AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

Em reprimeixo d'anomenar algunes i alguns que subjectivament podria considerar «estudiantes bones» i «estudiants bons» de Periodisme de la UV. Tal vegada en serien moltes i molts. Però tanmateix, la llista seria esbiaixada i incompleta si ometia l’«estudiantat dolent» (igual que no he anomenat el professorat roí, ja que alguns d’ambdós estaments fan la viu-viu entre nosaltres). Silenci, perquè dels suposats «alumnes dolents», alguna persona podria acabar guanyant un Pulitzer (com dels altres, alguna o algú ha arribat o arribarà a catedràtic/a). Per si de cas, i per no ferir susceptibilitats, però sobretot per no lesionar cap sensibilitat, seré conseqüent amb una frase que de vegades he dit a l’alumnat. «La principal finalitat de l’educació –afirmava Theodor Adorno– hauria de ser combatre la insensibilitat». Màxima que recentment ha perllongat un altre filòsof, Josep Maria Esquirol, en Humà, més humà : «Educar és evitar la fredor, la indiferència».

UN ALTRE MAÓ EN EL MUR DE LA UNIVERSITAT PÚBLICA

Els meus tres guies pedagògics amb els quals em sento més identificat són Paulo Freire, Noam Chomsky i Henry Giroux. En el marc dels corrents directrius de la vida intel·lectual i social moderna, em declaro de l’anomenada tercera tradició de pensament, la tradició llibertària d’esquerres. M’hagués agradat conèixer personalment Freire, el pedagog dels oprimits, els quals deixen de ser subjugats i esdevenen homes i dones en procés permanent d’alliberament, tot transformant-se mitjançant una educació per a la llibertat.

Tanmateix, he tingut la fortuna de coincidir amb Chomsky i amb Giroux en sengles jornades a Espanya i Argentina. Aquests dos professors nord-americans recullen l’herència, entre d’altres, de John Dewey o Paulo Freire, en proposar també una pedagogia crítica i de l’esperança. Aquella educació que promou que l’estudiantat descobreixi la naturalesa de la democràcia i el seu funcionament. Per tant, que les i els estudiants no siguin objectes passius, ans al contrari, que esdevinguin agents de la història i activistes del canvi. Perquè, com deia Freire, «la ciència i la tecnologia, en la societat revolucionaria [avançada, moderna, progressista], han d’estar al servei de l’alliberament permanent de la humanització de l’home [i de la dona]».

L’octubre de 1998, el catedràtic de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili José E. García Albea va ser qui va proposar investir Chomsky com a doctor honoris causa per aquesta universitat de Tarragona. Coincidint amb aquest reconeixement acadèmic, va tenir la bona pensada d’organitzar un seminari d’una setmana en el qual diferents especialistes vam presentar treballs i dialogàrem amb Chomsky des del nostre camp de coneixement. A més de l’esmentat professor García Albea, que va fer la laudatio del nou doctor, i, per descomptat, de l’il·lustre lingüista i intellectual nord-americà, van presentar ponències el filòsof Antoni Domènech (UB) i l’antropòloga Dolors Comas d’Argemir (URV). La meva intervenció va ser sobre «El camp mediàtic i la societat de la informació».

En el discurs d’investidura, titulat «La responsabilitat social de les universitats», Chomsky va recordar el seu punt de vista: «La vida universitària no només hauria de ser alliberadora per a tots els participants, sinó que també hauria de tenir un impacte en la societat en general. En un sentit profund, el paper social i intel·lectual de la universitat hauria de ser subversiu en una societat lliure i sana».

Dos anys després, pel novembre de 2000, la professora de Comunicació i Educació de la Universitat de Buenos Aires, Roxana Morduchowicz, em va convidar a participar en el XIV Congreso Nacional del Diario en la Escuela. El tema central era «La cultura y la escuela en un mundo global», davant un singular auditori de dos mil mestres becats, vinguts de totes les províncies argentines, en la bonica ciutat Villa Carlos Paz (Córdoba). Entre els ponents específics hi van destacar l’educador i pedagog argentí Juan Carlos Tedesco, director de la Oficina Internacional d’Educació de la UNESCO i posteriorment ministre d’Educació amb la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, i el prestigiós crític cultural i pedagog nord-americà Henry Giroux, que aleshores era catedràtic de la Universitat Estatal de Pennsilvània.

Giroux és un dels fundadors de la pedagogia i praxi crítica; aquella que ajuda els estudiants a qüestionar i desafiar la dominació i les creences i les pràctiques que la generen, perquè –com ell afirma– «l’aprenentatge ha de guiar la relació del jo amb la vida pública i la responsabilitat social amb les peticions més generals de la ciutadania». I del camp més estricte de la comunicació –atès que Giroux també ha investigat sobre els mitjans– hi vam intervenir el filòsof colombià-espanyol Jesús Martín Barbero, el sociòleg-antropòleg brasiler Renato Ortiz i jo com a historiador i comunicòleg.

Si l’educació universitària només serveix per ensinistrar els joves a integrar-los acríticament en el capitalisme de la vigilància (com ho defineix Shoshana Zuboff), tot conformant-los per servir l’ establishment i els mitjans de comunicació ad hoc , així com per legitimar i reproduir tal qual l’ordre imperant del tecnoliberalisme amb la complicitat d’un periodisme d’infotoxicació, que no comptin amb mi. Perquè –com cantava Raimon– no soc d’eixe món. Si el Periodisme a la universitat pública no aposta per ultrapassar la imperfecció del (mal) saber i de la informació manipulada o falsa, i tendeix a emmotllar els alumnes per «idiotitzar» els joves com a «bons estudiants» i «bons professionals de l’infoentreteniment», aleshores, com diria Mafalda: aturin el món (universitari), que me’n baixo.

Molts o pocs hem de ser capaços de preguntar-nos –com diu Chomsky– «coneixement [i periodisme] per a què» i «coneixement [i informació] per a qui», a fi de qüestionar i desmuntar l’ensenyament nefand per domesticar els ciutadans en comptes de contribuir a la construcció d’un món menys discriminatori, més democràtic, menys deshumanitzat i més just. Per si de cas, i per delectar-nos els insolents, em permeto una entranyable impertinència musical de la meva joventut. Animo els estudiants (seguidors dels rapers crítics) i els professors (conseqüents amb els cantautors compromesos o amb el rock progressiu) entonar la cançó de Roger Waters, dels fabulosos Pink Floyd, «Another Brick in the Wall», del mític àlbum The Wall (1979): «We don’t need no education. / We don’t need no thought control […]. / Hey! Teachers! / Leave them kids alone! / All in all it’s just another brick in the wall. / All in all you’re just another brick in the wall. »

NI TOT ÉS PERIODISME, NI TOTS SÓN PERIODISTES

A mitjan dels anys noranta, amb el professor Armand Balsebre, vam estar preparant a la UAB durant uns mesos un màster de Periodisme de Qualitat que, per diferents raons, no va arribar a implantar-se. Feia temps que em preocupava la deriva que anava agafant el Periodisme arreu del món, arran de diverses crisis: econòmica, tecnològica, model de negoci, de valors, de finançament, tancament de mitjans, precarització, etc. A més de l’impacte negatiu que aquesta depreciació periodística tenia en la opinió pública i en la democràcia, l’horitzó que albirava la societat de la informació comportava enganys. «Mentre els profetes vaticinen i els ideòlegs pontifiquen, els investigadors treballem», em va dir Manuel Castells poc després de ser investit doctor honoris causa per la UV (2000). Els gurus de la globalització cantaven l’esplendor del sector, però amagaven allò que en tombar el segle es va anar palesant. Mai en la història contemporània, un sector economicotecnològic (el món de la comunicació) creixia i mutava amb tanta rapidesa mentre destruïa llocs de treball amb igual o més velocitat.