Víctor Català - La infanticida

de què vull dir?...

(Amb sobtat esglai.)

Doncs... era cert!... Bé massa!

Des d’aquell jorn, quin trencacor! Quin viure!...

Que em miressin només, tornava roja,

que semblaven caliu les meves galtes...

Me temia que tots ho descobrissin

amb els aires tan sols...

(Pausa breu.)

Un dia, el pare,

me mirà fit a fit... «¿Per què no menges?...

No fas més que escopir»... «Perquè una mosca

m’ha caigut dins del plat»... Era mentida,

mes tota jo m’havia quedat erta

amb aquella mirada i la pregunta...

I encara més... quan veig que el pare s’alça

i despenja la falç... i se la mira...

Ai, Déu meu, quina por!... Ja em semblava

sentir el zast! aquí...

(Fent, aterroritzada, acció de degollar-se.)

Que ho va prometre,

i no és home que trenqui la paraula;

que el seu geni, ja el sé... M’hauria morta

al bell punt de saber... i, si no m’erro,

ja ho va mig sospitar aquella vetlla...

I jo, pobra de mi, ¿com arreglar-me

perquè mai se veiés?... Si era impossible!...

Si anava passant temps!... Com fet a posta,

quan a tu t’esperava, els dies eren

llargs, tan i tan rellargs, que em consumien,

no s’acabaven mai!... Després, que hauria

volgut que cada jorn fos un quinquenni,

en un tancar i badar d’ulls passaven...

I amatent, amatent, venia l’hora...

¿Com ho havia de fer, tota soleta,

desemparada, sense tu ni mare,

i veient sempre relluir en la fosca,

rera la porta, aquella falç torcida

que em volia segar la gargamella?...

Déu meu, aquella falç! Quina basarda!

Per més que no volgués, fins a ulls closos,

la veia llampegar aquí dedintre...

(Per son front. I ara, amb terror concentrat i a baixa veu.)

I... encar ara, l’hi veig!... fins quan m’adormo!...

(Pausa.)

Vet aquí que el Ciset, el mosso, un dia,

jo el sento que conversa amb la del Tano,

que vingué a moldre blat... I ella li deia:

«¿No repares, Ciset, que la minyona

s’ha posat, que en poc temps, peta de grassa?»...

I ell, el mosso, en oir-la, vinga riure,

amb un riure de llop que esfereïa.

«¿De què te’n rius?», li va preguntar ella.

«De res, Tana, de res... Que abans de gaire

n’hem de veure una que anirà als romanços...

Lo que és jo, al cap del mes, demano el compte

i ja m’hauran vist prou aquestes terres,

que amb la justícia no m’agrada raure-hi»...

Ella, la dona, no el va pas entendre,

mes jo sí, tot seguit... que la fiblada

me punyí al mig del cor com una agulla...

Ja ho sabia, en Ciset... Quina vergonya!

A no trigar, també ho sabria el pare

i els germans i els veïns i tot el poble...

Quin rum-rum, el jovent, a la taverna!

(Pausa breu; avergonyida.)

I mentrestant, Reiner, tu no venies,

i ja havien passat... més de set mesos...

Jo et volia enviar lo que em passava,

mes, ai, pobra de mi! no sé de lletra

i fer escriure a algú més, crida de nunci!...

Si t’hagués vist a prop, era altra cosa;

hauria pres coratge de seguida;

mes, tota sola, me tornava lera.

Sentia grans desigs de fer-ne una...

O tirar-me a la bassa, o bé del sostre

penjar-me amb un llibant... Mes, quina ràbia!

A totes hores, al molí hi havia

un formiguer de gent... Fins a les tantes

molíem blat, que era l’anyada bona...

Jo em moria d’angúnia... Els sacs més grossos,

des de l’estenedor, sobre l’espatlla...

Les cames me fallaven...

(Amb ràbia.)

Jo, amunt sempre!

