AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

AIXÒ, PEDRO, HO ENLLESTIM EN UN TRES I NO RES

En la primera fase de la meva implicació en el disseny dels Estudis de Periodisme a la Universitat de València assessorava i proposava totes les qüestions a una comissió de la UV integrada per la vicedegana d’Estudis de la Facultat de Filologia, María José Coperías, i els vicerectors d’Estudis i Cultura, Francisco Morales i Juli Peretó, respectivament. En la segona fase, i atès que el Rectorat volia que la tasca per a Periodisme s’aprofités també per renovar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual (considerada fins aleshores pels estudiants com excessivament teòrica i semiòtica), se’m presentaven més feina i complicacions, ja que les assignatures troncals havien de ser comunes a les dues titulacions.

A banda d’assessorar i presentar la proposta que anava elaborant, havia de convèncer i arribar a acords amb els companys d’aquesta àrea. En particular, amb el responsable de l’Àrea de Comunicació Audiovisual, el professor Jenaro Talens, aleshores encara catedràtic de Teoria de la Literatura. Per començar a travar col·laboració entre els responsables dels dos títols de Comunicació, el rector ens va convidar a dinar a Jenaro i a mi. A l’hora del cafè, el poeta i reconegut professor Talens, a més de vell amic de Pedro Ruiz, amb el seu habitual estil categòric va sentenciar: «No te apures Pedro, el plan lo hacemos cualquier tarde entre Josep Lluís i jo». El rector, de natural prou seriós, va posar cara de certa preocupació i jo vaig deixar escapar un somriure, alhora que vaig dir: «Bueno, supongo que nos llevará bastante más tiempo si queremos estudiar bien a fondo qué y cómo debemos hacer los nuevos planes para ambas licenciaturas».

I així va ser, ja que el procés va suposar un munt de reunions, com a corol·lari dels estudis esmentats que anava fent gràcies a la documentació espanyola, europea i nord-americana que anava consultant. Com Talens passava molts poc dies a València, ja que al mateix temps era professor a la Universitat de Ginebra, les trobades les tenia amb Josep Gavaldà que, juntament amb Vicente Sánchez Biosca, eren els dos únics professors titulars de l’Àrea de Comunicació Audiovisual que s’havien canviat d’àrea, de Teoria de la Literatura a Comunicació Audiovisual. Posteriorment, Talens i la resta dels seus companys passarien en bloc a l’Àrea de Comunicació Audiovisual, induïts pel rector.

El professor Sánchez Biosca només va venir a un parell de reunions, tal vegada perquè tenia altres ocupacions que li interessaven més o potser perquè allò que estàvem elaborant no li acabava de fer el pes. Tanmateix, Gavaldà semblava compartir força les propostes i arguments meus, de la mateixa manera que el seu amic Miquel Francés, encarregat del Taller Audiovisual i fascinat per les ferramentes comunicatives. No obstant, després de cada reunió, Gavaldà havia de trucar a Jenaro i explicar-li els avenços que anàvem fent i rebre el vist-i-plau o la reprovació del seu cap. I a voltes calia tornar a discutir aspectes no menors i fins i tot mig consensuar d’altres qüestions més d’Humanitats que de Ciències Socials.

L’INFORTUNI D’UNS LINGÜISTES SENSE TITULACIÓ

Quan ja vam tenir els plans prou embastats vam fer una presentació als companys del Departament de Teoria dels Llenguatges. Hi van assistir els pocs professors a temps complet de Comunicació Audiovisual i alguns professors titulars de Lingüística, entre els quals l’únic catedràtic, Ángel López, aleshores director del Departament i que, juntament amb Jenaro Talens, havien muntat el Departament de Teoria dels Llenguatges –que algunes sarcàstics estudiants anomenaven «Teoría de los Brebajes».

