AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

I de les seves respostes podem destacar alguns aspectes significatius, com ara que el desig d’escriure ha anat sent parcialment substituït pel d’emprar nous mitjans audiovisuals i digitals; que les ganes d’utilitzar el periodisme per ensenyar les injustícies han obert pas a voler ser influents en temes prou diferents; que les modalitats periodístiques per les quals s’inclinen van paral·leles als corrents estètics i discursius predominants; que la vocació professional ha anat minvant a mesura que els llocs de feina són progressivament més pocs i més precaris; o fins i tot l’adéu a la vocació per un raonament xocant: «m’he matriculat en Periodisme sense saber massa què estudiar, ja que he tret molt bona nota a la selectivitat».

Probablement, el que crida més l’atenció i que retrata els canvis, i sobretot els gustos, de les diferents promocions del nostre estudiantat és el perfil del seus periodistes de referència. No només quins són els més citats i en quins mitjans treballen, sinó implícitament també a qui consideren «periodista» o «informador» segons les promocions.

L’estudiantat de la 2a promoció de la llicenciatura (2001-2006) esmentava 63 periodistes als quals admiraven: 62 espanyols (9 valencians) i un estranger –però només citat tres vegades–, Gabriel García Márquez, tot i que el premi Nobel ja aleshores feia anys que no exercia com a periodista. El més citat (11 vegades) era el periodista de premsa i novel·lista Arturo Pérez Reverte, seguit (amb 9 cites) del presentador d’informatius de televisió Matías Prats Jr. Aquest periodista també feia anuncis d’un banc i posteriorment d’una companyia asseguradora, tota una contradicció deontològica, però els estudiants de primer no n’eren encara conscients i s’assabentarien d’aquest contrasentit més tard, pel seu professorat. Després apareixien dues dones amb vuit cites: la periodista de premsa i escriptora Rosa Montero, i Àngels Barceló, conductora d’un magazín molt reconegut de ràdio. Amb sis cites destacaven dos periodistes d’orientacions antagòniques i estils ben diferents: la reportera de premsa, feminista i d’esquerres, Maruja Torres, i el veterà conductor, prou conservador, d’un magazín estel·lar de ràdio, Luis del Olmo. A continuació, amb cinc cites, tres periodistes de televisió (Fernando Delgado, Lorenzo Milá i Juan Ramón Lucas) i dos de ràdio (Iñaki Gabilondo i Julia Otero); i, finalment, Olga Viza i Ana Blanco, totes dues de televisió, amb quatre cites. Els periodistes que coneixien i més valoraven aquell estudiantat eren sobretot de televisió i de ràdio i molt pocs de premsa escrita. Cal dir també que quasi un 14 % dels enquestats no citaven cap periodista.

1Josep Lluís Gómez Mompart és professor emèrit de Periodisme de la Universitat de València.

L’estudiantat de la 9a promoció de la llicenciatura (2008-2013) només esmentava 40 periodistes als quals admiraven, i un 16 % no n'anomenava a cap. Del total, 38 eren espanyols (tres valencians) i dos estrangers (tots dos brillants reporters de premsa i de llibres, Ryszard Kapuściński i John Carlin). El periodista més citat era Matías Prats Jr., amb tretze cites, i tampoc es feia cap observació sobre la seva falta d’ètica professional, quan aleshores ja havia estat prou criticat públicament per organitzacions periodístiques. A continuació apareixien Rosa Montero (10 cites); Iñaki Gabilondo i Lorenzo Milá (9); Àngels Barceló (7) i el conductor de magazín de ràdio Carlos Herrera (6). Amb cinc cites, Arturo Pérez Reverte, que aleshores ja només exercia de novel·lista d’èxit, i el columnista valencià Juan José Millás; i tancava la llista Julia Otero (4 cites). Els periodistes de premsa gairebé eren inexistents, i la balança s’inclinava cap als professionals dels mitjans audiovisuals. Tanmateix, alguns dels i les alumnes de l’any 2008 anomenaven professionals de la comunicació que no eren periodistes, sinó infoentretenidors d’humor com El Gran Wyoming, Andreu Buenafuente, Pablo Motos o Florenci Rey.