A veure si el dimoni se m’enduia...

i el dimoni, per ço, com si tal cosa!

No hi va valer estrenye’m la cotilla

fins a gitar i tot sang per la boca;

no hi va valer clavar-me garrotades

com el pare a la mula... Estava llesta!

No hi havia remei!... Tot se sabria

i la falç, a l’instant...

(Horroritzada.)

la seva tasca!...

(Pausa breu; després, amb espant i angoixa creixents.)

I, al fi... l’hora arribà... Una vetllada...

ja el molí no podia emprendre feina,

que en sobrava per més de quinze dies...

El pare, el mosso i els germans estaven

que no podien més; drets s’adormien,

que portaven, ja tots, tres nits de vetlla...

I la mola, per ço, que no s’aturi,

que s’ha d’acontentar a la parròquia,

tant si es pot com si no... El pare, a taula,

que diu així mateix: «Maliat siga!

He dit a no sé quants que demanessin

per tirar avant la feina i, mans besades,

que ho daria de grat; i tots responen

que ara van rebentats; que és impossible»...

«I jo estic ben llassat!», el noi mormola;

i en Ciset i l’hereu: «Pitjor nosaltres!»

Jo que llavors, tot tremolant, poruga,

al pare, així li dic, sense guaitar-lo:

«Si vós voleu... jo la faré, la feina»...

I el pare gira el cap. «¿Tu, tota sola?»...

«Tinc prou braó... millor ajuda vaga.»

«De valenta, si vols... mes...», diu el pare,

ja mig temptat de reposar una mica.

Jo que, en un salt, encenc els llums i, arri!

té, té i té!... Al llit tothom!... «Cap a les dues

vine a cridar... tota la nit, no hi passo»,

torna el pare, i jo: «Au, aneu... aneu’s-en!»...

I se’n van anar tots... Ai, ja calia!

que estones ha que em mossegava els llavis

per no llançar els xiscles que a la gola

muntaven ofegant-me... Quin suplici!...

I aní a les moles... quasi arrossegant-me...

i allà...

(Amb horror, parlant lentament i com si veiés coses esfereïdores.)

Allà... va ser... Rodant, les moles

ofegaren els crits... I que patia!

Que patia, Reiner, tota soleta!...

Soleta, no... després... que ja era nada...

Era petita així, com una nina...

i amb una caroneta més bufona!

Els ulls aclucadets, la boca oberta...

Me la vaig estimar tot de seguida!

Tant que em va fer patir, i no em recava,

no em recava ni gens, pobra menuda!

Semblava que feia anys que la tenia,

que la tindria sempre més... Sí, sempre!...

(Tot això amb tendresa, com afalagada pel record; d’ací al final, amb angoixa creixent, amb terror, amb desvari, segons ho vagin indicant les paraules i situació.)

Pobra filla del cor!...

(Escoltant, esglaiada, de sobte.)

¿Sentiu la mola!?

Va rodant, va rodant, com... aquell dia...

(Corrent, agitada, d’una banda a l’altra.)

Oh, Verge Santa del Remei!... Que pari

aquest rodar, o feu-me tornar sorda!...

Que també mon cervell, balla que balla

aquí dedins al punt que sent la fressa...

(Pausa. Després, girant-se ràpidament i com responent a algú.)

¿Que com va ser?...

(Amb dolor.)

Oh, no!... No em feu dir-ho!...

que sento fred... i por... Jo... no ho volia...

Si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,

quan vaig veure la nena, l’abraçava

i a petons, a petons, l’hauria fosa,

que mai més acabava d’atipar-me’n...

I tant vaig masegar-la, que la nena,

heus aquí que, de cop, la cara arrufa

i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo

lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...

I la nena, quins crits!... Semblava folla...

Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma...

quant a dalt... quin espant!... Sento que es tiren

a baix del llit i cops de peus descalços...

Era el pare; segur!... Verge Maria!

¿Com ho havia de fer, jo pecadora?