AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

De manera semblant al que havia fet amb Vázquez Montalbán, vaig començar a llegir tot el que s’havia publicat sobre Iñaki Gabilondo i, per descomptat, els seus llibres, alguns dels quals eren reculls dels seus programes. També vaig aconseguir més informació a través de persones molt properes a ell. Tot, amb la intenció de fer-ne una bona i completa laudatio , on vaig ressaltar no només les seves característiques professionals, sinó també el seu tipus de periodisme, així com la personalitat, trajectòria i especialment l’actitud personal i cívica. Vaig entroncar Gabilondo amb grans periodistes de reconeixement internacional com Albert Camus, George Orwell, Indro Montanelli, Jean Daniel, Edward R. Murrow, Gabriel García Márquez i els valencians Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Pascual Serrano.

Atès l’interès que va despertar aquesta investidura d’un periodista tan popular, l’acte acadèmic es va celebrar a l’Aula Magna més gran de tota la UV, la de la Facultat de Medicina i Odontologia. Mai abans ni després un doctor honoris a la nostra universitat ha comptat amb tanta audiència, directa o en streaming , com Iñaki Gabilondo (3 de febrer de 2012). En la meva laudatio vaig dir: «Allò que és més rellevant de l’acurada professionalitat d’Iñaki Gabilondo –que revela rigor, solvència, independència, compromís i responsabilitat– és el seu periodisme de qualitat, aquell que no només honra la seva funció pública, sinó que segueix complint amb la tasca cívica d’utilitat social, amb la tasca de contribuir –com sempre hauria de ser– al desenvolupament de la democràcia». I Gabilondo, en el discurs d’acceptació, ho va reblar així, tot adreçant-se als futurs periodistes: «En cas de dubte fes bon periodisme; bon periodisme, rumb a l’home, a l’ésser humà. El bon periodisme, per ajudar l’home en la seua excursió més meravellosa: de la consciència a la presa de consciència».

PROFESSORAT: DE CADASCÚ, ALLÒ QUE EN SAP, PERÒ BEN PAGAT

Algunes creences meves, experimentades com a PDI i exprofessional del periodisme, es van poder assolir com a encerts (modestos i limitats), gràcies a la comprensió i col·laboració que vaig anar trobant en alguns companys de la Facultat i del Rectorat. Per exemple, modificar a fons els barems que es feien servir a la Facultat per a la contractació del professorat no funcionari. Aplicar-los tal com estaven previstos per a filòlegs el 2000 implicava que, en els concursos per contractar professors de Periodisme, no era possible tenir periodistes amb llarga experiència específica per a les assignatures de caràcter més pràctic o més professional.

Vaig bregar fins aconseguir que no només hi comptés la trajectòria demostrada com a periodista, sinó que també es tingués en compte l’experiència específica en una modalitat determinada de periodisme, en un mitjà de ràdio, premsa (diari o revista) o televisió, i en una especialitat o secció temàtica. Això va permetre que totes les assignatures pràctiques o professionals fossin impartides –en conseqüència amb el nom de la matèria– per professionals específics; no només periodistes reconeguts, sinó ben específics: d’agència, de televisió, de ràdio, de tecnologies en RTV, de dircom , de premsa local o de proximitat, de maquetació i disseny, d’infografia, de periodisme polític, econòmic, de societat i cultura, d’esports, d’investigació o profunditat, etc.

Per tant, el professorat associat vertader, a més de protegit, considerat i retribuït com cal –aspectes no aconseguits– havia de ser capaç –i en la majoria dels casos així ho ha estat– de transmetre, de transferir a l’estudiantat coneixement professional. És a dir, reflexió crítica de les rutines i estratègies perquè el futur periodista afronti els reptes i les temptacions de manipular o de vendre la seva independència. Un professorat professional que pogués fer una formació (aprenentatge compartit) que ajudava l’alumnat a adquirir competències i capacitats, alhora que ja començava a practicar habilitats. En aquest procés, l’alumnat s’assabentava i interioritzava, mitjançant exercicis, projectes, treballs, simulacions –complementat amb les experiències d’alguns convidats– l’abecé del periodisme.

