AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

A partir d’aquell moment, les tasques encomanades pel rector –malgrat la meva experiència de dues dècades com a docent i investigador a la UAB– es van complicar per les dificultats que es van anar presentant. Els entrebancs foren inversament proporcionals al nivell de jerarquia orgànica. Al rectorat, vaig tenir el suport ple de Pedro Ruiz i dels vicerectors amb qui més relació tenia fins el 2002, en què hi va haver canvi de rector i d’equip de vicerectors. A la Facultat, comptava sobretot amb la comprensió i l’eficient col·laboració de la vicedegana d’Estudis, María José Coperías (Filologia Anglesa); i, finalment, amb el saber fer i la simpatia del secretari del centre, l’estimat Xavier Gómez (professor titular de Llatí ), una gran persona, morta massa jove, el 13 de novembre de 2009. Un any abans, el 28 de setembre de 2008, també ens havia deixat prematurament l’entranyable Toni Viñas (professor associat de Llatí ), el millor sindicalista (STEPV) que he conegut en tota la meva vida universitària.

Mentrestant, al Departament regnaven els interessos contraposats de les àrees filològiques versus les de Comunicació, però sobretot i especialment contra la nova de Periodisme, perquè la de Comunicació Audiovisual era plena de PDI filològics. A més, imperava una obediència –no ben bé per gust– de la majoria dels docents amb relació als dos únics catedràtics: Jenaro Talens i Ángel López. Tots dos ben reconeguts en els seus camps, respectats pels mèrits acumulats i també per l’autoritat exercida a peu de lletra. Aquestes lleialtats submises eren quasi inexistents aleshores en la meva facultat de la UAB, titllada exageradament de rebel, esquerrosa i mig assembleària. Tanmateix, aquesta perversió de la universitat clàssica no impedia certa companyonia, com tampoc ocultava alguns llaços d’aparellament i fins i tot un de consanguini.

D’acord, és un retrat del Departament simplificat i en blanc i negre. Però el color es manifestava –i amb quina intensitat– a cada pas que havia de donar perquè funcionés la nova titulació, des de la contractació de professorat fins a l’organització i tipologia de les classes o l’adscripció de les assignatures a unes o altres àrees de coneixement. Perquè la resolució d’aquests assumptes estava quasi sempre en mans del gruix de filòlegs. I, lògicament, amb criteris que eren d’aquesta mena abans que periodístics; no per raons científiques, sinó d’hegemonia. En conseqüència, qualsevol tema que hagués de passar per un òrgan acadèmic o administratiu, sotmès a votació, sovint me l’imposaven en les instàncies primeres.

L’apel·lació a l’autonomia de les àrees dins del Departament per un funcionament racional o federal era una cantarella «del catalán» o «el periodista» (com era conegut al centre segons m’arribava en sordina) que –pel meu caràcter fort i postura de fermesa– sonava a la cançó de l’enfadós. En definitiva, acostumava a fracassar i semblava que alguns buscaven el meu desgast. De vegades, algun company contemporitzava amb mi en privat; em reconeixia tenir una part de raó i que no hauria estat malament que s’hagués aprovat la meva proposta. No obstant això, les circumstàncies de l’obediència deguda, l’alineament i fins i tot la por (ben coneguda i explotada a la universitat en general), obstaculitzaven que algú de la gran colla ho expressés en veu alta, i encara menys que ho fes en les votacions.

Després de tres anys de conllevancia al Departament de Teoria dels Llenguatges, vaig adonar-me que la majoria teníem cultures (de la resolució) del conflicte i del treball diferents. I així m’ho confirmava una professora valenciana associada de Periodisme que s’havia llicenciat a la UAB i que havia treballat uns anys en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Així doncs, no era només una qüestió d’interessos enfrontats. Deu ser allò que explica l’antropòleg James Suzman en la seva història de com emprem el temps: «el treball defineix allò que som, determina les nostres perspectives, dicta on i amb qui passem el temps i inspira els nostres valors».

Mai vaig pensar que alguns dels meus presumptes malfiats companys em féssim vudú ni que m’haguessin provocat un malocchio , però intentaven afeblir-me. Probablement perquè anaven transcorrent els trimestres, i seguia en comissió de serveis de la UAB i, per tant, sense concursar a la càtedra de Periodisme que la UV havia dotat. Els meus col·legues no sabien que la hipotètica intriga m’esperonava. Sense que un simple titular universitari fos important, quasi m’ho feien creure, ja que semblava repetir-se com a farsa la meva petita història com a intrèpid heterodox acadèmic.

«La heterodòxia no implica en modo alguno –afirma Antonio Elorza– ausencia de rigor.» Pocs anys abans, un parell de catedràtics de Periodisme de la UAB s’havien oposat a mi, amb tota mena d’estratagemes: ella, per aconseguir imposar-me autoritàriament la jerarquia epistemològica; i ell, per arrabassar-me la direcció del Departament després de guanyar-li les eleccions per majoria aclaparadora. Ironies de la història, aquest catedràtic de la UAB em va caure en el sorteig del tribunal de la meva oposició a càtedra de la UV (2002); i ella, de suplent. Uf!, tranquils: el cavaller es va comportar com a tal i em va aprovar.

Per dues fonts locals em fou confirmat que, durant els dos primers cursos a la UV, un grup d’ells i d’elles es reunien al hotel Renasa de l’avinguda de Catalunya ( sic ). Era per conspirar? O per saber com guanyar a Ronaldinho ? El nom del ‘10’ del Barça (2003-08) era l’àlies amb què irònicament em va batejar un destacat professor de Filosofia que, per raons d’un càrrec de gestió, m’havia conegut el 1999. Sembla ser que deia: «Han portat un Ronaldinho per posar Periodisme». Més bé al contrari; ni era un crack, ni tenia el seu magnífic somriure i, de fer dianes, poques: per un golet que marcava, els malignes me’n ficaven quatre.

Tot i les dificultats de desenvolupar suficientment el projecte, continuava decidit a dur-lo endavant sense intromissions ni tuteles. Tampoc estava disposat, i en això el rector em donava ple suport, a permetre que, tot just començar, un jove lingüista volgués canviar-se a Periodisme i esdevenir el primer professor titular de la nostra àrea a la UV. Per la composició i l’actitud explicada, el Departament va votar contra la meva argumentació lògica. Després del procés habitual en aquests casos de discrepància i dels informes d’experts exteriors, aquest company no va aconseguir el seu desig i ha continuat com a professor titular de Lingüística General . Superada aquesta desavinença, tots dos hem mantingut una molt bona relació de companys.

L’hostilitat departamental manifesta o larvada durant els dos primers anys em va dur, finalment, a plantejar adscriure la titulació de Periodisme a un departament de Ciències Socials però sense sortir de la Facultat de Filologia. La formació d’un departament propi era impossible perquè no complíem ni el nombre de membres ni els requisits.

Amb coneixement del rector de la meva intenció, li vaig exposar la meva iniciativa de canvi al director del Departament de Sociologia i Antropologia social. Aquest, com també la Facultat de Ciències Socials, ho discutiren i van acollir de bon grat la proposta d’integrar-nos en el departament esmentat, votant totalment a favor. Com era previsible, la votació dins del Departament de Teoria dels Llenguatges al meu pla de fugir va ser àmpliament desfavorable. No obstant, en la junta de la Facultat de Filologia, almenys vaig tenir el suport (insuficient) de mitja dotzena de membres, entre ells un parell de professors de l’equip deganal.