AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

L’objectiu de la MESAV va ser la reactivació del sector que passava indefectiblement pel restabliment del servei públic de radiotelevisió al País Valencià. I per aconseguir-ho, la MESAV va ser un dels motors principals, però no l’únic. L’elaboració d’un pla estratègic del món audiovisual, així com la recerca universitària en comunicació i l’empenta de la ciutadania mobilitzada, va empènyer les Corts Valencianes a encetar el procés parlamentari d’una nova llei de l’audiovisual. Una comissió d’experts universitaris en comunicació, integrada per deu PDI (de la UV, Rafa Xambó, Miquel Francés i jo), vam treballar amb rapidesa un detallat projecte que va servir de base per elaborar la llei que permetria a la Generalitat la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Com a resultat d’aquesta cooperació tan àmplia i plural (professionals, polítics, acadèmics i ciutadans), el 10 de juny de 2018 ja van funcionar plenament els serveis regulars d’À Punt Mèdia, amb programació de 24 hores. Enhorabona: la societat valenciana tornava a tenir mitjans de comunicació públics.

Dos mesos després (agost de 2018) em jubilava. Però unes setmanes abans, el Consell de Govern de la Universitat de València, presidit per primera vegada en cinc-cents anys d’història per una rectora, la Dra. Maria Vicenta Mestre, em nomenava professor emèrit de la que ha estat des del 2000 la meva segona alma mater .

COM FUNCIONA LA CIÈNCIA I ELS PROBLEMES DE L’EQUIDISTÀNCIA DE LES FONTS D’INFORMACIÓ

1 Carolina Moreno

Universitat de València

L’estrany inici del curs acadèmic 2020-2021, a causa de la pandèmia de la COVID-19, va impedir que se celebraren alguns esdeveniments que havia estat planificant en el marc de l’assignatura Periodisme de ciència i tecnologia i el seu tractament , per a commemorar aquest aniversari dels estudis de Periodisme a la Universitat de València. Des de fa aproximadament una dècada, quan comencem els nous plans d’estudis de graduat en Periodisme, duem a terme seminaris i tallers, en el marc de les assignatures de grau. Aquesta constant ha permès aproximar especialistes de diferents camps disciplinaris a les aules perquè puguen traslladar les experiències i emocions de la seua activitat diària en els mitjans de comunicació. Amb motiu del 20è aniversari, pensava obrir alguns tallers sobre Periodisme científic, en col·laboració amb la Unitat de Cultura Científica de la Universitat de València, amb l’Agència de Notícies Científiques (SINC) i amb l’Associació Espanyola de Comunicació Científica (AECC), perquè hi pogueren participar altres estudiants d’altres titulacions, a més dels nostres estudiants de grau.

La crisi del coronavirus SARS-CoV-2, però, no em va permetre dur a terme els tallers de manera presencial i fer aquesta obertura a altres estudiants. Tot i això, aquesta crisi sanitària em va ajudar a posar en valor totes les nostres assignatures sobre el tractament informatiu de la ciència. La pandèmia va visibilitzar un terme, ciència , que ha acompanyat gran part de les assignatures que vaig impartir durant aquestes dues dècades, i la meua pròpia formació com a investigadora en estudis socials de la ciència.

PARLAR DE CIÈNCIA DES DEL PERIODISME

Em vaig incorporar com a professora titular a la UV pel juliol de 2002 i deu anys després vaig obtenir la càtedra. Al principi del segle XXI, l’encarregat de posar en marxa els estudis de Periodisme en la UV, Josep Lluís Gómez Mompart, estava configurant la plantilla de professorat i va comptar amb mi per a incorporar-me a l’equip que estava iniciant els primers cursos del nou projecte de la llicenciatura. Per a mi, va ser una gran oportunitat i un gran repte, perquè, en el meu cas particular, trencava amb l’anomenada endogàmia universitària, atès que havia estudiat Ciències de la Informació a la Universitat Complutense de Madrid, havia estat treballant en el Consell Superior d’Investigacions Científiques i en la Universitat de Màlaga, per la qual cosa, l’arribada a la Universitat de València va suposar un canvi complet d’escenari vital. Li estaré sempre agraïda per pensar en mi per a formar part de l’equip de treball dels estudis de Periodisme a la UV. Ací he desenvolupat la major part de la meua carrera docent i investigadora, i en fòrums acadèmics i professionals, sempre represente la Universitat de València.

