AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

No hi ha dubte que ha canviat el periodisme, les i els periodistes, i per descomptat l’estudiantat. Quan vam començar la titulació de Periodisme a la UV (2000-01), molts pocs estudiants tenien un mòbil, encara consumien ràdio i televisió i llegien periòdics en paper. En començar el Pla Bolonya (2009-10), tot l’alumnat tenia un smartphone , llegia premsa digital i consumia TV i cinema d’altres maneres a les habituals. Enguany (2020-21) usen i abusen de les xarxes socials i de les plataformes digitals per informar-se, comunicar-se, entretenir-se i viure on line (i no només per la pandèmia) en tota mena de pantalles i dispositius. Entre altres aspectes importants i diferents, les pràctiques i consums culturals del nostre estudiantat han canviat radicalment respecte a les dels seus pares, i a les de la majoria del seu professorat. També són uns altres els informadors que admiren. «S’han educat perceptivament i estètica en l’era del ciberespai i tenen uns referents vitals i informatius híbrids, dels quals la cultura llibresca no sol ser el component hegemònic», considera Miquel Nicolás. Ara bé, un fet no ha canviat en vint anys; la nota altíssima de tall per tenir una de les vuitanta places de Periodisme que oferta la UV: més de 9 quan era sobre 10, i propera a l’11 quan és sobre 14. Per tant, continuem tenint un estudiantat, majoritàriament femení, prou bo i que JoseVi Marco qualifica de «personas creativas, inteligentes y trabajadoras». No obstant això, Juan Romero retrata una trista realitat: «[tenemos] algunos de los estudiantes más brillantes de la universidad […] y sin embargo acceden a algunos de los trabajos sometidos a mayor nivel de precariedad e incertidumbre».

RECONEIXEMENT, ESTIMACIÓ I AGRAÏMENT

Last but not least . Vull expressar el meu sincer agraïment i estimació fraternal a totes les persones que participen en aquesta polifonia testimonial de public servants . No només per haver acceptat amablement i generosa escriure unes reflexions, un conte o una història, a propòsit de la seva experiència docent, de gestió (el rector i el degà), i del raonament d’un parell de excel·lents observadors sobre la professió i el periodisme; sinó per la seva personal contribució a la cultura democràtica valenciana. També moltes gràcies al professorat per la valuosa aportació i cooperació en la formació i en la (des)educació d’una dotzena i mitja de promocions. Unes 1.200 persones titulades (aproximadament 800 dones i 400 homes) de la llicenciatura o del grau en Periodisme de la Universitat de València. Sense tot aquest professorat, i alguns altres professors/es de Periodisme que no són en aquest llibre, com Enrique Bordería, Toni Laguna, Empar Pons, Toni Mollà, José Manuel Gironés, Lidia Valera, Vanesa Prieto, Javier Peris, Maria Josep Picó o Xavier Latorre, a més d’uns pocs d’altres disciplines, la carrera de Periodisme a la Universitat de València no seria ni tan demandada ni tan reconeguda dins i fora del País Valencià. Ho resumeix prou bé Dolors Palau: «els estudis de Periodisme […] no només han consolidat una àrea amb excel·lents docents i investigadors, sinó que han adquirit una projecció important, el reconeixement en el sector».

I gràcies també a tot el personal d’administració i serveis de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació i els seus diferents equips deganals; al personal tècnic del Taller d’Audiovisual (TAU) i periodistes de MediaUni i del Gabinet de Premsa de la UV, com també als successius equips rectorals; i, en especial, gràcies al treball i el suport diligent i afectuós dels companys i les companyes de la secretaria del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació: Luis Cano, Saturnino Villanueva, Pilar Tortajada, Concha Vergés, Maribel Santos, Susana Bas i Esther Caballero. A tothom, gràcies de debò.

València, primavera del curs 2020-21

I

RECTORAT I DEGANAT INICIALS

LA IMPLANTACIÓ DELS ESTUDIS DE PERIODISME A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Francisco Morales Olivas

Juli Peretó

1 Pedro Ruiz Torres

Universitat de València

Durant la dècada de 1990 va haver-hi canvis importants en els plans d’estudis universitaris. D’una banda, es va incorporar el concepte de crèdit com a mesura de l’esforç de l’estudiant, encara que, en realitat, es tractava d’un simple element de còmput horari que, a més, suposava una novetat relativa ja que el crèdit s’utilitzava des de 1987 per establir les equivalències dins el programa Erasmus. D’altra banda, i això va ser més rellevant, es van classificar les assignatures en troncals (obligatòries) i optatives, un percentatge de les quals es podia cursar en titulacions diferents de la pròpia. També es va obrir el camí a l’aparició de llicenciatures de només segon cicle (dos anys), a les quals es podia accedir, en determinades condicions, des dels primers cicles (tres anys) d’altres titulacions. Tots aquests canvis es van produir en dos processos successius i pretenien una modernització dels estudis universitaris aproximant-se als d’altres països del nostre entorn, sobretot suprimint la rigidesa dels plans d’estudi que hi havia en aquell moment. Com és natural, van ser necessaris els corresponents decrets, les correccions d’errors, la creació de comissions i normatives en les universitats, i tot això acompanyat de manifestacions, de tota mena, a favor i en contra. Cal assenyalar que bona part de les novetats citades van desaparèixer uns anys més tard amb la implantació de la reforma vinculada a la Declaració de Bolonya.

El procés de renovació de l’oferta d’estudis universitaris al País Valencià, va estar, en part, condicionat per un debat entre les universitats i la Conselleria d’Educació sobre si havia d’existir o no una oferta conjunta de tot el sistema públic valencià, al capdavall, un «mapa de titulacions» mai desenvolupat. Aquest debat, inacabat i abandonat, fou la continuació dels que s’havien tingut per a la redacció del Llibre blanc de el sistema universitari valencià , un document confegit per representants de les cinc universitats públiques, coordinats per la Direcció General d’Universitats, les recomanacions del qual es van ignorar des del mateix moment de la seua presentació al Palau de la Generalitat.

En aquestes circumstàncies, la Universitat de València va decidir implantar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual, mentre que la d’Alacant optava per la de Publicitat i Relacions públiques. Quedava fora de l’oferta pública la llicenciatura de Periodisme, que només es podia cursar a la Universitat CEU-Cardenal Herrera. Aquesta llicenciatura es va posar en marxa abans de la creació d’aquesta universitat privada, quan el CEU era un centre adscrit a la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, encara que Periodisme va quedar adscrit a la segona.

El 1998, davant les sol·licituds reiterades dels professors de Comunicació Audiovisual, l’equip rectoral va iniciar l’estudi de la viabilitat de la implantació d’una llicenciatura de Periodisme. En aquest moment, la Universitat de València estava duent a terme un procés de fusió de centres que dificultava la creació d’una facultat de comunicació, com alguns propugnaven. Atès que Comunicació Audiovisual s’adscrivia a la Facultat de Filologia, es va decidir que la nova titulació seria també impartida en aquest centre, la denominació del qual es va modificar anys més tard, convertint-se en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

Després d’analitzar l’oferta d’estudis de Periodisme en altres universitats espanyoles, es va crear un grup de treball amb participació de membres de l’equip rectoral, de l’equip deganal i professors de la Facultat de Filologia. Com a assessor extern es va comptar amb el professor Josep Lluís Gómez Mompart, en aquell temps director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació, a la Facultat de Ciències de la Informació, de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui posteriorment es va incorporar a la nostra universitat.