AAVV - Vint anys de Periodisme a la Universitat de València

Aviat vaig veure clar que, en la meva condició de docent i investigador en història de la comunicació i del periodisme, la transició de l’ecosistema de la societat i cultura de comunicació analògica de masses a l’ecosistema de la societat i cultura d’autocomunicació digital de masses em comprometia especialment en tres vessants: l’estudi i anàlisi del nou ecosistema, la recerca en el periodisme de qualitat i les repercussions de tots dos en l’ensenyament del periodisme, així com els efectes no només en l’aprenentatge de l’estudiantat sinó també en la problemàtica de les seves sortides professionals. Aquesta preocupació professional i personal –que casualment vaig poder desplegar en el pla d’estudis de la UV– em va dur a replantejar-me l’enfocament d’algunes assignatures troncals, entre elles les que venia impartint, i a maldar per teoritzar particularment el periodisme de qualitat en el doble corrent diacrònic i sincrònic.

El 2001 vaig publicar en la revista de pensament Pasajes , l’assaig «Periodismo de calidad para una sociedad global». I en el mateix número d’aquesta publicació vaig entrevistar amb profunditat el professor Manuel Castells per parlar del nou ecosistema comunicatiu i el periodisme. A partir d’aleshores, vaig anar presentant en congressos i jornades científiques comunicacions sobre el tema. Destaco dos moments claus d’aquest viatge estimulant, inquietant i esperançador. D’una banda, el congrés que, juntament amb la professora Carolina Moreno, vam organitzar el 2003 a la UV sobre «El periodismo de complejidad: ciencia, tecnología y sociedad». I, d’una altra, el primer call for papers sobre «Qualitat periodística», ben reeixit, en el III Congrés Internacional de l’AE-IC (Asociación Española de Investigación de la Comunicación), celebrat el 2012 a la URV de Tarragona. Aprofitant que era el director de la secció de «Producció i circulació de continguts» de l’AE-IC, vaig esperonar dos bons investigadors i amics, Juan Francisco Gutiérrez (UMA) i Dolors Palau (UV), coordinador i secretària, respectivament, de la mateixa secció, perquè aquesta línia de recerca fos central dins de la secció. I així ha estat en els següents congressos. Immediatament, tots tres ens constituírem en equip de recerca específic, col·laboració que ha donat excel·lents fruits, en comunicacions, articles o monogràfics en journals , capítols de llibres i un volum de referència: La calidad periodística. Teorías, investigaciones y sugerencias profesionales . El 2016, Dolors i jo –que havíem esdevingut un duo d’investigació i publicació en aquest camp– vam passar a dirigir el grup de treball de l’AE-IC «Periodisme i informació de qualitat».

El periodisme de qualitat ha complert contemporàniament una funció social important, sense la qual les democràcies modernes no haguessin pogut funcionar ni desenvolupar-se tal com les coneixem a Occident. Tanmateix, en ple descrèdit de les democràcies, els diversos poders produeixen tota classe de desinformació per minimitzar el periodisme socialment convenient i confondre la ciutadania. Fins al punt que podem estimar que tot just un 20 % d’allò que es presenta com a informació és (bon) periodisme en sentit estricte. Perquè el periodisme que actualment predomina sol ser l’instantani, sovint irrellevant o fútil. Dit amb altres paraules, hi ha molta impostura periodística que, unida a les fake news i a la postveritat , es converteix en antiperiodisme o infotoxicació. Afortunadament, seguim tenint –encara que poc– bon periodisme tant d’alguns mitjans tradicionals (preferentment de corporacions o fundacions sense ànim de lucre i d’institucions públiques) com de mitjans o petits mitjans digitals autònoms (sovint cooperatives), sense oblidar alguns periodistes independents. Per tot això, el bon periodisme és imprescindible per al manteniment i la millora de la democràcia, per al benestar de la societat i per a la defensa dels drets de les persones i de les llibertats públiques.