Com deia anteriorment, a més de l’assignatura Periodisme de ciència , també vaig impartir assignatures com L’entrevista en profunditat o Teories de la comunicació , però l’estudiantat sempre em va vincular més amb Periodisme de ciència . Com a anècdota, he de destacar que, durant anys, em deien Carolina, «la de Ciència». Els estudiants sempre em preguntaven si era biòloga, química… Deu ser que parlava molt d’avanços en biomedicina… A més, aquesta assignatura formava part d’un itinerari on hi havia assignatures optatives impartides per altres professors de departaments del campus científic, que es combinaven amb les assignatures dels nostres estudis, tant Periodisme de ciència i tecnologia i el seu tractament , com Divulgació d’informació científica i tecnològica , impartida pel meu col·lega Martí Domínguez.

Curiosament, enguany ha sigut el curs acadèmic on s’ha posat de manifest la importància de tenir una formació completa que permeta als professionals de la informació interpretar, comprendre i analitzar les dades que reben. Durant tots els anys que vaig impartir l’assignatura Periodisme de ciència , la meua prioritat amb els estudiants ha sigut explicar-los com funciona la ciència, quins mecanismes la regeixen, explicar-los per què en ciència no hi ha primícies, i que l’equidistància de les fonts d’informació, quan parlem de temes científics, en moltes ocasions, és un gran error. Utilitzar com a font d’informació per a un reportatge un negacionista del canvi climàtic enfront d’un físic, ecòleg, o vulcanòleg és un complet error, perquè realment aquest negacionista pot representar un de cada cent experts que no correlacionen el canvi climàtic amb l’acció humana, per la qual cosa necessitaríem comptar amb almenys noranta-nou fonts d’informació argumentant a favor de l’evidència científica de l’Antropocè i una font en contra d’aquesta evidència científica. El mateix succeeix amb les vacunes, amb el creacionisme, o amb el terraplanisme.

LA IMPORTÀNCIA DE LA COMUNICACIÓ CIENTÍFICA EN PERIODISME

Alguns dels estudiants que han passat per les nostres aules durant aquestes dues dècades i que han desenvolupat la seua activitat professional entorn de la comunicació científica o el periodisme científic o de salut, actualment estan treballant en revistes o mitjans especialitzats, estan gestionant la comunicació i la disseminació de resultats de projectes nacionals o europeus, o estan en unitats de cultura científica de les universitats o els organismes públics d’investigació. La pandèmia ha posat en evidència la importància que té la formació dels periodistes en temes de salut, ciència, tecnologia i medi ambient. També ha visibilitzat la importància de les habilitats comunicatives que han d’adquirir els experts, que en moltes de les ocasions s’han vist superats per les circumstàncies.

Un dels majors reptes i desitjos que espere poder veure complits abans de la meua jubilació és que les assignatures del tipus Periodisme científic, Comunicació científica i Divulgació científica del nostre grau de Periodisme puguen ser també impartides en altres graus de ciències experimentals o ciències de la salut, particularment. Per a això, haurien de ser incorporades en els nous plans d’estudis i comptar amb la formació d’antics diplomats, que actualment ja estan desenvolupant reeixidament les seues carreres professionals en l’àmbit de la comunicació científica, amb una gran formació en habilitats del sector audiovisual, amb màsters oficials i fins i tot amb doctorats. Millorar la comunicació científica que flueix pels canals i les xarxes serà una gran inversió per al futur de la humanitat. #Sense ciència no hi ha futur.