Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Efectivament, l’etapa de progressió cap a una consolidada normalitat del català en l’ecosistema de la comunicació avança amb força justament des dels inicis del XXI, quan l’era digital en xarxa és assumida amb coratge i intel ligència pels sectors més conscients de la comunitat catalana. La Catalanofonia o comunitat catalanòfona ja no es (re)construeix solament des dels territoris històrics del català. 3A partir del s. XXI, la comunitat catalanòfona també es va construint (o desconstruint) en i des dels territoris virtuals del ciberespai, tot atorgant a la «diàspora» catalana pels diversos països del planeta un nou sentit de pertinença i de participació en la sostenibilitat de la llengua i la cultura.

Tanmateix, aquest futur en part ja compartit i en part a compartir entre els ciutadans i ciutadanes que se senten habitants de l’espai del català, no pot imaginar-se sense un coneixement rigorós de la història cultural, social i política de cada un dels Països Catalans, que han conduït i condueixen les particulars trajectòries de llengua i cultura amb una gran pluralitat de matisos i de clarobscurs. Com sostenia Joan Fuster, Països Catalans és un plural. La comunitat de llengua catalana de nova planta per al s. XXI o bé es forma a partir del plural, de la diversitat d’experiències històriques de cada regió, acceptant la unitat en la pluralitat, o bé no serà. Aquesta obvietat es fa més peremptòria encara quan ens referim a l’ecologia de les llengües en el nou entorn en xarxa, on només sobreviuran les cultures capaces d’oferir continguts de qualitat i per a totes les funcions mediàtiques (informació, formació, opinió, entreteniment) amb distribució multiplataforma.

El propòsit general d’aquest treball és deixar constància de la tenaç labor dels agents compromesos amb l’ecosistema dels mèdia propis de l’espai del català i del seu llegat a la causa comuna de la normalitat de la llengua al llarg del període 1976-2013 i al conjunt del territori lingüístic. Aquesta pretensió topa sovint amb dificultats de caire metodològic i documental insuperables: en la gran majoria d’àrees d’interès per a l’anàlisi i avaluació de l’estat de la llengua en els mèdia, les dades estadístiques o registrals globals són inexistents, o presenten greus mancances per a una comparació ponderada entre països o entre períodes històrics. La manca de sèries de dades registrals per al conjunt de l’espai del català durant el període examinat s’ha pal·liat acudint a múltiples fonts disperses i generalment limitades a un sol territori.

Sota aquestes premisses i limitacions, l’assaig que presentem s’estructura en set capítols i una acurada selecció de referències bibliogràfiques per facilitar a futurs estudiosos l’accés a les principals fonts detectades. El capítol 1 explora algunes de les relacions generals entre llengua i espai de comunicació: la tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa. El capítol 2 presenta una síntesi de l’evolució de la recerca específica feta durant el període històric analitzat, amb les aportacions successives d’acadèmics, professionals i estudiosos al coneixement del camp, amb atenció diferenciada a tres focus d’interès: les polítiques de normalització en els mèdia, la recerca sobre l’ús del català als mèdia i la recerca i debat sobre l’estandardització i la fixació de models de llengua per als mèdia. El seguiment i avaluació de les polítiques de la llengua en relació amb la normalització del català a l’ecosistema dels mitjans queden resumits en el capítol 3 pel que fa a l’Estat espanyol i a les tres principals autonomies de l’espai del català. S’hi precisen les polítiques públiques relatives a tres àmbits d’acció: la regulació de la ràdio i la televisió, les polítiques lingüístiques en relació amb l’ús del català als mèdia i les polítiques de foment de la llengua als mèdia. Els capítols 4 i 5 volen oferir una crònica documentada de la progressió del català en tot l’ecosistema mediàtic de la comunitat lingüística catalana, tot proposant una distinció cada dia més pertinent, entre subsistema T+T (mitjans tradicionals i territorials) i subsistema D+D (nous mèdia i serveis digitals i desterritorialitzats). Així, el primer d’aquests dos capítols es dedica al seguiment detallat de la incorporació del català als tres grans mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió; mentre que el segon es concentra en constatar la transformació revolucionària que ha significat l’eclosió de l’era digital en xarxa també per a les realitats i expectatives d’una nova frontera de normalitat de la llengua comuna al ciberespai. En el capítol 6 s’aborda amb extensió i cautela un dels àmbits menys estudiats de forma sistemàtica durant el període i de gran transcendència per a un futur de normalitat del català al nou ecosistema de la comunicació: es tracta de la història particular del debat i de les propostes d’un model referencial d’estàndard per als mèdia i del procés general d’estandardització, tenint en compte sobretot les noves realitats dels mèdia orals i audiovisuals i d’un sistema cada cop més complex d’intercomunicació i participació dels internautes catalans en el ciberespai. Finalment, el capítol 7 esbossa un breu balanç sobre les etapes del procés històric d’incorporació de la llengua a l’ecosistema dels vells i nous mèdia, tot remarcant les llums i les ombres del recorregut fet i apuntant els grans reptes del català en el nou espai de comunicació, digital, en xarxa i global, que el món del s. XXI ens proposa.

1. Aquesta resolució desencadenà el procés sobiranista pròpiament polític, secundat per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, que reconeixia el poble de Catalunya com a «subjecte polític i jurídic sobirà». La Declaració començava dient: «D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític collectiu, d’acord amb els principis següents». I el primer principi declarat era el de «sobirania», que era entés en aquests termes: «El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». La resolució, impulsada pels tres grups parlamentaris de CiU, ERC i ICV-EUiA, obtingué 85 vots favorables (els dels tres grups més un diputat de CUP), 41 en contra (PSC, PPC i C’s) i 2 abstencions (CUP).

2. Sobre el procés sobiranista de Catalunya, un resum evolutiu especialment didàctic, amb informació i recursos multimédia dels esdeveniments més significatius des del 2005, es pot consultar en el cronograma interactiu preparat per l’escriptor Joan Carreras, disponible al seu blog: < http://www.janquim.cat/2013/12/13/cronograma-del-proces/> [consulta: 20-12-13].

3. Els coneixements sociolingüístics sobre la situació i l’evolució del català arreu dels Països Catalans han estat recollits, sistematitzats i avaluats des de 2003 per la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, representacions i usos del català). Aquesta xarxa científica, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans, es vertebra a partir d’equips de treball establerts per tot el territori. Fins al 2013, havia publicat sis informes biennals o anuals sobre la situació de la llengua catalana. L’informe corresponent a 2012 dibuixava, segons destacava el director de la Xarxa, Miquel Àngel Pradilla, «un ecosistema on s’està avançant en el procés de bilingüització de la població», tot constatant que per primer cop la llengua catalana superava els deu milions de parlants. Informació disponible a: < http://blogs.iec.cat/cruscat/>.