AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

Des del primer moment, el grup de treball es va plantejar la necessitat de desenvolupar un pla d’estudis que no fos una simple rèplica dels títols generalistes que s’impartien en altres llocs. Inicialment, es va estudiar la possibilitat d’implantar només el segon cicle i que s’hi pogués accedir des dels primers cicles de diferents titulacions. Aquesta opció tenia l’avantatge que els estudiants arribarien amb una formació inicial en una matèria –dret, economia, biologia o física, per exemple– i durant els dos anys següents podrien adquirir les habilitats i competències per desenvolupar una tasca comunicativa especialitzada basada en els seus estudis inicials. No obstant això, a la fi es va decidir la implantació dels dos cicles, però amb la peculiaritat que en el segon hi hagués assignatures optatives impartides per departaments aliens a la Facultat, de manera que es pogués obtenir un cert grau d’especialització, ja fos en periodisme científic, econòmic, polític o social. La decisió presa d’implantar un itinerari científic i tècnic se sustentava en dues idees fonamentals: que la ciència forma part de la cultura i que no pot desvincular-se de les ciències socials i de les humanitats. Per aquest motiu pensàvem que resultava molt convenient per als futurs llicenciats en periodisme que reberen una base científica suficient per desenvolupar la seua tasca professional en un món complex en què, cada vegada més, el seu treball d’informació contemplaria múltiples i diversos aspectes científics i tecnològics. Rememorar aquests debats que vam tenir fa més de vint anys en el context de la pandèmia causada pel coronavirus SARS-CoV-2 i la infodèmia associada, en la qual circulen en pla d’igualtat les informacions veraces i les notícies falses, ens reafirma en la necessitat que els comunicadors de segle XXI exerceixen la seua professió deixant de banda la superficialitat i el simplisme, endinsant-se en un pensament crític fonamentat en la informació científica.

La llicenciatura de Periodisme a la Universitat de València es va iniciar en el curs 2000-2001 i el primer pla d’estudis va contenir assignatures pròpies d’aquest tipus d’estudis per aconseguir una formació bàsica i generalista en ciències socials, humanitats i habilitats comunicatives i, a més, en segon cicle, matèries impartides per departaments d’àrees com bioquímica i biologia molecular, genètica, astronomia, estadística, farmacologia, economia o dret, entre d’altres.

La implantació necessitava no només un pla d’estudis i les oportunes autoritzacions administratives, sinó la dotació d’espais i equipaments que garantiren que l’ensenyament impartit fora de qualitat. Cal assenyalar que, a finals de segle XX, estava iniciant-se el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació, les tan esmentades TIC, però encara no disposàvem, per exemple, de telèfons intel·ligents, ni era freqüent que els estudiants dugueren a classe el seu ordinador. Per tant, era necessari dotar d’equipament informàtic i d’instrumental de so i imatge adequats, per a la qual cosa calia reforçar els laboratoris, les sales informàtiques i els estudis de gravació que s’utilitzaven per impartir la llicenciatura de Comunicació Audiovisual. Això va suposar un cost econòmic elevat, que es va poder assumir perquè s’havia acabat d’aprovar el primer pla plurianual de finançament de les universitats valencianes. A més, va ser necessari dotar places docents i fer una programació perquè el professorat que s’incorporés a la nova llicenciatura aconseguís estabilitzar-se en el període més breu possible. Amb perseverança i moltes negociacions, es van anar vencent els obstacles i, l’octubre de l’any 2000, els primers vuitanta estudiants de Periodisme de la Universitat de València van iniciar el seu primer curs acadèmic.

Quan, una dècada després, es van modificar els plans d’estudi per adaptar-los al mal anomenat «pla Bolonya» i, com a conseqüència, es van reduir els estudis de llicenciatura a quatre cursos, el pla de Periodisme va suprimir part de l’oferta científica que va quedar reduïda a mínims. Les últimes reformes de 2020 dels graus van deixar els estudiants de Periodisme sense accés a aquestes assignatures específiques. No ens correspon a nosaltres jutjar l’oportunitat d’aquestes decisions, però és evident que van divergir de la visió d’aquell grup de treball que va impulsar la implantació dels estudis de Periodisme a la universitat pública valenciana. Avui, amb la perspectiva del temps transcorregut, es pot afirmar que la Universitat de València va fer una aposta original i arriscada, una oferta innovadora que va permetre, per primera vegada en una universitat pública europea, formar periodistes amb competències comunicatives en diversos àmbits de la ciència o capaços d’expressar-se correctament en termes estadístics.

1Pedro Ruiz Torres fou rector de la Universitat de València entre 1994 i 2002. Francisco Morales Olivas i Juli Peretó foren membres de l’equip rectoral en el mateix període.

PERIODISME, DES DEL DEGANAT

1 Ferran Carbó

Universitat de València

L’època en què es va implantar la llicenciatura de Periodisme a la Universitat de València coincideix en el temps amb el període en què vaig ser degà de la Facultat de Filologia. Però abans de parlar d’això, farem una mica d’història.

L’any 1978, l’antiga Facultat de Filosofia i Lletres d’aquesta universitat es va escindir en tres centres diferents amb la creació de les facultats de Filologia, de Geografia i Història i de Filosofia. Les dues primeres van continuar compartint el mateix edifici fins al 1998, el que havia estat de la Facultat de Filosofia i Lletres, quan finalment la Facultat de Filologia fou traslladada a l’edifici actual, on havia estat fins aleshores la Facultat d’Econòmiques. Manuel Sanchis Guarner havia estat el primer degà de la Facultat de Filologia elegit democràticament, l’any 1980.

Amb aquests canvis d’organització de centres van arribar també modificacions en els plans d’estudis que oferien les facultats i els departaments. L’aleshores pla d’estudis del 1979 per a la llicenciatura de Filologia tenia un primer cicle troncal comú (de tres anys) i un segon cicle d’especialitats (de dos anys) amb les seccions d’Hispànica, Romàniques, Clàssiques i Modernes; algunes de les quals, a més, tenien subespecialitats com, per exemple, les tres d’Hispànica: Llengua Espanyola, Literatura i Valencià. L’any 1993, com a resultat d’un nou pla d’estudis, i d’una tendència a la major especialització, s’establiren llicenciatures diferents per a cadascuna de les filologies (Catalana, Hispànica, Clàssica, Anglesa, Francesa, Alemanya i Italiana). I l’any 2000, com a resultat d’una nova reforma, les llicenciatures es transformaren en graus de quatre anys i s’amplià l’oferta de les titulacions. Fou llavors quan s’incorporaren els graus de Periodisme, Comunicació Audiovisual (transformació del que ja existia anteriorment com a títol propi de la Universitat de València) i, de segon cicle, Traducció i Interpretació.

El resultat va ser el pas de manera progressiva de la Facultat de Filologia a la configuració del que seria finalment l’actual Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Les dues tendències dominants d’aquesta evolució i de les successives transformacions durant aquells anys, van ser una major especialització en la formació universitària i també l’ampliació de les àrees d’estudi i de la quantitat de l’oferta de titulacions.

L’aposta de la Universitat de València per crear els estudis de Periodisme, feta a la fi dels anys noranta, per oferir-los el 2000, va ser clara i ferma, i s’ajustava a l’intent de formar des de la universitat gent preparada per tal de dotar la societat valenciana de professionals per a les noves necessitats. El creixement considerable de les necessitats dels mitjans de comunicació, des de la creació de RTVV el 1984, urgia més encara la universitat perquè fos capdavantera en la formació de professionals per als diferents àmbits i activitats comunicatives al País Valencià.