Víctor Català - La infanticida

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Víctor Català

La infanticida

seguida de

Nou contes de foc i de sang

Selecció i postfaci de Lluïsa Julià

Edició dels textos a cura de Blanca Llum Vidal

La infanticida i Nou contes de foc i de sang 1ª edició: abril del 2017

© 2017, hereus de Caterina Albert, pels textos de Víctor Català

© 2017, Lluïsa Julià, pel postfaci

© 2017, Club Editor 1959, S.L.U, per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

ISBN: 978-84-7329-268-9

Il·lustració de coberta: Ferran Aguiló, Boca (2005)

Disseny: Ángel Uzkiano

Producció de l’ebook: booqlab

Tots els drets reservats.

Prohibida tota forma de còpia.

TAULA

De foc i de sang

La infanticida (monòleg dramàtic)

La vella

L’explosió

Ànimes mudes

L’amoreta d’en Piu

La Mare Balena

La cotilla de domàs groc

La jove

Lenín

Després de l’amor

Postfaci de Lluïsa Julià

Selecció d’escrits autobiogràfics i de reflexió artística

Comentari dels textos d’aquest volum

Nota a l’edició

Celda pobra d’un manicomi; al fons, porta barrotada de ferro, que dóna a un corredor emblanquinat. En l’angle de la dreta, el llit; escampats per l’escena, els objectes necessaris i usuals en semblants llocs. Asseguda al llit, la NELA, arrupida, el cap entre les mans i els dits crispats en la cabellera revolta. Duu camisa de drap de casa, escotada i rogenca, amb arrugues al volt del coll i amb les mànigues fins al colze, com les que usaven les pageses de cinquanta anys enrera; faldilles velles i curtetes de blavets; cotilla de setí groc fosc, que serveix de gipó i, si es vol, un mig mocador tirat al coll. Va a peu nu. És jove, està esgrogueïda i té l’esguard extraviat, de boja. Tant en la disposició de l’escena com en tot lo relatiu al personatge deu imperar el més absolut realisme. Si per a major efecte es creu convenient, durant la representació del monòleg poden passar pel fons, de tant en tant, algunes persones, com empleats del manicomi, visitants, etc., que fins poden aturar-se per un moment, silenciosos, a mirar a l’escena de la reixa estant. En llevar-se la cortina, la NELA està durant uns instants en la posició esmentada; després s’aixeca, pertorbada, fregant-se els ulls i baixa lentament a primer terme, mirant amb rancúnia el públic. Es mourà, alçant-se, asseient-se, passejant, ad libitum , de manera que no resulti monòton ni pesat el monòleg.

Tingui’s en compte que la NELA no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb l’esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: l’amor a Reiner i l’amenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, l’altre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia.

¿Què hi fa, aquí, tanta gent?... Ja m’ho pensava...

Sempre, sempre el mateix!... Podien dir-me

que un cop ja fos a dins d’aquesta casa

ningú més me veuria... Era mentida...

Tots me van enganyar, tots, tots, a posta;

i don Jaume el primer, el fill de l’amo.

Aquí també, com allà dalt, me miren

i em pregunten, perseguint-me sempre...

I fins se’n riuen... Maleïts!... Ah, l’hora

(Mostrant els punys amb ràbia.)

que jo pugui fugir i a clar de lluna,

camps a través, a la masia anar-me’n...

(Amb sobtat esglai.)

¿A la masia?... Ah, no, no!... Hi ha el pare

que em caça arreu per degollar-me... Un dia...

(Amb veu baixa i aterroritzada.)

ja va mostrar-me aquella falç retorta,

més relluenta que un mirall de plata

i més fina de tall que una vimella...

Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro,

i fent-la llampegar davant mon rostre,

«te la pots mirar bé», va dir, «la guardo

per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa

el dia que m’afrontis i rebaixis...

Mira-la bé, gossa bordella, i pensa

que encara tinc delit, i ella no és gansa!»...

I guaitant-me al gairell, tal com solia

d’un temps ençà, me rebotà per terra

i anà a la mola i... l’esmolà d’un aire!...

(Escarnint la fressa d’esmolar, horripilada.)

Cada xiiist!... xiiist!... me resseguia l’ànima,

de viu en viu el moll de l’os fonent-me...

(Amb espant, abaixant la veu.)

Mes... ja no hi era a temps... Ja feia dies

que havia entrat per la païssa l’altre,

i que a la gola i al barranc ens vèiem

mentre pare i germans tranquils dormien...

(Pausa breu; després, animada.)

Quan acabaven de passar el rosari

els donava el sopar tot de seguida;

i com que estaven fadigats de raure

amb la mola o el magall de primera hora,

amb l’últim mos cap a la cambra anaven

i s’adormien com infants de cria...

En oir sos rumflets, bona i descalça,

passava pel celler, a les palpentes,

atravessava per la cort dels poltres,

dava la volta al nyoc i a la porxada,

i aconseguida i tot pel gos de presa

que com anyell pertot arreu seguia,

entrava a l’hort i respirava alegre...

La celístia molts cops m’enlluernava

amb son pipellejar; i el cel, diria’s

un camp sembrat d’esquerdissets de vidre...

(Amb deliqui.)

Feia una fresca i quietud més dolces!...

Si n’hi havia malgastat, d’estona,

sota la parra o el magraner!... Mes, l’altre

m’esperava allà prop, braços estesos

i un petó, i cent, i mil, a flor de llavi

per desgranar-los tots damunt mon rostre

tantost m’hi arrimés... I jo em delia,

tremolosa de por de no trobar-lo...

I a peu descalç, trescant com cabra daina

per sobre l’herba, de rosada humida,

collia al pas un gessamí, una rosa,

per dur-ho an ell, a mon Reiner... Quina ànsia,

si en fer la senya amb un xiulet de merla

a l’altra banda del barranc no oïa

una altra merla contestar joiosa!

Ja no corria, que volava, llesta

com si em xuclés de part d’allà la vida...

I... ans d’adonar-me’n, me sentia presa

en uns braços ferrenys i alhora trèmuls,

i amb mil petons al clot del coll i als llavis

i envolta en son alè, que m’abrusava,

com ovella fiblada defallia...

(Pausa breu.)

I tornava a aquest món... no sé a quina hora...

quan Déu volia o quan... volia l’altre...

perquè jo no era jo... feia sos gustos,

puix era amo de mi... Si jo el volia

més que a tot lo del món!... Que abans de veure’l

semblava una bèstia salvatgina: