AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

El principi que havia defensat i vaig intentar portar a terme de 2000 a 2018 sobre la tipologia de professorat més adient per als estudis de Periodisme, i pel qual vaig involucrar-me a fons en la Universitat de València, és clar, el vaig plasmar en el projecte presentat al Rectorat i he maldat per imbuir-lo al professorat perquè el fes seu sense renunciar a la seva personalitat i al seu tarannà docent. És una idea prou madurada, fruit d’una experiència teòrica i pràctica (a la universitat i en el periodisme), i un intent d’esmenar els problemes comprovats preferentment a les universitats públiques d’Espanya.

Aquesta concepció (perquè dir-ne filosofia fora pedant) es resumeix de la manera següent: un professorat de bona trajectòria acadèmica i investigadora per impartir les matèries de caràcter més teòric, històric o d’anàlisi i desenvolupament epistemològic, emparentades amb la seva recerca; i un professorat de bons periodistes específicament experimentats, exclusivament per a la docència de les assignatures estrictament professionals, pràctiques i tecnològiques. El col·lectiu «acadèmic», diguem-ne, té un recorregut clar en les lleis pertinents (sempre millorables), mentre que l’estatus del professorat «professional», diguem-ne (o sigui, els vertaders associats) està en la nostra legislació insuficientment desenvolupat i considerat; ni protegit ni ben pagat, poc promocionat i prestigiat, a diferència d’allò que passa, per exemple, als EUA.

Els nostres professors professionals han estat associats vertaders –que no són tots, ni de lluny, els que majoritàriament abunden en les universitats públiques– durant més de tres lustres en la titulació de Periodisme de la UV. He insistit sobre això als quatre equips rectorals que he conegut, com els he demanat que calia distingir entre associats vertaders i la resta; que a partir del sou base (que calia pujar força a tothom), s’havia d’incrementar el salari amb complements particulars: per anys d’experiència específica, per la formació extra (màsters, doctorat, cursos de reciclatge), per publicacions o conferències (de recerca i de pensament/praxi professional), segons les enquestes, els premis professionals, etc.

Confesso que les successives autoritats acadèmiques quasi sempre m’han escoltat amb atenció, però poc s’ha aconseguit, tot i les legítimes queixes i les vagues del professorat associat –prou important a la UV, la de Periodisme del curs 2017-18. Posteriorment, les autoritats responsables van fer algun gest i alguna concessió. La lletania del Rectorat ha estat l’excusa –comprensible, però poc acceptable– de l’insuficient finançament, la taxa de reposició i que la regulació general i autonòmica no ho permeten (justament per això cal imaginació i voluntat); o el tòpic fal·laç de «a igual treball, igual salari», atès que no tot el personal docent és alhora també investigador; i, fins i tot, l’oblit del currículum específic i dels mèrits extres esmentats que no igualen en absolut a la varietat d’associats ni tampoc als vertaders entre ells. A la desatenció consuetudinària, s’hi afegeix l’insuficient interès d’uns sindicats massa funcionarials; el mirar cap una altra banda del professorat acadèmic (empleat públic); l’escassa valorització majoritària de l’aportació singular i significativa del professorat associat vertader, i, per acabar, l’estructura piramidal i el funcionament senyorial de la universitat.

COOPERACIÓ DOCENT I MENTORITZACIÓ ENTRE COMPANYS

El fet que les dues llicenciatures de Comunicació tenien en comú les assignatures troncals i que la titulació de Comunicació Audiovisual comptava amb prou més professorat, ja que havia començat uns anys abans, va condicionar la tipologia de professorat que els primers anys vam necessitar en Periodisme, més «professionals» que no «acadèmics». Perquè Comunicació Audiovisual tenia més «teòrics» i perquè el 2000 jo era l’únic titular de Periodisme. Fins a l’estiu de 2002 no vam tenir els altres dos titulars de l’àrea. Carolina Moreno i Martí Domínguez van concursar pel juny d’aquell any a aquesta categoria mentre que jo, pel setembre del mateix any, guanyava l’oposició a la càtedra. Mai més el Rectorat hi va dotar places directes de titularitat, perquè va canviar la normativa i perquè –deien– els pressupostos no ho permetien.

