AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

Tanmateix, si hom ha de parlar de vanitats acadèmiques o universitàries fora més deferent esmentar la pintura de la Vanitas holandesa d’Adam Bernaert, conservada a The Walters Art Museum (Baltimore, Maryland, EUA). Aquest esplèndid quadre del segle XVII ensenya, entre d’altres joies, un parell de voluminosos incunables il·lustrats, dos admirables globus terraqüis, una fina ploma amb tinter i anell per segellar, un pergamí, un bloc de partitures, un rellotge d’arena, una vistosa tovalla de seda, una copa de vidre i un collar de perles. Una composició de tresors que apel·la al políptoton famós de l’Eclesiastès: «vanitas vanitatum, et omnia vanitas » (vanitat de vanitats, i tot és vanitat).

ENS PRENEM MASSA SERIOSAMENT EL NOSTRE PAPER

La primera vanitat d’aquest projecte és culpa meva en tant que editor d’un llibre de nosaltres, el professorat de la Universitat de València responsable de la titulació de Periodisme. D’un desig meu, pèrfidament amagat, d’ésser lloat per les gents en haver estat escollit el 1997-98 per posar en marxa la carrera de Periodisme. O d’haver persuadit, tot afalagant-los, una quarantena de col·legues (amb diferents graus d’amistat), a rememorar la seva experiència personal durant tots o alguns anys de les dues primeres dècades d’aquest segle XXI. És la meva complaença de deixar constància escrita d’aquesta jactància masculina del «llegat». O és, en definitiva, una herència compartida, en grau i esforç desigual, de mig centenar llarg de professores i professors, els quals han fet possible aquesta interessant i necessària experiència docent de servei públic. Una vanaglòria la meva que, sense jo atrevir-me a qualificar-la amb un desmesurat triomfalisme, sintetitza un dels autors d’aquest llibre d’autohomenatge col·lectiu (professorat i estudiantat) en el títol del seu article. La clava en una frase d’envaniment espectacularment periodístic: «un llegat incalculable, un somni complit». Moltes gràcies, Benjamín Marín, pel teu gran entusiasme. Després de vint anys, sona a descomunal epitafi de categoria, la hipèrbole del qual ens permet fer broma entre nosaltres amb certa condescendència.

Potser el títol d’aquesta introducció voldria ser un enginy insolent per no prendre’ns el professorat universitari tan seriosament. Perquè, com assenyala Miquel Nicolás, «no es pot fer classe sense un punt d’ironia, o de sarcasme fins i tot, convenientment administrat». José Antonio Marina, en Elogio y refutación del ingenio , afirma que l’enginy com a forma d’intel·ligència no s’associa a la serietat, a la rectitud o a la veritat, sinó al joc i a la transgressió. Defineix l’enginy com «el projecte que elabora la intel·ligència per viure jugant». I hi afegeix que l’enginy contemporani és individual, plaent, inútil en el sentit que no busca una finalitat. És reconfortant, una mena de rebel·lió de la intel·ligència per fugir de les seves múltiples servituds. Tanmateix, Paco Martínez manifesta: «en la universitat, com en qualsevol treball, hi ha les ambicions personals, els caràcters, els egos, i és important gestionar-los». Sí, com diu Jordi Amat en El fill del xofer (2020), «el mal dels altres i el mal que habita en nosaltres». Tan cert com l’observació de Remei Blasco: «ni tan sols és veritat la famosa frase de Ryszard Kapuściński, aquella que diu que per a ser periodista cal ser bona persona». Aleshores, podríem preguntar-nos: cal ser bona persona per a ser un bon professor/a d’universitat?

