AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

Del trio de grans amics i de l’equip d’historiadors de la comunicació i del periodisme de la UAB (Joan Manuel Tresserras, Enric Marín i jo), amb qui compartíem despatx i moltes activitats, així com una mateixa concepció de la universitat pública i determinada orientació ideològica des que havíem estat estudiants, jo era qui tenia menys compromisos familiars. Va ser Joan Manuel Tresserras, que el 2006-2010 seria Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, qui va dir tot allò de mi a Peretó, en una reunió dels Premis Octubre a València. I posteriorment ho ratificaria Enric Marín, aleshores secretari general de la UAB, i que el 2010-2012 seria president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Marín acostumava a coincidir amb Peretó en les reunions de la Xarxa Lluís Vives, i de vegades també amb el rector Ruiz.

Era la quarta trucada professional de la meva vida i sens dubte ha estat la més important per la proposició que se me’n va fer i, malgrat certes tribulacions, va ser de gran fortuna per a mi. La sort de tenir dos bons amics, als quals els torno a agrair que m’haguessin recomanat als esmentats rector i vicerector de la UV. Igual que vaig agrair a Enric i Joan Manuel que haguessin pensat en mi el 1982 perquè em presentés a un concurs com a professor d’ Història de la comunicació social a Espanya , de la Facultat de Comunicació de la UAB, en quedar-se aquesta assignatura sense professor per problemes amb els estudiants.

Hi vaig concursar d’urgència amb un periodista veterà, Mateo Madridejos, que havia estat cap meu a Mundo Diario , i vaig aconseguir provisionalment la plaça de PNN (professor no numerari). Al curs següent vaig tornar a passar una prova més completa, i això que era una simple plaça equivalent a les d’associat d’ara. El concurs constava de la presentació del currículum, d’un projecte docent amb programa de l’assignatura i d’una exposició d’una lliçó per sorteig davant de dos destacats historiadors i professors de la Facultat de Lletres (UAB), Borja de Riquer i Anna Sallés; i Enric Marín, que simplement actuava de secretari en representació dels Estudis de Periodisme.

Tanmateix, aquest cop, qui em trucava era el rector i catedràtic d’Història Contemporània Pedro Ruiz, a qui no coneixia personalment però del qual sí que havia llegit alguns textos. Ell no sabia com treballava, llevat que era «un pencaire», tal i com l’havien informat els amics Joan Manuel i Enric. Treballar força, amb entusiasme i de manera honesta ha estat la divisa responsable que m’havien inculcat els meus pares, Jacinto i Amparo. A tot estirar, el rector només tenia de mi aquestes referències, que després, alguns coneguts seus (universitaris i periodistes valencians) també van considerar «bones» i «adequades».

La trucada inesperada del Dr. Ruiz ha estat la que més m’ha canviat la vida. Mesos abans del 2000 vaig deixar la meva alma mater de la UAB (cinc anys com a estudiant i dinou com a professor) i la meva estimada ciutat de Barcelona, on vaig néixer i portava mig segle vivint, per anar cap a una altra universitat i una altra ciutat. València, la coneixia d’estades a l’adolescència, perquè hi tenia tiets i cosins, i m’atreia per la seva història i cultura, la llum, el bon menjar, el mateix mar i la mateixa llengua, així com una manera de saber viure. Al cap i a la fi, si alguna cosa em sento és sobretot mediterrani.

CLAREDAT SINCERA DEL «PERIODISTA DEL RECTOR»

En la primera reunió que vaig tenir amb el rector Pedro Ruiz vaig poder veure un document amb un conjunt d’assignatures que havien de ser la base d’un pla d’estudis d’una llicenciatura de Periodisme de segon cicle, que havia estat confeccionada per aquella macrocomissió de Filologia. Em van semblar unes matèries més pròpies d’una carrera d’Humanitats que no de Periodisme; que poc tenien a veure amb aquesta titulació que ja feia un quart de segle que s’oferia a les facultats de Ciències de la Informació o de Comunicació d’Espanya, ni tampoc amb les dels diferents països d’Europa o d’Amèrica.

