Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

Principals sigles o abreviatures emprades

Capítol 1

Llengua i espai de comunicació

Cap nació pot dir-se pobra

si per les lletres reneix,

poble que sa llengua cobra

se recobra a si mateix!

MARIÀ AGUILÓ, 1825-1897

Language creates what one might call a public space, or a common vantage point from which we survey the world together.

CHARLES TAYLOR, 1985

1. Introducció

La tesi bàsica que volem argumentar i fonamentar en aquest capítol d’obertura és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua específica requereix disposar avui d’un espai de comunicació en la llengua pròpia, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació en l’era global digital.

Aquest capítol pretén presentar i discutir un breu estat de la qüestió sobre el debat contemporani que vincula la supervivència de les llengües de grups minoritaris a la preservació de la pròpia cultura nacional en un quadre de polítiques de protecció que inclou com a prioritària la potenciació d’un espai propi de la comunicació d’interès públic. Un espai públic que, tanmateix, amb l’adveniment de la nova era digital en xarxa, tendeix a colonitzar tots els racons fins fa poc privats de la vida domèstica, de les relacions humanes o de les creences més íntimes.

Si el propòsit aquí és d’abordar una aproximació sistemàtica durant un període històric concret –el que va del 1976 al 2013– dels processos de normalització de la llengua catalana en el seu ecosistema comunicatiu, sembla que els camps científics més apropiats són fonamentalment dos: el camp dels media studies i el de la sociolingüística. De tota manera, no podem oblidar en aquesta comesa les aportacions específiques, més o menys recents, de disciplines com la ciència política, la lingüística, l’antropologia, la sociologia o l’economia política.

Durant els darrers anys, els experts constaten una extrema vulnerabilitat de la gran majoria de llengües existents. D’acord amb la sisena edició de 1’ Ethnologue (Lewis, 2009), les llengües vives del món eren 6.909 a principis d’aquest segle XXI, 1la major part de les quals, i segons diverses apreciacions, experimentaven greus dificultats per sobreviure (May, 2001: 2).

En el marc del projecte de llengües amenaçades, promogut a partir de 1993, la UNESCO ha publicat tres edicions del Atlas of the World Languages in Danger: la tercera edició (2009), a càrrec de l’editor Christopher Moseley, comptà amb les contribucions d’una trentena d’experts d’arreu del món.

En aquest capítol examinarem primer les relacions entre llengües, poder polític i grups lingüístics, per situar i avaluar els fenòmens de dominació i de substitució lingüístiques, el debat sobre democràcia i drets de les minories nacionals i les propostes de la politics of recognition. Defensarem la centralitat que han anat adquirint els vells i els nous mèdia en l’ecologia de les llengües. Resseguirem després com les institucions internacionals i europees han tractat el reconeixement dels drets lingüístics. A continuació, proposarem una breu incursió per assenyalar l’interès per l’estudi dels mèdia des de la sociolingüística. I acabem amb unes breus precisions sobre el concepte d’espai de comunicació.

2. Llengua, poder i grups lingüístics

El mapa de les llengües en el món del s. XXI és una expressió meridiana de les relacions de poder entre grups lingüístics. Que la llengua és un fet essencialment vinculat a la posició hegemònica o subordinada que té un grup lingüístic en l’actual ecosistema mundial de les llengües, és un pressupòsit àmpliament acceptat per les disciplines que s’interessen per qüestions com l’evolució de les llengües, l’establiment dels drets lingüístics, les polítiques de protecció de les minories o la gestió de la diversitat lingüística i cultural (Craith, 2006: 57 i ss.). Una de les variables determinants per preveure les oportunitats de supervivència d’una llengua és la seva posició al mapa dels estats i de les politiques que cada estat arbitra amb relació als grups lingüístics presents al si de les seves fronteres. És indubtable que l’adveniment de l’estat modern, adoptant la forma d’estat nació, i la seva progressiva expansió a tot el planeta, ha estat un factor de pressió vers l’homogeneïtzació lingüística. Des dels seus orígens, l’estat modern ha promogut l’alfabetització a gran escala de la població i la cultura basada en la impremta, dos fenòmens que impulsen l’homogeneïtzació en la llengua del grup dominant a cada estat nació. Quan llegir i escriure en una llengua esdevenen norma, aquestes habilitats requereixen una important inversió per part de l’estat i dels ciutadans, cosa que obliga als grups dominants a economitzar recursos i, per tant, a reduir el nombre de llengües a conèixer i utilitzar. Com sosté De Varennes (1996, cit. a May, 2001), el fet històric determinant és la llengua d’estat i el concepte de minorització lingüística.