Els següents professors «acadèmics» van haver de passar tots els processos de promoció: ajudantia doctor, contractat doctor, habilitació o acreditació, i concurs-oposició de titular o catedràtic. Aquests van ser els casos de dos PDI d’excel·lent trajectòria, llicenciats i doctorats a la UV, que eren destacats professors-investigadors de Periodisme al CEU-San Pablo: Francesc A. Martínez Gallego i Enrique Bordería Ortiz, als quals vaig demanar que s’incorporessin els cursos 2003 i 2004, respectivament. I en menys de dos anys, gràcies al seus mèrits i de passar tres concursos cadascú (interns i externs), tot dos van assolir la titularitat com a professors de Periodisme. Similar ha estat el camí per a la resta d’acadèmics que han arribat a funcionaris. Paral·lelament i per necessitats docents, van anar guanyant concursos públics de professorat associat –de renovació obligatòria cada curs– un seguit de bons professionals del periodisme i la comunicació valencians: Empar Pons, Anna Senent, Alfonso Gil, Toni Mollà, Salvador Enguix, Andrés Hernández, Jordi Sebastià, Benjamín Marín, Joan Oleaque, Remei Blasco, José Manuel Gironés, Lola Bañón, Herminio Fernández, Rafael Miralles, Francesc T. Martínez Sanchis, Rosa María Martínez, Francisco Romero, José Miguel García…

Durant els primers anys de la carrera de Periodisme i fins que van sortir les tres primeres promocions de llicenciats, em vaig esmerçar en ajudar a elaborar els programes i comentar amb el professorat, sobretot els professionals, com enfocar cada assignatura i quina mena de docència, metodologia i avaluació convenia fer. Atès que la majoria d’elles i ells mai havien fet classe, aquesta tasca en què em vaig involucrar amb cada nou professor/a i en cada nova assignatura tenia un doble propòsit: extreure de cadascuna de les persones professionals la seva expertesa periodística i induir-les a reflexionar-hi de manera ordenada i amb pautes sistematitzades del bon professorat periodístic d’arreu (amb l’ajut de guies docents, memòries d’oposició, manuals i pràcticums).

Aquest procés de mentorització no ha pretès mai limitar la llibertat de càtedra del professorat associat, ans al contrari, prevenir-lo davant les probables dificultats, els condicionants universitaris i determinades actituds de l’alumnat. En aquest sentit, la meva preocupació no ha estat exercir tutela o jerarquia, sinó acompanyar i col·laborar per aprofitar al màxim el talent i les dots de cada persona, i al mateix temps reforçar la seva confiança i seguretat.

També en acabar els dos primers cursos de cadascun/a vaig voler conèixer com els havia anat i quin balanç en feien. En aquestes converses franques sempre he après més del que sabia de Periodisme, com també m’han posat al dia de la renovació i actualització professional. Sovint ens hem aconsellat i intercanviat bibliografia, audiovisuals de mitjans i referències professionals internacionals singulars. Crec honestament que tots hem après mútuament i fins i tot, en el meu cas, m’ha servit per descobrir les llacunes pròpies. Aquesta cooperació –que en alguns casos es va estendre en la direcció de tesis– m’ha estat sempre molt suggeridora i profitosa, de manera semblant a com de vegades m’ha passat amb alguns companys i companyes acadèmics o, d’una altra manera, amb les i els estudiants de la titulació, així com amb els del màster o del doctorat. Dins i fora de les aules. El rellevant –parafrasejant John Sellars– és que hagis compartit del teu petit camí a la terra [universitària] i com has ajudat d’altres perquè els resulti menys dissortat [a la universitat].