Josep Gifreu - El català a l'espai de comunicació

La gestió i la sostenibilitat d’aquest patrimoni constitueixen una de les empreses més apassionants i més incertes de tota la comunitat lingüística. És la comunitat catalana qui té la missió històrica d’assegurar un present de normalitat de la llengua i sobretot un futur d’igualtat i de prosperitat per a les generacions que vindran.

L’horitzó de normalitat i de sostenibilitat de la llengua catalana requereix garantir múltiples fronts d’acció i mobilització. La història recent demostra, en èpoques de dictadura i en èpoques de democràcia, que la defensa de la llengua ha estat el bastió més inexpugnable per al desànim, la desmobilització o la defecció. La lluita, les lluites, per la dignitat i normalització de la llengua catalana en uns entorns sovint hostils han marcat i estan marcant encara un camí irrenunciable per arribar a ser un país i una cultura normals a l’Europa del segle XXI. Els habitants de l’espai del català, els homes i dones que compartim una llengua, que integrem la Catalanofonia, tenim dret a unes definitives polítiques de reconeixement per part de les instàncies europees i internacionals.

Les lluites pel ple reconeixement de la diferència nacional i lingüística es despleguen en diversos fronts essencials: la política, l’escola, l’administració, l’espai públic, la cultura, els mitjans de comunicació i els nous serveis del ciberespai, la universitat i la investigació, etc.

La nostra atenció en aquest assaig es focalitza en la història recent d’un front d’acció cada dia més central en les pugnes i dinàmiques per la normalitat d’una llengua, com és el camp de la comunicació d’interès públic, progressivament desplaçada dels vells mitjans de comunicació als nous entorns digitals dels new media i del ciberespai. Llengua, poder i comunicació conformen al segle xxI la tríada àuria que determinarà la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global.

Entre assaig d’història cultural i crònica política, la proposta que presentem aquí pretén oferir una aproximació sistemàtica a l’evolució del procés general de normalització de la llengua catalana en l’ecosistema mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Concretament, de 1976 a 2013. Durant aquesta etapa hem vist emergir una revolució general en el món de la llengua, de la cultura i les comunicacions, coneguda ja com la Galàxia Internet. Una aproximació a la dinàmica de progressió de la llengua catalana en els mitjans, sectors i serveis de comunicació al llarg d’aquests anys crucials no podia limitar-se ja a la consideració del territori històric del català: havia de detectar i valorar la incidència de l’era digital en xarxa sobre l’ecologia de la comunicació i sobre l’ecologia de la llengua per tal de poder identificar els grans reptes de futur del català al nou espai de comunicació.

Amb voluntat d’objectivació de fets, fenòmens, moviments, debats i tendències que ajudin a comprendre l’evolució seguida pel català en l’ecosistema comunicatiu al llarg de gairebé quatre dècades, el període històric objecte d’aquesta exploració queda delimitat per dos moments de gran transcendència històrica i política a l’Estat espanyol. El 1976, punt de partida d’aquest assaig, marca el començ de la Transició a Espanya de la dictadura del general Franco al nou règim democràtic de monarquia parlamentària, sancionat per la Constitució espanyola de 1978. El 2013, punt de clausura, representa l’eclosió a Catalunya del moviment popular sobiranista i l’any en què una majoria parlamentària pren el compromís de celebrar una consulta sobre l’autodeterminació el 2014.

En efecte, precedides de la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012 donaren al Parlament de Catalunya una àmplia majoria favorable al dret a decidir o dret a l’autodeterminació. Poc després, el 23 de gener de 2013, el Parlament aprovà la resolució «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya». 1I en ocasió de la Diada de l’Onze de Setembre de 2013, uns dos milions de catalans i catalanes van mostrar al món la ferma voluntat de votar per la independència a través de la gran cadena humana anomenada Via Catalana. Dos mesos després, el 12 de desembre de 2013, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, acompanyat pels líders dels partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), anunciava l’acord sobre la data i el text de la consulta als ciutadans de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014 i en forma d’una doble pregunta (sobre si Catalunya ha de ser estat o no, i si ha de ser independent o no). 2

En el camp de la comunicació i dels mèdia en català, també el període històric examinat té un interès singular i una certa coherència en la progressió. Com es podrà comprovar en els diversos capítols, el canvi de règim a l’Estat espanyol, de la dictadura a la democràcia, i el canvi d’un sistema politicoadministratiu centralitzat a un de descentralitzat, conegut com a Estat de les autonomies, havien d’incidir de forma determinant en la regulació i les polítiques sobre l’estructuració dels mitjans de comunicació, especialment de la ràdio i la televisió. Com també, en les oportunitats d’accés del català com a llengua cooficial a les tres principals regions del domini lingüístic, als sistemes de comunicació presents en cada territori. De fet, el 1976 inaugura la fase inicial de redreçament de la llengua en els mitjans de comunicació, amb la publicació del diari Avui com a emblema del canvi i la lenta introducció del català en la premsa, la ràdio i la televisió. I al final del període estudiat, quan el català s’ha fet normal en una part considerable de mitjans i d’ofertes mediàtiques, bé que amb zones de carències importants, podem destacar també alguns fets emblemàtics com fou la versió en català del diari La Vanguardia (a partir de l’ll de maig de 2011), l’aparició a Barcelona del nou diari Ara (28 de novembre de 2010) o, en el ciberespai, el reconeixement internacional del domini .cat o els 400.000 articles que la Viquipèdia catalana contenia el 2013. Entre les carències més importants, calia registrar a finals de 2013 la greu crisi i el tancament definitiu del servei públic de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), decretat pel govern valencià del PP presidit per Alberto Fabra.

El mapa d’exploració d’aquesta proposta d’història de la llengua catalana abraça i desborda alhora els límits tradicionalment atribuïts als Països Catalans. La mirada zenital i la pregunta sobre l’evolució de la llengua en els mèdia sobrevola sempre els límits imaginats de Salses i Guardamar i de Fraga a Maó. Ara bé, aquesta mirada fusteriana es veu sovint distorsionada per dues línies de treball i reflexió que volen complementar-se en el recorregut històric. D’una banda, el focus d’atenció sovint s’adreça més al Principat de Catalunya que no pas a les altres regions, per raons diverses, com la rellevància del procés de normalització, l’existència de documentació més sistemàtica o el coneixement més directe de l’autor; tot i així, hem dedicat un esforç considerable a integrar en el relat general l’evolució específica del País Valencià i la de les Illes Balears. De l’altra, el desbordament del mapa tradicional del domini lingüístic venia obligat per la irrupció d’un nou mapa, no pas geopolític, de constitució i expansió del català en un nou univers virtual, el de les llengües en disputa per una aldea pròpia al ciberespai: si la irrupció d’Internet era un dels grans reptes per a una llengua fragmentada com el català, també era, com s’ha demostrat, una de les millors oportunitats per superar la fragmentació i les arbitràries fronteres polítiques i administratives.