El professorat universitari (també en graus diferents) patim una feblesa semblant a la dels actors i les actrius: ens prenem massa seriosament el nostre paper (sovint après a base de repetir). Bé sigui per rigor (científic o professional) o bé sigui per responsabilitat (social i acadèmica) i, en conseqüència, de manera més formal i solemne pel caràcter i la tradició de la institució universitària. Aquest llibre no és ni molt menys cap tractat sobre les passions acadèmiques (entusiasme, rauxa, preferència, deliri, inclinació… o, al contrari, seny, preocupació, fredor, patiment, passivitat) de l’ Homo academicus , en clau de Pierre Bourdieu (1984). Però sí que és, d’alguna manera, un ego-llibre de petites històries d’una quarantena de docents de Periodisme de la UV. Una antologia de vint anys de perspectives objectives i de perspectives subjectives d’un conjunt d’individus caracteritzats per ells mateixos i pels seus graus o estatus diversos. A banda de deixar registre d’allò que es diu, i com es diu, aquest llibre també permet a cada autor fer una metalectura d’allò que cadascú oculta, camufla, dissimula o calla. La simple elecció dels quadres i dels escenaris que es descriuen són dispositius literaris per desvelar i/o amagar una part del funcionament de la universitat. Els semiòlegs podran fixar-se en allò que no es veu o no es diu, però hi és implícit, per fer-ne –atesa la coneixença mútua– un examen morbós dels secrets de la tribu, i del mateix camp institucional, intel·lectual i professional. Una contemplació que no ha de ser ni un atac ni una defensa de ningú, sinó un exercici irònic i valent de les constants que organitzen les nostres pròpies posicions i preses de posició. Com diria el sociòleg esmentat, posar en qüestió els principis tradicionals de la visió i divisió de la feina docent per no córrer el risc que els resultats d’aquest esforç passin desapercebuts.

EL CAMP ACADÈMIC, UN LLOC DE LLUITA CONSTANT

Per què negar-ho? «Les professores i els professors som actors polítics –com assegura Rafa Miralles– que despleguem, dins i fora de l’aula, un ventall de comportaments que refermen aquesta consideració». Al meu entendre, el professorat d’educació superior tenim, com els professionals del drama (polítics, actors, mandataris, religiosos, etc.), la pell molt fina. Ens la protegim amb un toc cultural i conreat. Tot i només portar la vestimenta acadèmica per als actes més rituals, pocs i rarament ensenyem la nostra personalitat pública i professional desvestida. Amb els anys esdevenim menys transparents i alhora anem ensinistrant els nostres gestos i la nostra parla, tot conformant una morfosintaxi actoral fins a naturalitzar-la com a mise en scène . Cert autoconvenciment i els ritus de pas o d’accés i de categoria administrativa (concursos, habilitacions, acreditacions, oposicions) imprimeixen caràcter, estatus i consciència funcionarial. I un cop aconseguides aquestes fites, hom se sent a gust; però temps després, alguns TU (titular d’universitat) o CU (catedràtic d’universitat) se senten incòmodes. Esdevenir funcionari per a la resta de la vida, aconseguir una canongia, tranquil·litza; nogensmenys, alguns amb els anys es desencisen. Una mena de desànim emparentat amb la tesi d’ El malestar de la cultura de Sigmund Freud (1930).

En la carrera competitiva per adquirir la conditio acadèmica, les nostres grandeses, debilitats, generositats i ambicions es revesteixen, es disfressen o s’emmascaren amb dignitat, subtilesa, retòrica o fingida humilitat, llevat d’alguns narcisos pata negra que no tenen cap pudor, com a perfectes esnobs, d’exhibir-se com el titot de la falla de Les Vanitats. Per ventura, quasi cap persona tira mà d’allò que en gramàtica es coneix com a «tractaments de modèstia»; hi predomina la primera persona. Amb tot, la nostra parla relativament exquisida o col·loquial, a l’hora de expressar-nos o mostrar-nos, és l’impost cultural que hem de pagar per la suposada (més o menys treballada) intel·ligència, agudesa, capacitat, saviesa, talent o picardia. En definitiva, buone maniere accademiche . Relativament convençuts que qualsevol dels PDI té algun d’aquests mèrits, vàlues o virtuts. Per això, a excepció dels més egotistes, la paradoxa es palesa a tall de queixa sotto voce consuetudinària: «jo no estic ni suficientment reconegut ni justament valorat, ni tampoc ben pagat».