una «visió integrada» del problema i remetia a les resolucions relatives a la diversitat cultural (Declaració i Conveni mencionats), a més de les del Conveni per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial i de la Recomanació sobre la promoció i l’ús del multilingüisme i l’accés universal al ciberespai. Com recorda Marí (2006b: 67), el director general, tot i admetre que els processos de la globalització «han augmentat el ritme en què les llengües desapareixen», ocasionant una «pèrdua incommensurable tant per a la diversitat lingüística com per a la cultural», conclou afirmant que «les polítiques i estratègies han de ser desenvolupades a escala nacional per a la salvaguarda i la protecció i revitalització de les llengües amenaçades i la promoció del multilingüisme, contribuint així a oferir iguals oportunitats a les comunitats i pobles mentre es dóna suport a la diversitat cultural».

5. El debat sobre les llengües a Europa

D’acord amb Nelde (2006: 45), el multilingüisme present a Europa a principis del segle XXI podia esquematitzar-se d’aquesta manera: en el conjunt d’Europa eren parlades un total de 150 llengües (Europa I); en la Unió Europea anterior a l’ampliació de 2007, hi havia aproximadament 70 llengües minoritàries al costat d’una vintena de llengües oficials, cosa que sumava un total de 90 llengües autòctones (Europa II); i després de l’ampliació de 2007, la UE engloba més de 110 llengües autòctones, de caràcter oficial o minoritari (Europa III).

Even without taking millions of members of allochthonous groups into consideration, such a confusing welter of languages and cultures can, if at all, only be managed properly by a sophisticated language planning and language policy. To this end, two obstacles must be overcome in advance, which otherwise could lead to intercultural misunderstandings (Nelde, 2006: 45).