Anava desgranant la proposta i oferint possibles col·laboracions entre Periodisme, Comunicació Audiovisual i Lingüística General. El professorat filològic, en no tenir la llicenciatura específica sempre desitjada a la Facultat, abrigava l’esperança de poder-se encarregar de Periodisme, a més de seguir donant Lingüística a les titulacions filològiques. Fins a cert punt era comprensible, perquè no és menys cert que la informació és aparaular la realitat i perquè ja impartien en Comunicació alguna assignatura. En aquella reunió, en la qual gairebé només vaig parlar jo, no va surar cap empatia ni tampoc es va escapar cap simpatia, però sí recordo que em va venir al cap una visió anticipada en el temps.

Semblava evident que havia posat un peu en terra estranya i que tot just es guardaven les formalitats universitàries davant un col·lega forà al qual només el rector havia convidat. Les mirades eren distants, l’interès era mínim i l’atenció, justeta. Uns anys després, la visió d’aquell mal encontre la vaig capir en una excursió marítima fantàstica pel canal de Beagle; els impassibles i elegants pingüins em miraven tot preguntant-se «Què hi fa vostè, ací?». A la terra del foc, podia ser un corb marí que procedia d’una altra illa, malgrat que uns i altres formaven part d’un mateix arxipèlag, l’universitari i el de la llengua… però fred.

El curs 1999-2000 vaig tenir un any sabàtic de la UAB en compensació a dos mandats com a director de Departament. El vaig aprofitar per col·laborar amb la UV, la «universitat germana», que en deia el meu rector de Bellaterra, el químic valencià Carles Solà i bon amic de Pedro Ruiz. Solà es va alegrar que hagués acceptat l’amable invitació del rector de la UV per anar a ajudar els companys valencians, i fins i tot em va animar. En demanar-li permís per anar cap al sud, em va dir: «Molt bé, d’acord, però un any o dos en comissió de serveis i després tornes, eh?»

Aprofitant el sabàtic, tenia concertades diverses estades –d’algunes setmanes cadascuna– a universitats de Mèxic (Guadalajara i Mèxic DF), Nova York, Santiago de Xile, Buenos Aires i Colòmbia (Medellín i Bogotà). Els períodes entremig els passava preferentment a València per desenvolupar l’encàrrec del pla d’estudis de Periodisme. Vaig residir molt sovint al Col·legi Rector Peset i poques vegades al Collegi Lluís Vives, i treballava al despatx de Jenaro Talens ja que ell no hi era quasi mai. Els primers mesos tot semblava normal, anava fent la meva i els col·legues la seva…

Gràcies al llibre de Thomas A. Sebeok sobre Sherlock Holmes y Charles S. Pierce , poc a poc, i a través d’indicis de semiòleg afeccionat, vaig anar descobrint el complot . Un dia, en tornar d’una de les meves estades als esmentats centres de recerca estrangers, la direcció del Departament em va comunicar que ja no podia continuar al despatx que gentilment m’havien cedit. Encara que com a periodista vaig preguntar i preguntar, no vaig rebre explicacions plausibles. Momentàniament, el degà Ferran Carbó em va deixar compartir una taula dels vicedegans i, dos dies després, per intervenció del rector, em van assignar un altre despatx al departament de la 5a planta de la Facultat. Des d’aleshores ha estat «el meu»; al principi compartit durant un temps amb la professora Dolors Palau; després, molts anys només per a mi, i, des que soc professor emèrit, amb el professor i amic Martí Domínguez.

CONTUBERNI CONTRA RONALDINHO

El primer trimestre del 2000, no sense dificultats, els respectius responsables del primer pla d’estudis de Periodisme i del renovat de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València, els vam donar per acabats. I immediatament van entrar en la línia d’aprovació dels diferents òrgans acadèmics i administratius: Facultat, Junta de Govern de la Universitat, Consejo de Universidades i publicació al BOE. El curs 2000-01 es va implantar la primera titulació de Periodisme en una (la primera) de les universitats públiques valencianes; la més antiga (cinc segles), la més gran, prestigiosa i internacionalment reconeguda. S’havia de crear l’àrea de coneixement de Periodisme, per a la qual cosa es van dotar només tres places: una càtedra (a la qual dos anys després vaig concursar), una ajudantia (Guillermo López) i una d’associat (Dolors Palau).