AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

La decisió d’implantar la titulació de Periodisme a la Facultat de Filologia, amb seu al Departament de Teoria dels Llenguatges, tenia com un precedent condicionant el fet que ja existia l’Àrea de Comunicació a causa d’un títol propi, on s’havien impartit assignatures de comunicació, tant pel que fa a l’àmbit audiovisual com del cinema.

A més, crec interessant recordar que, des del 1983, l’antiga Facultat de Filologia va tenir com a professor docent Joan Fuster, qui tenia un corpus de més de 4.000 col·laboracions periodístiques escrites en nombrosos periòdics i revistes. Aquestes diverses col·laboracions remunerades li havien servit de professió durant més de trenta anys, fins que, finalment, a partir del 1983, va ser professor a la nostra universitat, al Departament de Filologia Catalana. Literatura (filologia) i periodisme foren dos àmbits indestriables en la producció de l’escriptor nascut a Sueca.

La implantació del grau de Periodisme fou un repte. Després de diverses reunions preparatòries de la planificació de la titulació, durant prop de dos anys, es va posar en marxa en el curs 2000-2001. Així doncs, una vegada més, la Facultat s’adequava a les necessitats socials del moment. L’organització docent del nou grau va comportar la necessitat de més espais, més aules –de capacitat més reduïda i millor equipament–, més professorat…, és a dir, un creixement de la Facultat i una major planificació del seu funcionament. L’equip deganal d’aleshores s’hi va implicar plenament.

El títol naixent també fou un nou horitzó per a la comunitat universitària, sobretot els estudiants i els professors. De fet, va motivar immediatament un gran interès entre els alumnes, amb molta més petició d’entrada, des dels instituts de batxillerat, més que places hi havia disponibles. L’accés fou un referent comentat per la nota de tall després de les proves del selectiu, perquè eren molts els joves d’instituts que se sentien atrets pels estudis de Periodisme i hi volien optar. També va motivar la necessitat urgent de professorat i la creació de noves expectatives professionals: alguns docents van reorientar la seua recerca encaminada cap a les noves àrees; però en calien encara molts més: en un primer moment la plantilla necessària es va cobrir a poc a poc amb diversos contractes sobretot de professor associat, per tant, sense un cos docent estable. Recorde que foren moltes les comissions de contractació que aleshores presidia com a degà. El perfil dominant dels nous professors era de professionals dels diferents mitjans de comunicació, amb experiència per a poder formar els joves universitaris que llavors s’inicaven i que després han estat els nous professionals dels anys posteriors.

Pel fet de compartir la mateixa facultat, les distintes filologies i els estudis de Periodisme i de Comunicació han apropat interessos amb reciprocitat i han incrementat afinitats que ja existien. Una clara mostra d’aquesta proximitat i sintonia fou la creació, dins la revista de la Facultat, Quaderns de Filologia , d’una tercera sèrie de publicació d’estudis de recerca: Estudis de Comunicació , que s’afegia a les dues existents anteriorment d’ Estudis Literaris i Estudis Lingüístics . Al capdavall, la iniciativa feia palès que, a la Facultat, la investigació sobretot seguia i segueix tres grans directrius: la llengua, la literatura i la comunicació.

Després de vint anys, el balanç ha estat plenament positiu per a la Facultat. Els filòlegs ens hem enriquit de compartir activitats, inquietuds i recerca amb els estudiosos del periodisme; i també ha ocorregut el mateix a l’inrevés, amb reciprocitat. Tots hem crescut i hem après de l’experiència comuna i compartida.

1Ferran Carbó, catedràtic de Filologia Catalana, fou degà de la Facultat de Filologia entre el 14 de maig de 1999 i el 7 de maig de 2002.

II

EL PROFESSORAT DE PERIODISME

UNIVERSITAT I PERIODISME Dos mons imperfectes, però necessaris

1 Josep Lluís Gómez Mompart

Universitat de València

La imperfecció és el que fa que un quadre sigui expressiu.

JORDI SAVALL

A la primavera del 1997, quan era a mitjan del segon mandat com a director del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig rebre una trucada telefònica del rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz. «Estem pensant en implantar la titulació de Periodisme –em va dir–, i voldria que vinguis un dia a València per parlar-ne».

Era la quarta trucada important i imprevista que rebia en la meva carrera professional, i sempre en primavera. La primera va ser el 1974, quan era estudiant de tercer de Periodisme i Història simultàniament, i alhora col·laborava en suplements del Grup Mundo de premsa i edició. Jaume Serrats Ollé, aleshores responsable periodístic del Grup i posteriorment director de diferents mitjans importants de Barcelona, em va oferir substituir a la redactora en cap del mensual econòmic Dossier Mundo , Margarita Rivière, que marxava a un altre projecte professional. Vaig dir que sí de seguida. Des que vaig acceptar, m’esforçava en fer si més no la mateixa quantitat de feina que ella, amb poca experiència i força il·lusió, però per descomptat cobrant bastant menys, ja que aleshores jo només era auxiliar de redacció.

La segona trucada laboral imprevista va ser el 1981, mesos més tard del primer tancament de Mundo Diario , on havia estat cap de la secció d’España Política. Aquesta telefonada va ser després de tres mesos d’ajudar –amb altres companys que havíem anat al carrer del Grup Mundo– als treballadors del Diario de Barcelona que estaven intentant autogestionar un periòdic, l’empresa del qual havia fet fallida. D’aquesta breu etapa hi destacaria que vaig gaudir molt de les dues edicions extres que vam fer arran del 23-F de 1981, i que, per decisió de l’assemblea de treballadors, em va tocar dirigir. Van ser quasi dos dies sense dormir, però periodísticament engrescadors, pel que significava de lluita per la llibertat i la democràcia. Aquesta proposta venia del filòsof –i exprofessor de la UAB– Pep Subirós, director del mensual El Viejo Topo . Primer em va encarregar un llarg reportatge per explicar l’experiència autogestionària del vell Brusi . I després de publicar-lo, em va fer una oferta ben estimulant. Subirós volia fer un gir més periodístic al reconegut mensual teoricopolític i ens va proposar, a l’escriptor i traductor argentí Marcelo Cohen i a mi, que fóssim els redactors en cap de Cultura i Societat i de Política i Economia de la revista, respectivament. L’entusiasmant i original experiència, en la qual vaig fruir i em vaig divertir força, però, només va durar tres anys.

L’AMISTAT NO TÉ PREU, PERÒ COMPORTA DEURES

El biòleg Juli Peretó, vicerector de Cultura de la Universitat de València (1994-2002), que no coneixia de res abans d’arribar a València, va ser la persona que va proposar el meu nom en la reunió de l’equip del rector Pedro Ruiz. Tenien clar que havien de dur un especialista extern, per modificar a fons un pla d’estudis que no acabava de convèncer el Rectorat, tot i que havia trigat tres anys a ser elaborat per una àmplia comissió de professorat de la Facultat de Filologia i un professor de Sociologia.

Per què jo? Perquè era professor titular de Periodisme? Perquè era doctor en Ciències de la Informació, llicenciat en Periodisme i llicenciat en Història? Perquè era director de la revista científica Anàlisi. Quaderns de Comunicació i Cultura i president de l’Asociación de Historiadores de la Comunicación? Perquè havia estat periodista en diaris, revistes i televisió (TVE i TV3) durant una quinzena d’anys? Tal vegada aquests trets del meu currículum ja podien ser coneguts en l’era d’internet. Però tinc entès que tot va ser més senzill.