L’estudiantat de la 15a promoció del grau (2014-2019) esmentava 71 periodistes als quals admiraven, i només un 9 % no n’esmentava cap: 65 espanyols (set valencians) i sis estrangers. D’aquests últims, a més del Nobel colombià ( Gabo ) i de Kapuściński, un parell de nord-americans, els experiodistes Bill Kovack i Tom Rosientel, coneguts entre l’estudiantat pel seu excel·lent manual Los elementos del Periodismo . El periodista més anomenat (38 vegades, el 30 % dels enquestats) va ser el periodista estrella de ràdio i televisió Iñaki Gabilondo, que el 2012 havíem investit com a doctor honoris causa a la Universitat de València. El segon, especialment reconegut pels estudiants de Periodisme de tot Espanya, era el jove Jordi Évole (24 cites), que ja portava alguns anys fent un programa temàtic, de nou format televisiu, a partir d’entrevistes singulars. També destacava l’entrevistadora de televisió Ana Pastor, amb catorze cites. I a molta distància, una jove periodista valenciana de televisió, Mónica Carrillo, que tres anys després va ser copresentadora d’un informatiu amb Matías Prats Jr. Aquella tercera generació del grau de Periodisme (plenament internautes) ja palesava un canvi significatiu respecte a les primeres de la llicenciatura (predigitalitzades); així, per exemple, Arturo Pérez Reverte –tot i continuar sent un escriptor ben famós– començava a ser irrellevant en el periodisme actiu; només anomenat sis vegades. Paral·lelament, de nou alguns infoentretenidors eren considerats periodistes (Wyoming, Dani Mateo i el valencià Arturo Valls).

Finalment, l’estudiantat de la 19a promoció del grau (2018-2023), autèntics nadius digitals, esmentava 63 informadors/es que admiraven, els quals es repartien en 60 espanyols (cinc valencians) i tres estrangers. I només un 4 % no n’esmentava cap, encara que una desena dels personatges citats ja no encaixava amb el perfil de periodista convencional. Hi havia l’estrella dels programes del cor de televisió (Jorge Javier Vázquez, citat per cinc estudiants); un parell de rapers (Muphasa i Kapo 013); un youtuber i un vídeo bloguer d’esports (Ibai Llanos i Josep Rovira); un publicista (Risto Mejide); una física meteoròloga de TV, que després ha estat presentadora d’un magazín (Mónica López); un exfutbolista i comentarista d’esports (Michael Robinson), i un parell d’infohumoristes (Wyoming i Thais Villa). Pel que fa als periodistes més formals, en sobresortien tres amb aquestes cites: Ana Pastor (18), Jordi Évole (17) i Matías Prats Jr. (14); seguits d’Iñaki Gabilondo (8), Sandra Sabatés (7), Mónica Carrillo i Julia Otero (5). També s’esmentava una dotzena de periodistes d’esports, encapçalada per Josep Pedrerol i Maldini (amb 5 i 4 cites, respectivament).

No és fàcil en l’actual ecosistema comunicatiu poder exercir un bon periodisme, i així els ho recordo als meus estudiants. Per això els convido a involucrar-se com a agents cívics de la informació com un bé públic i del periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Per aconseguir-ho, s’hauran d’esforçar en els requisits que Bertolt Brecht qualificava de virtuts, el 1935, per poder dir la veritat: coratge, intel·ligència, art, judici i astúcia. Per tant, estimades i estimats companys: coratge, perquè el periodista necessita ser socialment valent; intel·ligència, perquè el periodista que no en té, l’enreden i es converteix en un ximple útil; art, perquè el periodisme ha de ser real, però al mateix temps original i atractiu; judici, perquè el periodista ha de ser responsable sense deixar de ser crític; i, finalment, astúcia, perquè el periodista ha de saber esquivar les trampes dels poders i ha de tenir habilitat per fer arribar a la ciutadania els fets veritablement importants i no només els suposadament interessants o atractius.