Després de dues dècades de facultats de Comunicació a Espanya, aquestes començaven a donar símptomes de morir d’èxit. «Periodisme és una carrera sexy », deien abans alguns estudiants; o «guai», en diuen ara. La cobdícia de les autoritats universitàries (si tenim gran demanda, admetem més i més alumnes) i el clientelisme polític dels governs (estatal i autonòmics), en permetre la multiplicació de centres de comunicació pràcticament a totes les comunitats d’Espanya, ha fet que el creixement quasi exponencial de persones titulades sigui inversament proporcional a les necessitats del sector. La imprevisió de tots plegats, i la miopia d’alguns col·legues de les facultats privades, xocava amb els pocs que ja advertíem que l’excés de titulacions generaria problemes: frustració entre llicenciats i graduats, devaluació del títol i precarització el treball. Inconvenients dels quals també ha estat generadora i responsable la patronal periodística, en depreciar la qualitat informativa a través de l’espectacularització, la frivolització i el sensacionalisme, amb l’objectiu de guanyar més i invertir menys.

La problemàtica és complexa. Nogensmenys, algunes associacions i col·legis professionals han acabat acusant les facultats de titular a massa periodistes, alhora que s’han produït conflictes d’interessos entre generacions de periodistes. Així ha estat al País Valencià arran de la reobertura dels mitjans audiovisuals públics. Aquest raonament cautelós –així com la seguretat que les places de professorat estable seria (com ha estat) minsa, i la competència amb el CEU San Pablo– em va dur a convèncer l’equip rectoral el 2000 perquè només s’admetés un grup de vuitanta estudiants de Periodisme per curs.

Aquesta ha estat una lluita amb els successius rectorats i el gerent que, de tant en tant, proposaven ampliar els grups de Comunicació. M’alegro de no haver-hi cedit, com lamento que a la UV s’implanti la doble titulació de Periodisme i Comunicació Audiovisual (més del mateix?), en comptes de dobles titulacions de Periodisme amb altres titulacions de Ciències Socials i Humanitats. En canvi, em sap greu que hagi quedat en un calaix una proposta de futur (ja present) que vaig fer, l’any abans de jubilar-me, d’una altra titulació de caire teoricoaplicat de Comunicació (amb Filosofia, Antropologia, Tecnologia, Sociologia, Psicologia). El propòsit d’aquests estudis era incardinar la nostra postdisciplina –com diu el professor Miquel de Moragas– en qualsevol àmbit socioeconòmic de manera operativa. Atesa la transversalitat de la comunicació, ara tots els sectors i totes les organitzacions n’han de fer un ús polivalent per al seu funcionament, mitjançant els mètodes i punts de vista aportats per les diferents ciències socials i humanes.

Quan es va llicenciar, el 2005, la primera promoció de Periodisme de la UV, el nombre de titulats –juntament amb gairebé el doble dels del CEU– van poder ser relativament absorbits pel mercat. D’aleshores ençà, amb la implantació de noves titulacions de comunicació (UJI, UA i UMH), el nombre de titulats cada curs (de les quatre universitats públiques i la Cardenal Herrera) s’ha multiplicat per tres, mentre que els llocs de treball s’han reduït sis vegades més. Reordenar les titulacions dins de cada comunitat espanyola hauria de ser un objectiu urgent dels governs autònoms i central, amb la col·laboració de les universitats i, en el nostre cas, d’ATIC (Asociación de universidades con titulaciones de Información i Comunicación), de la qual vaig ser membre de la junta fundadora i vicepresident uns anys.

L’EVOLUCIÓ DE L’ESTUDIANTAT AL COMPÀS D’INTERNET

Les i els joves (sempre quasi el doble de noies), que han aconseguit una plaça en Periodisme de la UV, gràcies al seus mèrits d’una nota de tall molt alta, han anat canviant curs rere curs des del 2000-01. Quan entraven a la Facultat, totes i tots tenien la mateixa edat, però cada cinc o sis anys hem notat algunes diferències pel que fa a: les seves maneres de comunicar-se (derivades dels canvis tecnològics); com entenen la informació i el periodisme; quines activitats culturals practiquen; per què van triar aquesta titulació, i quins són les i els professionals que admiren. Gràcies a una interessant i encertada enquesta, que des de fa vint anys ha fet la professora Dolors Palau als estudiants de primer, sabem –més enllà de les nostres percepcions–què ha anat dient o pensant l’alumnat.