AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

Aquest llibre és un singular repertori de la majoria dels trets i de les peculiaritats de la nostra condició d’intermediaris culturals, encara que en el nou segle la majoria de nosaltres anem perdent la jerarquia pública de preceptors en ser substituïts per altres influencers . El lector atent trobarà en aquest volum un ventall de postures que s’estenen des de les institucionals fins a les informals; actituds de mestre-còmplice, de professor paternalista o professora maternal, i d’aspirant a grossen professor ; gestos jovenívols i d’altres de prudència calculada; posats d’encantat d’haver-se conegut o d’exculpació per si de cas; temptatives de justificació simpàtiques, de què bonic és tot o que l’enfer c’est les autres , com diria Sartre; mirades de saudade de l’Acadèmia perduda i també de mestretites; espurnes de fatiga o d’avorriment de la docència per les rutines professionals; declaracions de voluptuositat docent, adulació de l’alumnat i d’agraïment immens per ser el professor/a escollit com a padrí o padrina de la graduació, o simplement de satisfacció per poder continuar exercint la important vocació innata. Tampoc hi són absents algunes delicadeses teòriques, alternatives dernier cri i reivindicacions més que justes del professorat associat i gairebé mai correspostes. I fins i tot, una arqueologia –cuinada a foc lent– de la gestació crua dels estudis de Periodisme a la UV. Però, per damunt de tot, excel·leixen les responsabilitats complides sense més guarniments. «Me conformo con enseñar modestamente», afirma Ricardo Pomares. Decència estricta.

L’especificitat de la nostra intermediació cultural com a mitjancers del coneixement superior és determinada, conseqüentment i contradictòria, pel lloc que tenim i el rol que juguem dins de l’estructura social. «Treballem per a l’Estat –ens recorda Miquel Nicolàs–, la qual cosa marca els límits del nostre univers de discurs: què podem dir i què hem de silenciar.» En aquest sentit, el professorat universitari som (vulguem o no) allò que Antonio Gramsci en deia «experts en legitimació». Per desesperació dels més convençuts i més ben instal·lats, i per engrescar els desanimats, els canvis culturals i tecnològics derivats de la societat digital sembla que estan erosionant el grau de legitimació i de reproducció socials, en el context de la crisi –entre moltes altres– de la institució universitària. Amb tot, el camp acadèmic –en paraules de Bourdieu en Homo academicus (1984 i 1986 amb un nou i llarg pròleg)– continua sent, amb matisos, el lloc d’una lluita constant destinada a alterar la seva mateixa estructura. El poder acadèmic i el prestigi intel·lectual són, al mateix temps, armes i objectes en pugna en la lluita acadèmica de tots contra tots. Amb independència d’algunes aliances oportunistes, traïcions mesquines i amitiés dangereuses . Però cap d’elles mereixen una obra de Calderón de la Barca, Molière o Shakespeare, a tot estirar una novel·la satírica de campus. Perquè, al cap i a la fi, com afirma Remei Blasco, no dona per a gaire, justament per «la imperfecció dels mestres» (de periodisme i de la universitat).

MÉS ENLLÀ DE LA COQUETERIA INTEL·LECTUAL I PROFESSIONAL

Aquesta introducció no fora ponderada i completa si escatimés ressaltar la cara més respectable del món universitari i de la rellevància sociopolítica del periodisme. Les aportacions al camp de l’educació pública. Aquell espai estimat pel qual la ciutadania demòcrata, especialment la filla de les classes populars esmerçades, ha tingut sempre com a bell objectiu i com un horitzó d’expectatives. Mitjançant l’educació lliure i (gairebé) gratuïta, les persones modestes hem pogut assolir no només un desenvolupament personal, sinó també la millora col·lectiva de les condiciones materials i espirituals de vida. Raó per la qual, les classes subalternes sempre han reivindicat l’educació com una eina extraordinària de creixement; l’únic patrimoni veritablement noble que ens ha de permetre ser més iguals, alhora que plurals, als humans. Tanmateix, «el talent i l’esforç produeixen poc [d’igualtat] sense un entorn social ben desenvolupat», afirma l’economista Robert H. Frank.