D’altra banda i per complaença dels estudiants, el professorat de tall més acadèmic de Periodisme de la UV –gràcies a una estabilitat laboral aconseguida pels bons currículums de formació, docència i recerca, després d’anys i de superar moltes proves– és d’una qualitat extraordinària. I d’aquest PDI em sento orgullós. Del seu nivell i competència n’hi ha una constatació fefaent: tot i haver estat durant molts anys un col·lectiu ben reduït (a penes una desena), sovint l’Àrea de Periodisme ha sigut la que comptava –comparativament– amb més projectes i punts d’investigació de tota la Facultat. I això que, a més, tothom també feia gestió en càrrecs de responsabilitat institucionals. Com diu el proverbi de l’ocupació a temps complet, «la feina la fem els cansats». Cansats de classes, recerca, gestió i alhora ben contents (amb actituds i humors plurals) de contribuir a la universitat pública, segons el tarannà i la moral de cadascú.

La concepció fonamental d’impartir només docència específica d’allò en què hom és o bé especialista professional o bé acadèmic en recerca ad hoc , ha estat una dèria personal. Per això vaig insistir –per «terra, mar i aire», com m’atribuïa un vicerector de Professorat– fins aconseguir la possibilitat de fer contractes semestrals i per a una sola assignatura per al professorat associat. Aquest fet implicava més treball i alguns inconvenients quant a la gestió administrativa, però –en contra del costum– no era impossible, fins i tot quan els cursos eren anuals i no semestrals, com ho serien a partir del Pla Bolonya. Aquesta preocupació meva venia de l’experiència a la UAB, perquè volia que cada professor/a associat impartís docència només d’allò concret que sabia fer, a partir de la seva trajectòria professional o acadèmica concreta. És a dir, res que un periodista especialitzat en cultura donés classe també de Periodisme d’economia o a l’inrevés, que una ajudant exbecària es fes càrrec d’una assignatura pràctica o professional (per exemple, Periodisme polític o Periodisme de ràdio ); però tampoc que un o una periodista de televisió hagués de donar classes d’ Història del periodisme.

Malauradament, algunes d’aquestes incongruències (perjudicials per al professorat però sobretot per a l’estudiantat) van començar a passar el curs 2020-21, en implantar-se el tercer pla d’estudis, del qual no vaig participar. No per culpa de les matèries, sinó per alguns interessos no estrictament acadèmics o per necessitat de quadrar hores de dedicació docent. Aquesta deriva comporta que un/a professor/a acabi impartint una assignatura per a la qual no és idoni/a. Lamentablement, aquesta inadequada gestió docent, habitual en moltes facultats i alguns estudis (sovint amb falsos associats), esdevé danyosa per a la qualitat docent.

Més enllà de quatre oportunes actualitzacions ( Periodisme multimèdia, de dades, de crisi , i per a la igualtat ), el més cridaner del nou pla d’estudis de 2021 va ser la supressió de les assignatures «externes» científiques. Aquesta decisió desencertada, amb el conseqüent malestar dels professors respectius, va suposar la mutilació de coneixements que justament singularitzaven la nostra titulació, alhora que afeblia competències professionals contra –per exemple– la infodèmia i el despotisme tecnològic. El 2019-20, per alguns embolics i malentesos entre companys, la cohabitació al si de la Unitat de Periodisme va començar a enrarir-se, tot agreujant-se seriosament pel tracte anòmal que es va donar a dues places de promoció del pla d’estabilització del professorat associat. Així mateix, certa descurança de gestió, alguna o altra ambició desmesurada, alguns silencis de la por o la inhibició per afers compartits d’altres, juntament amb la renúncia d’alguns bons professors associats, perfilaven, el 2021, una degradació de la convivència i un canvi substancial de model. Més enllà de les legítimes aspiracions personals i d’algunes dinàmiques de rang, cal un projecte de conjunt democràtic que convoqui i engresqui a tothom, tot aprofitant i respectant l’expertesa o idoneïtat. Sense una ambició col·lectiva poc progrés es pot esperar.