Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Com han examinat historiadors i teòrics del nacionalisme (Gellner, Anderson o Taylor), l’expansió de l’alfabetització ha estat també vinculada a l’ascensió de fenòmens concomitants a Europa, com el nacionalisme i la democràcia. Un dels components universals del nacionalisme és la consolidació de la llengua del grup majoritari a través de l’estat. Els grups majoritaris en cada estat han procurat d’assegurar la seva llengua com a llengua de dominació. El triomf de la llengua oficial i l’eliminació de les llengües potencialment rivals han estat àmpliament estudiats com una de les característiques típiques de la formació de l’estat nacional. Per exemple, Pierre Bourdieu estudià el cas del francès i de com arribà a ser la llengua de dominació a la França postrevolucionària (Levy, 2003: 156 i ss.) imposant-se a les altres dues llengües, la llengua d’oïl i la llengua d’oc o occità, fins llavors ben vives al nord i al sud, respectivament, de l’hexàgon.

El procés de dominació d’una llengua sobre les altres en el territori d’un estat passa per la legitimació i la institucionalització de la llengua dominant, que li atorguen el màxim estatus polític. Així, l’accés d’una llengua a la condició de llengua oficial única d’un estat nacional representa històricament la victòria política (i potser militar) del grup lingüístic majoritari o més poderós sobre la resta de grups. És el que el mateix Bourdieu (1982) aborda i denuncia quan critica la lingüística formal perquè tracta la llengua com si fos un objecte autònom i homogeni, i oblida o ignora les condicions socials i polítiques que han fet possible històricament la dominació d’una sobre les altres.

Levy (2003) sosté que aquesta tendència a la uniformitat i consolidació de la llengua del grup majoritari és característica de les dues categories dels nacionalismes: tant dels que des de l’estat fan nació com dels que des de la nació volen tenir estat. En aquesta pugna entre grups lingüístics al si de la sobirania dels estats nació, el grup lingüístic menor es veu obligat, segons constata Levy (2003: 232), a considerar les següents opcions:

1. Invertir temps en l’adquisició d’una llengua que els de l’altre grup ja tenen.

2. Limitar les interaccions o usos de la pròpia llengua dintre la seva comunitat lingüística.

3. Dependre dels intèrprets i traductors, els quals exerceixen un gran poder sobre el grup menor.

4. Abandonar la llengua pròpia i assimilar la del grup majoritari.

5. Migrar fora del territori o àrea de la comunitat lingüística.

L’autor comenta que l’opció 2 esdevé cada cop més difícil o menys atractiva, ja que molts opten per les opcions 4 i 5. Així, el declivi i la mort de les llengües es produeixen en contextos de bilingüisme o de multilingüisme. Com escriu Stephen May (2001: 1),

Language decline and language death always occur in bilingual or multilingual contexts, in which a «majority» language –that is, a language with greater political power, privilege and social prestige– comes to replace the range and functions of a «minority» language.

Segons aquest autor, el procés de substitució passa per tres etapes. La primera es caracteritza per una pressió creixent sobre els parlants de la llengua minoritària perquè adoptin la llengua majoritària, sobretot en els àmbits més formals (educació, esfera pública, administració, etc.): és l’estadi que la sociolingüística anomena diglòssia. La segona etapa normalitza un període de bilingüisme: les dues llengües continuen sent parlades en règim de concurrència, però gradualment el nombre de parlants de la llengua minoritària va disminuint, sobretot entre les generacions més joves, i el seu ús va perdent presència en els diversos àmbits públics. La fase tercera i final, que pot culminar en dues o tres generacions o menys, registra la substitució de la llengua minoritària per la majoritària. Aquella pot ser «recordada» per algun grup residual de parlants, però ja no és transmesa entre generacions ni usada com a llengua de comunicació.

Aquest procés de substitució havia estat detallat abans pel prestigiós sociolingüista Joshua Fishman (1991: 81-121) amb la seva «escala» (Graded Intergenerational Disruption Scale) de vuit estadis o fases, on el primer és el més segur per a una llengua minoritària i el vuitè, l’estadi final. Els vuit estadis són:

1. Ús de la llenguaminoritaria. (LM) en els nivells més elevats de l’educació, el treball, el govern, l’administració i els mèdia.

2. Ús de LM en els nivells baixos del govern i dels mèdia.

3. Ús de LM en l’àmbit laboral amb interaccions informals entre parlants de LM i d’altres llengües.

4. LM és usada com a instrument d’instrucció en l’educació.

5. Manteniment de l’alfabetització informal en LM a casa, a l’escola i a la comunitat.

6. Transmissió familiar intergeneracional de LM.

7. LM continua sent parlada, però la majoria de parlants són d’edat madura.

8. Els parlants que queden de LM són vells i amb usos residuals.

El Catalogue of Endangered Languages of the World , promogut per les universitats de Hawai at Manoa i l’Eastern Michigan University, assigna una puntuació de 0-5 (salvada-estat crític) a les llengües en perill atenent a aquests tres criteris: transmissió intergeneracional, nombre de parlants i àmbits d’ús de la llengua. 2

Democràcia i drets de les minories

El debat general que comença a ser recurrent entre acadèmics, polítics i professionals que s’interessen per definir una política de la llengua en el quadre de les tensions assenyalades entre grups lingüístics en cada estat, se situa en l’eix dialèctic entre democràcia (liberal) i drets de les minories (nacionals, culturals i lingüístiques). Aquest debat és òbviament multi i interdisciplinari, però ens interessa ara destacar especialment certes aportacions des de la teoria política, la sociolingüística i la sociologia de la llengua.

La teoria política s’ha interessat poc per la diversitat lingüística. Kymlicka i Patten (2003), per exemple, reconeixen que la teoria política ha tractat àmpliament el debat sobre la diversitat cultural, ètnica o racial, o el pluralisme religiós o la «politics of recognition», i en canvi, ha prestat escassa atenció a la diversitat lingüística. Afirmaven el 2002 que no coneixien una sola monografia que examinés «la qüestió dels drets lingüístics des de la perspectiva de la teoria política normativa». Afegien, tanmateix, que aquesta llacuna s’anava superant amb la publicació d’articles i capítols sobre les implicacions dels principis normatius de llibertat i d’igualtat per a les polítiques lingüístiques, al costat d’estudis sobre les polítiques de la llengua –els autors citen expressament els estudis per al cas català de Branchadell (1999) i Costa (2003).

El sociòleg i lingüista neozelandès Stephen May (2001) s’hi mostrava més càustic. Escrivia que, mentre molts comentaristes de teoria política tenien molt a dir sobre el llenguatge de la política, molts pocs havien tractat sobre la política de la llengua. I aportava diferents raons que expliquen per què els drets de les llengües minoritàries ocupen un «lloc perifèric» en la teoria i la pràctica polítiques. Una raó que creu principal és la distinció introduïda entre llengües majoritàries com a vehicles de modernitat i mobilitat, i llengües minoritàries com a transmissores de cultura i tradició, tot associant la primera a progrés i expansió d’oportunitats, i la segona, a regressió i pèrdua d’oportunitats. Una crítica que coincideix amb el diagnòstic que havia fet anys abans l’eminent sociolingüista Joshua Fishman (1991).