En aquest sentit, aquest llibre també recull un seguit de reflexions importants, sinceres, valuoses i tarannàs profitosos. Sovint crítics. Però alhora d’afecte molt especial cap l’ensenyament del periodisme i de la funció democràtica d’aquest. «Periodisme –segons afirma l’exrector Esteban Morcillo–, una de les professions més rellevants i necessàries en la nostra societat, si la volem culta, democràtica i justa.» I, per la seva part, Juan Romero recorda allò que els deia als seus estudiants: «El periodista ha de ser plenamente consciente de su función esencial en una democracia, de su responsabilidad para con los gobernados, de su independencia, de su insobornable compromiso con explicar la verdad, por mucho que incomode a los distintos poderes». Però tot plegat no és fàcil ni ensenyar-ho ni practicar-ho, perquè –com puntualitza Miquel Nicolás– «la informació té amo, els fets no són negociables, parlar no és un acte innocent, les notícies es fan amb paraules; tenir consciència de tot això no ens fa més lliures, però ens hi obliguen la història i el present». Justament per això, «l’ensenyament/aprenentatge de l’ofici periodístic no es pot reduir a fórmules magistrals o prescripcions de receptari. És un exercici “dialèctic”».

Amb les manifestacions esmentades, hi apareixen consideracions interessants, i alhora de forta preocupació, per la metamorfosi que la informació d’actualitat ha anat experimentat arreu del món, sobretot en les dues primeres dècades d’aquest segle. «El paradigma digital –observa Salva Enguix– ha generat una profunda crisi en el model de negoci dels diaris tradicionals (analògics) i la reconversió forçada està provocant molts acomiadaments a les redaccions d’excel·lents professionals; també de les ràdios i les televisions. En paral·lel, s’ha instal·lat una tràgica precarització dels llocs de treball.» La nostra informació i comunicació han mutat arran del brutal desenvolupament d’internet, les xarxes socials digitals i les plataformes telecomunicatives, on els algoritmes ens faciliten extraordinàriament moltes tasques però alhora ens influeixen, orienten i arrosseguen cap a una dependència perversa. «El periodismo actual –diu Alfonso Gil– cada vez se parece menos al del siglo XX, pero ha dado paso a nuevas fórmulas y toca adaptarse.» I continua dient que el jove periodista «sabe que se va a incorporar a un mundo en el que la frivolidad y la desinformación tienen ganado mucho terreno, pero también que queda espacio para la seriedad y el rigor».

És ben cert que la professió periodística –com recorda Remei Blasco– «ha canviat molt des del curs 2000-01, quan la titulació de Periodisme de la Universitat de València va començar a caminar. Els plans d’estudis s’hi adapten als nous temps amb més lentitud de la desitjable i el divorci entre la Universitat i el mercat laboral és encara massa gran». Aquesta qüestió –principalment per la progressió accelerada de la tecnologia i les repercussions sobre els mitjans i els públics– ha estat una constant des que les facultats de Periodisme van crear-se a Espanya (1971). En el nou ecosistema comunicatiu digital, aquest desfasament universitat-sector –tot i que en dues dècades el pla d’estudis a la UV s’ha intentat adaptar tres vegades– es palesa en una certa insatisfacció de l’alumnat i en una preocupació de part del professorat.

En definitiva, és un malestar recurrent que assenyala que uns estudis de Periodisme a hores d’ara necessiten d’un sistema d’ensenyament-aprenentatge radicalment diferent al d’altres carreres de Ciències Socials i d’Humanitats. Tant en el plantejament dels coneixements i de les competències com en l’organització acadèmica. Però la hipotètica implantació d’aquest pla, la dificulta la normativa ministerial, l’estructura universitària i les rutines docents. Parcialment ho explica Salva Enguix: «els ritmes acadèmics i els ritmes de la professió estan cada vegada més allunyats. La universitat, totes les universitats públiques, són estructures denses i lentes a l’hora d’incorporar els avenços de la praxi de cada ofici en la societat real, i això també succeeix en periodisme». I ell mateix ho exemplifica amb el diari centenari del qual és delegat a València: «ara, cada sis mesos a La Vanguardia estem obligats a reciclar-nos en tots els aspectes de la producció i distribució d’aquells mateixos continguts, no només per dominar les noves aplicacions (com els programes editors), també per comprendre les noves dinàmiques de consum informatiu i adaptar-nos-hi».