Tampoc em va sorprendre que quan el rector em va presentar Manolo Peris, cap del Gabinet de Premsa de la UV, amb una franquesa de col·legues –i a tall de benvinguda– m’etzibés: «jo no crec que Periodisme sigui una carrera per estudiar a la universitat». Vaig somriure al «periodista del rector» i vaig pensar que amb els temps ens entendríem i treballaríem plegats. En visitar el Gabinet de Premsa, vaig conèixer el segon periodista, Francesc Bayarri, que anys després acabaria sent el nou cap. Amb tots dos he treballat ben a gust i amistosament. Els dos són uns excel·lents periodistes que, abans d’acabar a la UV, havien exercit en diferents mitjans; ambdós són periodistes autodidactes i llicenciats en Dret. Vint anys després no sé si els bons companys i amics Manolo i Francesc han canviat d’opinió. No obstant això, paradoxes de la vida, uns anys després d’aquella espontània rebuda, un fill de Peris i una filla de Bayarri van estudiar Periodisme a la UV, titulació de la qual em sento ben orgullós d’haver contribuït a posar en marxa.

Des del 1997 fins al curs 2000-2001, en què va començar el primer curs de la llicenciatura de Periodisme de cicle complet (cinc anys), la tasca que el rector m’havia encarregat va tenir dues fases. En la primera, com a assessor expert (1997), vaig centrar-me a estudiar quines assignatures calia establir per a la llicenciatura de segon cicle, modalitat que ja estava decidida. Vaig estudiar què era allò dels estudis de Periodisme d’arreu que podia encaixar millor dins de la UV del nou segle, a partir de l’experiència de les facultats espanyoles més destacades (UAB, UCM, UPB, US, USC i UMA), d’un estudi comparatiu dels països de la Unió Europea i de les universitats més reconegudes dels EUA (sobretot Columbia, NY; Berkeley, California; Columbia, Missouri).

Allò més significatiu d’aquest pla va ser que, a més de les matèries troncals comunes, s’establien tres itineraris per a les assignatures obligatòries i optatives en tres grans àmbits: Política i Economia, Societat i Cultura, i Ciència i Tecnologia [vegeu l’Annex I]. Per a cadascuna d’aquestes orientacions vaig proposar assignatures prou singulars relativament habituals en els dos primers àmbits, i molt noves en el tercer, tot aprofitant en cada cas l’àmplia oferta d’assignatures impartides en les facultats de Ciències Socials, Humanitats, Ciències i Salut de la nostra universitat. Aquesta moderna i amplia oferta docent que, tot i haver-se enviat a la Dirección General de Universidades no va arribar a entrar en funcionament, implicava que les 125 places de segon cicle s’omplissin amb els millors estudiants universitaris que tinguessin un primer cicle de tres anys de qualsevol carrera. Encara que, segons la carrera de procedència, calia cursar a més uns complements de formació. Això suposava llicenciar periodistes relativament especialitzats en les grans branques del coneixement científic i tecnològic.

La segona fase de la meva actuació va ser més llarga en el temps (1999-2000) i també més intensa, per elaborar un estudi DAFO d’una llicenciatura de segon cicle (tres anys: dos d’estudi i un de pràctiques, bastant similar a la que no havia entrat en funcionament) i un altra de cicle complet (cinc anys: 3+2) amb dues orientacions: Societat, Política i Economia, i Ciència i Tecnologia [vegeu l’Annex II]. Aquest darrer projecte va ser el que finalment es va decidir implantar, perquè era més homologable a les titulacions d’Espanya, però alhora prou singular, ja que l’estudiant es podia llicenciar amb una orientació específica –i així va constar durant uns anys en el revers del títol oficial– si l’alumne o alumna cursava algunes assignatures específiques d’un o d’un altre itinerari d’especialitat. El 2009, en haver-se d’adaptar al Pla Bolonya, amb només quatre cursos, vam posar al dia un nou pla d’estudis [vegeu l’Annex III].